Mascaró de proa

"Un nen utilitza el món molt lliurement

per als seus objectius de nen i, per tant,

cal no atribuir-li les intencions ni els

interessos dels adults". (Gianni Rodari)

L'editorial Blackie Books acaba d'editar el llibre de Gianni Rodari "Escola de fantasia" just quan l'autor avui hauria complert 97 anys. L'obra, traduïda de l'italià per Bel Oblid, porta un subtítol que diu"Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens".

Segons una nota introductòria, aquest llibre recull articles i assajos publicats per Gianni Rodari a la premsa italiana entre els anys 1966 i 1980. Atès l'entorn social en què van ser publicats, alguns anacronismes i localismes en feien més feixuga la lectura. Hem llimat alguns detalls, sempre des del respecte que ens inspira un autor que representa com ningú l'esperit de Blackie Books.

"Cal no abusar mai de la nostra superioritat

d'adults per imposar-los les nostres idees,

les nostres actituds o, diguem-ne pel seu

nom, les nostres passions." (Gianni Rodari)

Gianni Rodari va néixer al Piemont italià el 23 d'octubre de 1920 i va morir el 14 de desembre de 1980 a Roma... Avui hauria complert, doncs, noranta-set anys. Va ser escriptor, periodista i pedagog i la seva obra es va construir amb idees innovadores que giraven entorn de la creativitat, la imaginació i la fantasia. Rodari sabia que la creativitat pot aprendre's i fins i tot ensenyar-se, i que la imaginació ha d'ocupar un lloc a l'educació. La seva obra va tenir un gran impacte a Catalunya i va ser traduïda immediatament sobretot durant la dècada dels vuitanta. Diverses editorials, com La Galera o Aliorna i diversos traductors com Teresa Duran van fer un esforç perquè aquesta obra fos coneguda. en els seus dos vessants: les seves novel·les i contes, per una banda, on figuren textos memorables com "Contes per telèfon" i la seva obra destinada als mestres i dedicada a la pràctica de la fantasia a les aules amb la seva excel·lent "Gramàtica de la fantasia", llibre que ha esdevingut un clàssic de la literatura pedagògica destinada, segons Rodari "a qui creu en la necessitat que la imaginació tingui el seu lloc dins de l'educació; a qui té fe en la creativitat infantil; a qui sap el valor alliberador de la paraula".

"Sempre hi ha un nen que et pregunta:

-Com s'inventen les històries?,

i es mereix una resposta honesta".

(Gianni Rodari)

En aquest mateix blog hem parlat en alguna ocasió sobre aquest autor i la seva obra. Podeu trobar-la aquí. El llibre que presentem avui, "Escola de fantasia" conté una sèrie de reflexions sobre educació. Són textos que recullen xerrades i conferències, així com articles que Rodari publicava durant els anys setanta i que, destinats als mestres i als pares, mantenen encara tota la seva plenitud i actualitat.

"A la Gramàtica de la fantasia

s'hi parla d'algunes maneres d'inventar

contes per a infants i d'ajudar als infants

a inventar-se tots sols les pròpies històries."

(Gianni Rodari)

"Escola de fantasia" està dividida en tres apartats: Ensenyar a aprendre, Aprendre a ensenyar i Imaginar. Els temes d'aquests tres apartats són variadíssims i giren a l'entorn de com introduir la fantasia a les aules a base d'un conjunt d'idees senzilles que pretenen ajudar els alumnes a construir la seva personalitat a base de ser imaginatius i sobretot creatius. El seu autor, de manera planera i didàctica, tan aviat parla de com han de ser les relacions dels mestres amb els alumnes com les relacions dels pares amb l'escola. Fins i tot dedica un capítol a enumerar les seves conegudes Nou maneres d'ensenyar els nens a odiar la lectura.

"No és veritat que els joves no volen estudiar.

No volen estudiar com hem estudiat nosaltres."

(Gianni Rodari)

"Escola de fantasia"és un banquet d'idees -com es pot llegir a la contracoberta del llibre- per tal de renovar l'educació que, a hores d'ara, semblen encara més vigents que quan van ser publicades. És lloable la feina i l'esforç de l'editorial Blackie Books d'oferir un volum de gran interès d'un autor que malgrat els anys manté la seva vivesa i atractiu. Un autor actiu i optimista que segons l'escriptora i professora Teresa Duran -que va tenir el goig de conèixer-lo- hi ha en Rodari una gran capacitat de veure les coses com si sortissin de la capsa, la capacitat d'admirar-se, la capacitat d'estrenar el món cada dia... I és l'escriptor Josep Vallverdú, un dels traductors de l'obra de Rodari al català, qui explica que en ell trobem una renovació constant; no insisteix mai en una cosa, sinó que la gira i li troba nous colors i noves realitats. I aquesta incansable activitat creadora el fa un autor estimadíssim dels lectors joves. Perquè els nens estimen la fantasia, l'humor, la inventiva i l'escapada del món massa quadrat i enreixat.

(Gianni Rodari)

A hores d'ara ja no cal convèncer ningú del carisma i prestigi de Gianni Rodari tant pel que es refereix a la narrativa per a joves -plena d'humor, d'ironia, de tendresa i de fantasia- com per les obres destinades a treballar la creativitat i la imaginació dels nostres joves i a enriquir la seva capacitat de comunicació a través del llenguatge i de la paraula. Gianni Rodari és tot un clàssic que no sols estimem sinó que enyorem. Les seves obres, sens dubte, ens han de permetre recordar-lo i seguir-lo homenatjant.

"Un nen, cada nen, caldria acceptar-lo

com un fet nou, amb el qual el món

torna a començar altre cop des

del principi..." (Gianni Rodari)

Josep Maria Aloy

La Marie ensopega i pren mal... Aquest és el punt de partida d'una història que acompanyarà el lector en la visita al Recinte Modernista de Sant Pau, testimoni d'un dels hospitals més antics d'Europa. "La Marie va de visita", d'Antoni Conejo i Elena Fierli, amb il·lustracions de Sílvia Cabestany, ha estat publicat per l'editorial Fil d'Aram.

Segons explica Carles Mancho, a la introducció "... ben poques ciutats al món poden vantar-se de conservar els documents i els edificis del seu hospital des del 1401. El llibre pretén donar a conèixer la història i les interioritats d'una entitat tan memorable però alhora potser poc coneguda.

L'objectiu de la publicació és molt simple -segons Carles Mancho: "si no creem eines per a que els infants de Barcelona descobreixin la pròpia ciutat, en el futur no cal que ens planyem pel fet que no se l'estimen".

Un conte-guia o una guia explicada com un conte

Així, doncs, el lector, especialment el lector jove, seguirà d'aprop l'experiència de la Marie, que acaba de caure perquè badava i és atesa al mateix Hospital de Sant Pau. El metge li diu que no ha estat res i la nena, aprofitant aquesta visita forçada per la caiguda, es converteix en la protagonista d'una visita guiada que li permet conèixer les diverses parts que conformen l'Hospital. La curiositat de la nena -estimulada pel seu pare- l'anima a recórrer l'edifici i descobrir així els racons i les dependències de les diverses plantes del centre hospitalari.

La descoberta va acompanyada de diversos jocs com les típiques sopes de lletres, com també la creació d'un mosaic, o bé la descoberta de paraules amagades o la construcció d'un paviment a base de dibuixar rajoles de paper o de buscar receptes per a fer remeis amb plantes o bé identificar animals i flors que figuren en el recinte. Tot plegat acompanyat de resums de la història de l'Hospital i del seu desenvolupament i creixement.

Es tracta d'un bonic àlbum, dens i didàctic, que sap alternar les petites lliçons d'història amb dades més tècniques sobre l'arquitectura de l'edifici i amb l'afegitó d'un reguitzell de jocs que arrosseguen la complicitat dels lectors a base de convidar-los a participar en les propostes lúdiques, seguint les activitats que aniran reclamant la seva participació tant des del punt de vista individual com col·lectiu. Una idea original que podria ampliar-se en altres possibles monuments de la ciutat amb l'objectiu d'anar-los donant a conèixer. Un bon exemple a seguir, certament.

Josep Maria Aloy

Tic-tac, tic-tac,

tic-tac, tic-tac.

El conillet

s'ha despertat.

Ring, ring, ring, ring.

Quina gana que tinc.

Garranyic, garranyec,

aquest pa és massa sec.

Garranyec, garranyic,

jo vull pa de pessic.

Una colla d'animalons

que viuen en aquells entorns,

en sentir el conill petit,

tots alhora fan un crit:

-Nosaltres també volem menjar

pa de pessic per esmorzar!

A partir d'aquí els animalons animen al conillet a fer un pa de pessic tot demanant-li què li cal i ells li portaran els ingredients. El pit-roig li dona un ou; les formigues, farina, les abelletes, mel; el gripau i la granota, una capsa plena de pinyons; i l'eriçó, i l'os, i el pigot... El conillet es disposa a fer el pastís acompanyat amb molta alegria i complicitat per part de tots els seus amics... El pastís és lluent i rodó i fa molt bona olor.

I no puc explicar més ja que trencaria l'emoció de descobrir com acaba el petit conte, que manté, fins al final, l'alegria i el bon humor que ha mostrat, des del començament i durant tot el relat.

"El conillet que volia pa de pessic" ve a ser una mena de breu bestiolari i com tots els bestiolaris té un to agraït, bonhomiós i molt atractiu. Seria difícil trobar un lector jove que no s'ho passés bé llegint versos o rodolins amb les bestioles com a protagonistes i Ramon Besora, l'autor del text, ho sap prou bé i hi posa una bona dosi de gràcia i de fantasia que convida el lector a passar-s'ho bé i a sentir-se'n també protagonista.

El conte, editat per Edebé, va acompanyat d'unes il·lustracions de Zuzanna Celej, sorprenents i de gran impacte, a base de detallades i finíssimes aquarel·les que acompanyen els simpàtics versets ampliant-ne subtilment els detalls i acolorint les diverses escenes amb una dosi de bon gust i de sensibilitat artística, que fan més entranyable la història.

Ramon Besora ja ens té acostumats a aquesta sensibilitat pels mots i a aquest gust per la poesia. La seva trajectòria ha anat lligada sempre al fet poètic des de la seva etapa com a mestre, treballant l'obra de Martí i Pol, fins a l'etapa d'editor, una etapa que li va permetre publicar llibres excel·lents. Un editor que ha tractat des de sempre els llibres com si fossin obres d'art. No és la primera vegada que visita aquest blog, com es pot comprovar en aquest enllaç.

Josep Maria Aloy

Les editorials Bromera i Animallibres publiquen l'obra guanyadora del I Premi Enric Solbes d'Àlbum Il·lustrat, un guardó que es va incloure el 2016 per primera vegada en la convocatòria dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. Toni Cabo (València, 1965) és l'autor tant del text com de les il·lustracions d'"El llarg viatge de Nanuq" un conte emotiu i vibrant, ple de valors, que esdevé un autèntic regal per als lectors més joves que tot just comencen a llegir.

El conte narra la història de Nanuq, un nom que en la llengua dels inuits vol dir ós polar, i que és el protagonista del conte, que després d'esperar el retorn de la mare, decideix emprendre un viatge sol davant la immensitat d'un escenari immens ple del gel i de fredor. Nanuq s'emporta una petita maleta, un autèntic tresor que conté allò que més estima i que el lector no descobrirà fins al final de la història. Aquest secret és el que dona sentit a la decisió de Nanuq d'emprendre el llarg camí a la recerca d'una nova experiència que l'ha de fer madurar i créixer en un món més aviat hostil.

Nanuq trobarà obstacles i contrarietats que intentarà superar amb robustesa i empenta. Aventures inesperades que l'aniran conduint cap a un final feliç i satisfactori. Un final que té una intencionalitat clara de promoure valors ètics i socials a través dels quals el protagonista rebrà amb satisfacció el premi que es mereix per la seva ferma actitud d'avançar sense por en un món desconegut.

En El llarg viatge de Nanuq, però, tenen tanta importància, sinó més, les il·lustracions des de la coberta fins a l'última pàgina de l'àlbum. Són il·lustracions espectaculars, plenes de sensibilitat i que reforcen de manera sublim i fins i tot amplien el text aportant-hi noves informacions que ajuden a crear una atmosfera adequada i justa perquè el petit lector s'hi senti implicat i s'arribi a identificar amb el protagonista.

I és al final de la història on es descobreix la troballa que era l'objecte d'una certa intriga, amagada dins la maleta. Es tracta d’un sobre de color blau enganxat a l’última pàgina, que conté una emotiva carta amb un missatge escrit a mà per la mare de Nanuq on li demana que tingui valor i que sigui valent ara que ha de viure per ell mateix. Que ha arribat el moment que es faci gran i surti a descobrir el món. Que coneixerà nous amics que l'acompanyaran en el llarg viatge i faran que els dies siguin feliços i les nits curtes. Li demana que respecti les coses que anirà trobant, que cuidi el planeta i tracti amb afecte tots els éssers que l'habiten. La mare s'acomiada amb un "Tèstima".

S'ha dit i repetit sovint que un bon àlbum il·lustrat és un excel·lent regal per a qualsevol lector jove. Són llibres que poden arribar a seduir el lector tot captivant-lo i transportant-lo a un escenari imprevist i fascinant ple d’aventures vitals amb personatges i situacions desconegudes. I és que un àlbum il·lustrat és, probablement el primer vehicle capaç de transportar els infants al món atractiu dels llibres. En molts casos és l'eina que fa de pont entre el nen i l'adult, sigui el pare, la mare o el mestre. Un objecte de regal incommensurable i inoblidable.

Josep Maria Aloy

...quan les paraules es glacen, les imatges

valen molt més que mil tristes paraules...

En una visita que fan en Lluc i la Rita, junt amb el seu pare, al Mercat dels Encants, el noi es queda palplantat davant d'una foto antiga que hi ha en una parada. Té la sensació que no és la primera vegada que la veu, però no recorda ni quan, ni on. I allò que comença essent una investigació detectivesca anirà agafant el caire d'una recuperació de la memòria històrica, un tema de molta actualitat en el camp literari de petits i de no tan petits.

"Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa", de l'escriptor i bibliotecari Pep Molist, editat per Animallibres i il·lustrat per Núria Feijóo, és la història de dos germans molt joves que, encuriosits per aquella foto, se senten motivats per esbrinar qui era aquell fotògraf famós capaç de transmetre sentiments profunds com la por i l'angoixa a través de les seves fotos però que ja ningú no coneix i, per tant, mai se li haurà retut cap homenatge ni a la seva persona ni a la seva obra.

La guerra va estroncar la vàlua i l'entusiasme

fora mida d'aquest home i gairebé en va esborrar el rastre.

Diuen que la por aguditza els sentits de les persones.

("Nena al bosc", la foto que dona origen a aquesta història)

El naixement d'una història a partir d'una fotografia

Tal com explica l'autor a la introducció del llibre, aquesta història neix de l'observació real i atenta de les fotografies de l'exposició "Antoni Arissa". L'ombra i el fotògraf. 1922-1936 (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, del 14 de novembre de 2014 al 12 d'abril de 2015). Està elaborada a partir d'aquestes mateixes instantànies i de les poques dades que es poden trobar sobre la vida del fotògraf. Aquest és el punt inicial, però -segons l'autor- gairebé tot el que hi apareix és inventat.

No és la primera vegada que Pep Molist escriu un relat a partir d'una imatge que l'ha emocionat o l'ha colpit. Això mateix li va passar en una excel·lent novel·la que vaig comentar en aquest mateix bloc, titulada "El petó de Lili Marleen", (veure'n més informació aquí). I no són pas pocs els escriptors que han escrit a partir d'una imatge, d'un objecte o d'una emoció que han rebut en un moment determinat de la seva vida i que els ha deixat un inoblidable record o una forta impressió. Una experiència com aquesta, sovint és el detonant que els aboca a posar-la negre sobre blanc tot generant una història atractiva que haurà passat abans, és clar, pel filtre de l'experiència del propi autor i per tant pot tenir més assegurada la possibilitat de ser compartida pel fet de ser una vivència o una experiència real. En aquests casos la complicitat del lector és evident i gratificant.

Una literatura sobre valors

La majoria d'escriptors saben, i Pep Molist és un d'ells, que un relat s'escriu sobretot per ser disfrutat i per emocionar el lector. Però si alhora el relat pot commoure'l a base de presentar-li uns personatges positius que es dediquen a dur a terme accions que mostren un cert compromís social o comunitari, és quan la literatura mostra la seva cara més solidària i més generosa.

A "Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa" tenim un exemple d'aquesta modalitat literària: dos germans, en Lluc i la Rita, a partir de la visió d'una fotografia que els genera una sèrie d'emocions com la por o la intriga, es disposen a investigar qui és l'autor de les fotografies... Sense adonar-se'n massa es van introduint en el camp de la recuperació de la memòria històrica i acaben per esbrinar allò que es proposaven esbrinar. El fet que els protagonistes siguin dos germans que s'estimulen mútuament, accelera i augmenta les ganes d'arribar a bon port en un desenllaç optimista, sense complicacions i embolcallat de l'emoció que s'ha anat generant durant tot el relat.

El ritme es manté sostingut i sense pausa durant els fets i permet al lector anar assaborint les etapes diverses de la recerca començant per la por dels protagonistes, passant per l'esforç i la fermesa de les seves accions i acabant per una petita victòria al final que els omple de satisfacció i que els permet valorar la importància de l'esmentada recuperació.

Vull destacar, especialment, el tractament que l'autor fa de la guerra civil i les seves nefastes conseqüències, entre les quals l'oblit que determinades persones van patir sense que mai hagi estat possible retre'ls un homenatge o un reconeixement com cal. La història difon un conjunt de valors, com deia, que s'encomanen fàcilment als lectors, a partir ja del deu anys, i que els despertarà en determinats moments l'interès per identificar-se amb els protagonistes, cosa ben natural en el camp de la literatura i de les històries ben explicades com aquesta.

Josep Maria Aloy

Gallego va començar a publicar als 21 anys i des d'aleshores no ha parat d'escriure, i sempre novel·la fantàstica, especialment destinada als joves lectors. Són dotzenes el nombre d'històries i mils el nombre de pàgines. La seva primera obra publicada fou "Finis Mundi", deixant el llistó molt alt, llistó que amb la novel·la que presento avui continua seguint molt alt.

...el principal èxit d'un àngel no consisteix

a ser el millor guerrer, sinó a aconseguir que

al món on viu no calgui mai empunyar les armes.

"Ales negres"és la segona part de la novel·la que Gallego va publicar el 2009 i que porta per títol"Ales de foc"i narra la història, sempre fantàstica, d'Ahriel, un àngel femení encarregat de tenir cura de la reina Marla, una jove de disset anys però que per diversos motius no pot dur a terme. La reina l'enganya i la tanca en una rara presó d'on ningú n'ha pogut sortir. És la presó de Gorlian. Ahriel aguanta i sobreviu, i ajudada per Bran, un humà, pot escapar-se però ha de tornar a Gorlian per recuperar allò que hi va deixar. I en aquest punt és quan arrenca "Ales negres"i que no explicaré per no avançar els detalls d'una història trepidant, escrita amb un bon ritme i que té moments de gran força narrativa que arrossega el lector fins al final, tot i que es tracta d'una novel·la de vora cinc-centes pàgines.

Intentaran que se t'ompli el cor

de ràbia i d'odi, i en el moment

en què ho aconsegueixin,

hauran vençut.

Una de les seves millors obres "Memòries d'Idhun", és una trilogia que suma més de dues mil pàgines i que ha estat traduïda a diversos idiomes. A Laura Gallego li agraden les històries plenes i explicades a través d'una trama complexa i treballada on diversos escenaris es van enllaçant com si es tractés d'un puzle. A gairebé totes les seves aventures, sempre plenes de fantasia, el lector s'ha d'enfrontar amb tota una sèrie d'elements narratius molt atractius fruit de la poderosa capacitat inventiva de l'autora.

(Laura Gallego)

Una escriptora amb una gran inventiva

Són moltes les qualitats literàries de Laura Gallego. N'he esmentat alguna: el fet que es tracti de novel·les llargues fa més difícil el manteniment del ritme, cosa que aquesta escriptora domina amb gran habilitat. La lectura dels seus llibres -i em refereixo especialment al que presento avui- flueix amb agilitat i en cap moment el lector nota que la velocitat s'alteri. D'alta banda, hi ha un control incessant de la tensió narrativa que obliga el lector a no aixecar la vista del llibre, atent a la successió d'esdeveniments diversos que es van descrivint sense pausa al llarg de la història.

Els bruixots s'obsessionen amb la màgia,

i els guerrers amb els armes, i obliden

que a vegades és més pràctic

combinar les dues coses...

I parlant de descripcions, el lector gaudirà d'una banda de la descripció dels personatges i de l'altra, de les descripcions dels paisatges i dels diversos escenaris on es desenvolupen les accions. Així tenim, doncs, espectaculars descripcions de la diversitat de personatges: àngels, dimonis, humans, esguerros, mig humans i mig àngels, cada un amb les seves característiques peculiars que mostren la seva riquesa i varietat. Pel que fa als paisatges més aviat sembla que dibuixin un interessant laberint on totes les peces del trencaclosques van encaixant perfectament en un final més que rodó. Gallego sap crear una atmosfera, un "món" de situacions diverses amb els seus conflictes i els seus personatges amb entitat pròpia. Un món fantàstic, original i diferent. L'alè narratiu es respira durant la lectura de l'obra especialment dominat per l'exuberant creativitat. I segurament que el mèrit no és tant de la història en si -que també- sinó de l'habilitat de la seva narració, de com explica la història, que fa que quan el lector s'hi sent involucrat li costa deixar el llibre i abandonar-ne la lectura.

En definitiva, Laura Gallego aconsegueix de teixir, amb notable destresa, el tramat d'una història complexa i, especialment, de trobar el desllorigador en un desenllaç que no era fàcil donades les dificultats dels diversos mons i escenaris que conformen la trama d'una novel·la intrigant. Tot i que el lector sap que es prepara un final emotiu... quan arriba aquest final els ulls s'enterboleixen i el cor accelera el seu imparable bategar.

Creiem en nosaltres mateixos...

En la nostra capacitat per canviar el món.

I creiem també en les persones. Humans,

àngels... tan se val. L'important és ser capaços

de tirar endavant, per més dur que sembli el camí.

(Ahriel)

Josep Maria Aloy

(Portada de la primera edició)

L'escriptora Alegria Julià va piular al Twitter fa pocs dies que Edicions de La Galera acabava de publicar la 10a. edició de la seva novel·la infantil "Un romà al segle XX" i recordava quan l'editor Andreu Dòria va confiar en ella l'any 1991, any de la primera edició del llibre. Fa, per tant, 26 anys.

Que una novel·la infantil es continuï editant al cap de vint-i-sis anys és un regal i un privilegi que no tots els escriptors poden lluir, sobretot en temps de crisi general i d'una oferta literària desbordada i excessiva. Però sobretot és un premi a la novel·la, és a dir, a l'obra i puc assegurar que "Un romà al segle XX" mereix premi perquè té els ingredients que calen perquè una història es llegeixi amb fruïció i desperti interessos i sentiments ben diversos.

"Un romà al segle XX" es troba a la col·lecció "Grumets" d'edicions de La Galera i és il·lustrada pel dibuixant Picanyol, l'autor de l'Ot el Bruixot, de la comarca del moianès, com els protagonistes de l'obra, en els escenaris de la qual l'autora ha plantejat tota l'aventura.

L'argument és ben senzill. Segons s'esmenta a la contracoberta del llibre, un soldat romà fa un salt en el temps i apareix misteriosament a Moià, en ple segle XX, mentre se celebra la tradicional desfilada de romans de Dijous Sant. Barrejat entre la gent disfressada, el soldat passarà desapercebut per a tothom, menys per al Pere i l'Andreu, dos germans que l'acolliran secretament i miraran de reconstruir els fets que l'han dut fins allà.

La nostra literatura per a nois i noies està farcida d'arguments similars, d'històries protagonitzades per nens i nenes que són capaços de descobrir grans secrets amb molta facilitat, prescindint dels adults, sobretot dels pares, que s'ho miren amb una mena d'expectació a vegades forçada veient com els protagonistes passen per alt i superen tots els obstacles i perills, acabant amb un final feliç que corona com a herois potentíssims els seus joves protagonistes, amb l'aplaudiment general per part de tots. Són obres sovint qüestionades perquè moltes d'elles cauen en tòpics i situacions totalment inversemblants que ni els mateixos lectors s'empassen. No és el cas d'aquesta novel·la de l'escriptora Alegria Julià. Ni de bon tros.

(Alegria Julià)

Una novel·la explicada amb una veu equilibrada, raonada i emocionant

Els mèrits d'"Un romà al segle XX" els conforma tot un conjunt d'ingredients que la fan molt llegible, divertida, explicada amb una veu equilibrada, raonada i, sobretot, emocionant. No avançaré de què va la història sinó que en destacaré algunes, per a mi, de les principals virtuts que han afavorit, sens dubte, que la novel·la, recomanada a partir dels nou anys, hagi arribat a editar-se deu vegades en vint-i-sis anys.

Quines són, doncs, algunes d'aquestes característiques o ingredients? Sense cap pretensió d'exhaustivitat diria que una de les principals, tant en aquesta novel·la com en general en qualsevol novel·la d'aquest mateix tarannà és la relació entre els dos germans protagonistes que tan aviat discuteixen i s'interpel·len, sobretot a l'inici, com s'ajuden i ajunten esforços amb una complicitat mútua que els va unint a poc a poc per tal d'arribar a aconseguir el repte que s'han proposat. I també el fet que aquesta complicitat s'encomani també als lectors joves i es facin seves les accions sovint ben inversemblants, així com l'exageració d'algunes situacions esbojarrades i el desenllaç insòlit d'alguna escena poc creïble. Cal que els lectors entrin en el joc que els proposa la novel·la i que se'n sentin partíceps d'alguna manera per tal de disfrutar-la amb ganes. Dependrà sempre de l'equilibri que hagi sabut imposar l'autor de l'obra perquè aquesta no esdevingui desmesurada ni massa forçada. Julià ho sap fer bé i l'interès del lector no disminueix en absolut durant la lectura del text.

(Il·lustració d'en Picanyol)

El tema de la novel·la, basat en el món dels romans, desperta, i aquest és un altre ingredient positiu, l'interès per conèixer la història i poder-se documentar mínimament sobre aquesta cultura. Hi ha, evidentment, una intencionalitat clara d'informar al lector sobre alguns aspectes de la història del país, especialment de Moià, el poble dels dos germans. Però també aquesta aportació més aviat didàctica ha de mantenir sempre, com és el cas, un equilibri just amb la primera de les intencionalitats de la novel·la que és divertir el lector i fer-li passar una estona ben plaent i agradable.

El llenguatge constitueix un important ingredient que permet enriquir l'obra aportant-li una dosi de qualitat literària. A "Un romà al segle XX" el llenguatge és amè, planer, precís i capaç d'expressar allò que el lector ha d'entendre bé. La incorporació d'alguna dita o frase feta com a la taula d'en Bernat qui no hi és, no hi és comptat o bé quan el pare els diu que semblen el cul del Jaumet, que mai no està assegut ni dret, són detalls que mostren no sols un interès per la llengua sinó també la possibilitat de treballar-la a l'aula, si s'escau, buscant-ne més exemples i compartint-ne els significats. La novel·la de Julià es tanca, a més, repassant les característiques principals de cada una de les estacions de l'any cosa que ve a ser una pinzellada final molt atractiva des del punt de vista poètic i que deixa un bon regust al lector.

He d'esmentar, finalment, la sensació que cal que es produeixi sempre al final d'una aventura com aquesta, i que aquí s'assaboreix perfectament: l'alegria indescriptible dels protagonistes per haver aconseguit allò que ha costat tant de trobar i l'expectació davant el desenllaç que està a punt de produir-se i que és el retorn del romà al lloc d'on ha vingut. Una dosi d'intriga ha de desembocar, després de tanta tensió acumulada, en la plena satisfacció d'haver arribat al desenllaç. Satisfacció també per al lector que vol emocions i no se li poden escatimar si volem que tanqui el llibre amb un sentiment final d'enjòlit i de plaer.

Tots tres, no sé com, havíem construït un pont

que salvava totes les diferències que hi poden

haver entre vint segles.

Josep Maria Aloy

L'escriptor Joaquim Carbó, junt amb Josep Vallverdú, són els degans de la nostra literatura per a nois i noies. No sols han estat fidels al públic jove -des de fa més de mig segle- sinó que el seu compromís amb aquesta literatura no els ha permès aturar-se ni un moment. I és que aquest públic jove ha celebrat -i celebra- cada nova aventura com si es tractés d'un nou regal. I pel cap baix, el nombre de regals d'aquests dos mestres superen de llarg, entre els dos, més de cent-cinquanta obres.

La col·lecció del Miquelet, una sèrie de cinc contes

La col·lecció "Capsa de contes" de l'editorial Baula ha publicat ja una sèrie de cinc historietes de Joaquim Carbó basades totes elles en les petites trifulgues i descobertes del Miquelet, un nen afable, tafaner, encuriosit i amb ganes de viure i observar tot allò que descobreix al seu entorn.

Ara com ara, els títols publicats fan referència, per exemple, al curiós i atractiu món de les formigues ("En Miquelet i les formigues"), un conte que ja he comentat en aquest mateix bloc; o bé el joc divertit d'imitar el cant del cucut ("En Miquelet i els cucuts"), també una mirada al món selvàtic i al conjunt de bestioles que l'habiten ("La selva d’en Miquelet"); el quart està dedicat a la construcció d'estels ("En Miquelet i els estels"), també comentat aquí, i l'últim, que acaba de publicar-se fa pocs dies, gira a l'entorn dels ocells i altres animalons que un bon observador pot trobar dins la ciutat ("En Miquelet a la ciutat"). Les il·lustracions d'aquest conjunt de contes, molt vives i expressives, són de Montse Tobella.

He de dir que Joaquim Carbó ha triat com a protagonista un nen dòcil, amable, sensible a la natura, observador i sobretot curiós i, per tant, amb ganes d'aprendre i de satisfer aquesta curiositat amb les seves descobertes. Un nen, diguem-ho clarament, que no abunda massa a la nostra societat dominada per altres elements que més aviat despisten i no ajuden massa ni a observar ni a encuriosir-se per temes tan quotidians ja siguin socials, ecològics o simplement anecdòtics. Joaquim Carbó té tot el dret d'escollir un protagonista com en Miquelet perquè ell mateix va ser en la seva infància un nen atent al món, amb una gran capacitat per ser sorprès per les coses més simples i va créixer envoltat d'una sèrie de valors que avui són més aviat escassos però que no s'està de reivindicar-los de totes totes. D'alguna manera, en Miquelet podria ser un alter ego de l'escriptor. D'aquí que, malgrat que es tracti de contes senzills, són tots ells molt rics en missatges i molt estimulants per als petits observadors de la família.

Tant de bo que tots plegats trobéssim suficients motius que convidessin i encoratgessin els nostres infants i joves a valorar el que tenen gratuïtament a l'abast de la mà, a augmentar la seva capacitat de sorprendre's, a descobrir els secrets de tantes i tantes petites vivències, a conèixer els perquès de moltes curiositats, a respectar les bèsties, a valorar la riquesa inabastable de la natura... Tant de bo aquesta sensibilitat s'encomanés a la nostra mainada i una certa complicitat amb la vida fos un estímul que els ajudés a sentir l'emoció davant d'una vivència sana i atractiva. Aquest és, seguríssimament, l'objectiu que Carbó es proposa quan escriu cada un dels contes d'aquesta sèrie. I seguirà fent-ho perquè està convençut del seu missatge i perquè la seva incansable fidelitat al públic jove no coneix la fatiga ni el desànim després de tants anys d'escriure per a aquest públic.

Josep Maria Aloy

No cauré en el tòpic de dir que per les vacances de Nadal és un bon moment per llegir més. Tampoc diré que la lectura ens farà més feliços i més bons. Finalment, fins i tot m'atreveixo a dir que hi ha moltes altres coses a fer tan importants com la lectura.

Però allò que és cert és que la lectura ens pot arribar a emocionar i emocionar-se és vital perquè ens permet no sols passar una bona estona sinó a més establir complicitats diverses amb personatges que no coneixíem d'entrada però amb els quals hem establert enormes complicitats. D'aquí que presenti, avui, una selecció de lectures per a totes les edats.

Una selecció de lectures diverses i emocionants

El llarg viatge de Nanuq

Toni Cabo

Animallibres, 2017

I Premi Internacional Enric Solbes d'Àlbum Il·lustrat

(Per a primers lectors)

El conillet que volia pa de pessic

Ramon Besora

Il·lustracions de Zuzanna Celej

Editorial Edebé, 2017

(Per a primers lectors)

Mama, vull que siguis com un elefant

Cinta Aransa (Tortosa, 1978)

Il·lustracions de Marta Montañá

Edit. Animallibres, 2017

(Per a primers lectors)

Qualsevol tema de la vida quotidiana dels infants avui és un motiu per escriure'n un relat. I ara li toca el torn a la mare que sempre va de bòlit i no té mai temps. En Ferran, el seu fill, no entén per què sempre ha de córrer tant per tot i està preocupat perquè quan el porta a l'escola no pot ni saludar els veïns i no li permet aturar-se a recollir un briox acabat de fer a la fleca de la senyora Clementina, o bé a fer una carantoina al Gínjol, el gos del senyor Narcís... Aquest és l'argument del conte de Cinta Arasa Mama, vull que siguis com un elefant, il·lustrat per Marta Montañá i publicat per l'Editorial Animallibres. (Veure'n més informació)

Els mitjons de l'ogre

Maria Carme Roca

Il·lustracions d'Eva Sans

Editorial Jollibre, 2016

(Per a primers lectors)

Hi ha ogres i ogres. I en Maties, l'ogre de la Maria Carme Roca, era petit i rabassut. No feia gens ni mica de por, perquè era molt amistós. Això sí, feia molta pudor, sobretot de peus, que els tenia molt grossos. Tampoc no li agradava devorar criatures. Era un ogre tranquil i força eixerit. Ah, i el més important de tot: col·leccionava mitjons. El conte, publicat per Jollibre/Grup Promotor i il·lustrat amb imatges fresques i lluminoses per Eva Sans, explica amb un llenguatge molt amè i accessible als primers lectors, la petita i simpàtica aventura d'aquest ogre carregat de mitjons que un dia s'adona que els va perdent, avui un i demà un altre... (Veure'n més informació)

Petits poemes per a nois i noies

Joana Raspall

Il·lustracions de Núria Feijoó

Editorial Barcanova, 2017

(A partir del vuit anys)

"Petits poemes per a nois i noies" és el primer llibre de poesia per a nois i noies que la poeta Joana Raspall va escriure i que Daimon va publicar l'any 1981, amb il·lustracions d'Andreu Vallvé, i que ara reedita, i per tant recupera, l'Editorial Barcanova en una edició de luxe que és un autèntic regal que no ens cansarem de recomanar. El llibre és il·lustrat, en aquesta ocasió, magníficament, per Núria Feijoó. (Veure'n més informació)

Un llop com cal

Joaquim Carbó

Il·lustracions de Pedro Rodríguez Rodríguez

Pagès editors/Nandibú, 2017

(A partir dels vuit anys)

El llop és una de les bèsties més presents en els contes infantils. Hi són descrits de les més variades maneres i amb tota mena de característiques atenent al grau de ferotgia, de bondat, de complicitat i de generositat que manifesten. I també del grau d'humor de l'autor. N'hi ha per a tots els gustos i sensacions, per a totes les conductes i emocions. La història l'ha tractat de tot, sovint injustament.

El llop del veterà escriptor Joaquim Carbó, publicat per Nandibú i il·lustrat per Pedro Rodríguez Rodríguez, és "Un llop com cal". (Veure'n més informació)

Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom

Jaume Cela

Il·lustrat per Jordi Vila Delclòs

Editorial Animallibres, 2017

(A partir dels deu anys)

"Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", ha estat publicat per Animallibres, on, evidentment, el tema central és la malaltia de l'Alzheimer de l'àvia del protagonista jove i l'intent per part del noi d'assumir-la, d'entendre-la i d'acceptar els fets que se'n deriven.

El conte, molt detalladament il·lustrat per Jordi Vila Delclòs, és un llarg monòleg d'un noiet de deu anys dirigit a la seva àvia sabent que ella no l'entendrà ni el contestarà ja que la seva malaltia es troba en un estat avançat. Un relat colpidor exposat amb sensibilitat i realisme. Amb l'adquisició del conte, cal esmentar-ho, es col·labora amb la Fundació Pas. (Veure'n més informació).

Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa

Pep Molist

Il·lustracions de Núria Feijoó

Animallibres, 2017

(A partir dels deu anys)

"Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa", de l'escriptor i bibliotecari Pep Molist, editat per Animallibres i il·lustrat per Núria Feijóo, és la història de dos germans molt joves que, encuriosits per una foto, se senten motivats per esbrinar qui era aquell fotògraf famós capaç de transmetre sentiments profunds com la por i l'angoixa a través de les seves fotos però que ja ningú no coneix i, per tant, mai ningú li haurà retut cap homenatge ni a la seva persona ni a la seva obra. Una narració emotiva amb un interès gran per a la recuperació de la memòria històrica. (Veure'n mésinformació)

I si fos un ocell?

Anna Manso

Il·lustracions de Susanna Campillo

La meva Arcàdia, 2017

(A partir dels deu anys)

"I si fos un ocell?"és un conte especial, basat en fets reals escrit per Anna Manso i il·lustrat per Susanna Campillo, que acaba de publicar l'Editorial Arcàdia, i que explica una història emotiva que esdevé un cant al coratge i a la perseverança com a eines per recuperar l'estabilitat no sols de la protagonista del relat sinó de tots els que conformen el seu entorn. El missatge que transmeten els mots del filòsof Joan-Carles Mèlich a la contracoberta del llibre i que reprodueixo al final d'aquest comentari, parla precisament del fet de perseverar, la idea que guiarà en tot moment la lectura que en facin els lectors sobretot joves. (Veure'n més informació)

Ales negres

Laura Gallego

Traducció de Ferran Gibert

Editorial Bromera

(A partir dels dotze anys)

Laura Gallego (Quart de Poblet, 1977) ha conreat un gran èxit en el món de la literatura juvenil amb les seves històries fantàstiques. A Bromera ha publicat "L'Emperadriu dels Imperis", "Mandràgora" i "Ales de foc", la primera part d'un món fantàstic on conviuen àngels i éssers humans. Ara acaba de publicar la segona part, "Ales negres" que Ferran Gibert ha traduït al català. Gallego sap crear una atmosfera, un "món" de situacions diverses amb els seus conflictes i els seus personatges amb entitat pròpia. Un món fantàstic, original, diferent i molt atractiu. (Veure'n més informació)

Bones vacances i bones lectures!

Josep Maria Aloy

És propi d'alguns diaris i revistes avançar les efemèrides i celebracions que tindran lloc durant l'any pel que fa al món dels llibres i de la literatura. I fan bé. Però, com és habitual, només tenen en compte els productes literaris adreçats al públic adult.

No entenc perquè s'han de quedar al calaix les celebracions i efemèrides que es produiran dins el món fruitós, atractiu i jovial de la literatura per a joves a la qual un pilot d'editorials hi dediquen ingents esforços per oferir productes de qualitat i rigor que mereixen ser recordats i celebrats. N'assenyalaré, doncs, només una part -petita- del conjunt de celebracions i efemèrides que tenen lloc durant aquest nou any 2018

Aquest 2018 celebrem els 30 anys de…

Sí, celebrem que fa trenta anys que el mallorquí Gabriel Janer Manila va guanyar el Premio Nacional, a Madrid, i el Premi de la Generalitat amb la mateixa obra: "Tot quan veus és el mar". També celebra trenta anys la col·lecció "Ala Delta" de l'editorial Edelvives, així com la col·lecció "Marobert" d'Edicions B. Es va publicar, també, el primer número de la revista de Literatura Infantil i Juvenil "CLIJ". En aquest mateix any vam poder llegir, finalment, les versions catalanes de "La història interminable" i "Momo", de Michael Ende i va guanyar el Premi Joaquim Ruyra, Josep-Francesc Delgado per la novel·la "Si puges al Sagarmatha".

També compleixen trenta anys un pilot de narracions entre les quals vull destacar "Prohibit de ploure en dissabte", de Maite Carranza; "El secret de la moixernera", de Pep Coll: "Els ulls del drac", de Maria Àngels Gardella; "Quin dia més GGGGRRRR!" de Miquel Obiols. Per partida doble es van publicar "El corsari" i "Les ales roges" de Miquel Rayó; de l'Emili Teixidor "En Ranquet i els seus amics", i "Pàgines d'un adolescent" de Xavier Benguerel. Finalment es publica, també, la versió catalana de "Matilda" del cèlebre Roald Dahl, a l'editorial Empúries.

També celebrarem els 20 anys de…

... diversos premis, dels quals vull destacar el Columna Jove per l'obra "L'or dels déus" i el Vaixell de Vapor per "Les històries perdudes", dues obres del prolífic i inesgotable Jordi Sierra i Fabra. També es va publicar, fa vint anys, "Tots els ports es diuen Helena", del periodista i escriptor Joan Barril, dissortadament mort el dia 13 de desembre de 2014. També serà el vintè aniversari de l'excel·lent novel·la "L'home que es va aturar davant de casa", del prolífic Joaquim Carbó, i també de "La formiga Piga es deslloriga", de l'enyorat Emili Teixidor.

I celebrarem el desè aniversari de noves efemèrides...

... entre les que destaco el setè volum de Harry Potter, "Harry Potter i les relíquies de la mort". Recordem que el primer volum d'aquesta famosa sèrie de l'escriptora J. K. Rowling, va aparèixer l'any 1999. Pel que fa a premis, es va endur el Gran Angular l'escriptora Anna Manso amb l'obra "Canelons freds". Fa deu anys també que Joaquim Carbó publicava "L'última casa" que tancava la sèrie de les "cases" que havia començat a publicar el 1966 amb la cèlebre "La casa sota la sorra". També Maite Carranza publicava una excel·lent narració "Màgia d'una nit d'estiu". D'altra banda, Josep Vallverdú, que ha anat escrivint sense aturador, publicava "Xau, el gos nàufrag". D'aquest mateix autor, celebrem també durant el 2018 el 50è aniversari del Premi Folch i Torres atorgat al simpàtic gosset "Rovelló", un dels títols més reeditats de la literatura catalana per a nois i noies i un dels llibres més estimats pels lectors joves.

No vol ser aquest un llistat exhaustiu perquè aquesta literatura és enormement abundosa i inabastable. Fins i tot massa. Però la mostra és prou significativa perquè la tinguem en compte i la reconeguem com cal.

Celebrar i recordar els aniversaris tant de les obres com dels seus autors és homenatjar-los i reconèixer el seu compromís amb la llengua i la seva fidelitat amb els lectors. Si és important fer-ho amb els escriptors i obres de la literatura per a adults, encara ho pot ser més de fer-ho amb la literatura per a nois i noies ja que són aquests els qui demà seran capaços de reconèixer i valorar la literatura en general.

Que tinguem, doncs, un bon 2018!

Josep Maria Aloy

La Mariona, la Berta, la Menjanits, dos Gats, una Garsa i un Roure són els protagonistes de l'àlbum "La Mariona i la Menjanits", escrit per Jaume Cabré, il·lustrat per Romina Martí i publicat per l'editorial Estrella Polar. Es tracta d'un conte molt atractiu destinat sobretot als primers lectors.

És una sort per a tots els lectors joves que Jaume Cabré sigui avi ja que així tenen també el privilegi de poder gaudir dels contes que l'autor ha regalat als seus nets. En aquest mateix bloc ja vaig comentar el conte que va dedicar al Pere, el seu primer net, i que porta per títol "En Pere i el bosc". Ara li toca a la Mariona. I es veu que no serà l'últim. "És una manera de deixar un llegat, discret i humil, als meus nets, deia l'escriptor en una entrevista. Un llegat que és un regal molt atractiu per a tots, és clar. I que en vinguin més!

La història gira al voltant d’una nena, la Mariona, que, acompanyada del seu gatet, es fica dins d’un conte en què un ésser entremaliat, la Menjanits, no permet que es faci mai de nit. La Mariona i el seu gatet troben la Berta, també acompanyada del seu gat i viuen una aventura fantàstica intentant descobrir, amb l'ajuda del Roure quin és el motiu perquè no es faci mai de nit.

Una mena de fada anomenada Menjanits n'és la responsable i la seva feina haurà de ser la de retornar les coses al seu lloc. I no dono més pistes per tal que els lectors joves vagin vivint i fruint del desenvolupament de la història. Una història fantàstica que toca suaument el tema de l'amistat i de la solidaritat entre els nens, el respecte pels animals i que ens ve a dir que amb l'esforç conjunt és com es solucionen molts obstacles imprevistos.

La fantasia apareix arreu i li permet a l'autor, per exemple, que els protagonistes puguin entrar dins d'un conte i viure la història des de dins. O bé, també, que els animals parlin i s'entenguin. "En el món de la literatura infantil pots fer realitat somnis sense demanar permís a ningú", diu l'escriptor. Això no vol dir que hom pugui fer tot el que vulgui i de la manera que vulgui. Tot ha de tenir una versemblança i Cabré la sap mantenir fins al final.

Les il·lustracions són de Romina Martí. No li ha estat fàcil dibuixar els dos escenaris -el real i el fantàstic-, com no li ha estat fàcil tampoc dibuixar aquesta mena de fada o bruixa anomenada Menjanits. Tot un repte que Romina descriu amb gust i amb una presentació molt atractiva. I el conte, és clar, acaba com acaben els contes: "I vet aquí una nena, una gata i un gat... i aquest conte s'ha acabat!"

Josep Maria Aloy

"L'interrogant gegant"és un àlbum per als lectors més joves, publicat per l'editorial Animallibres, que narra una petita però emotiva història escrita per Eulàlia Canal i il·lustrada per Sebastià Serra, protagonitzada per tres germanets que surten a fer una caminada per la muntanya i topen amb una sorpresa inesperada.

Doncs sí, l'Arlet, en Lluc i l'Ibai passegen per la muntanya. Ha estat nevant tota la nit i la vall sembla un pastís de nata. La mare anava a treballar a l'hospital de la ciutat i quan tornava sempre els portava una pila d'històries. Mentre els tres germans caminen per damunt la neu senten un soroll i els sorprèn un avió volant en ziga-zaga, que acaba estavellant-se a prop d'on són ells.

Els tres germans s'espanten i no saben que l'accident l'ha provocat un signe d'interrogació gegant que el petit dels tres, amb el carretó que duia, ha deixat marcat a la neu. Tampoc s'imaginen que justament aquest interrogant salva la vida dels dos soldats pilots que anaven dins l'avió... I no explico més per no avançar el desenllaç sorprenent que amaga la petita història d'aquest interrogant gegant. Una història certament simpàtica.

Es tracta d'un àlbum escrit amb emoció que toca suaument el tema de la guerra i alhora també el de la solidaritat dels uns i el de la generositat dels altres. Amb poques paraules i ben dites la història adquireix volum els efectes del qual arriben amb emoció al lector, especialment si la seva lectura aconsegueix que s'identifiqui amb algun dels tres germanets decidits i resolutius.

Eulàlia Canal és una experta explicant històries noves i innovadores. La seva inventiva és enorme i el resultat sempre produeix una satisfacció agradable al lector perquè arriba a produir-li sensacions noves i diverses. Si, a més, les il·lustracions són descriptives, generoses i ben assaonades com les que dibuixa Sebastià Serra, el resultat és encara més satisfactori.

Josep Maria Aloy

"Tot d'una que arribaren, la Berta s'enfilà en una roca,

es va girar de cara a les sabates, i va dir:

-Mira: tot quan veus és el mar".

"Tot quan veus és el mar", de l'escriptor mallorquí Gabriel Janer Manilaés una de les històries infantils més belles que s'han escrit mai. Si visquéssim en un lloc normal, -diu Miquel Rayó- alguna obra d’en Biel Janer Manila -"Tot quant veus és el mar", per exemple- seria canònica; vull dir: tots els ciutadans de parla catalana la llegirien almenys un cop en la vida. I allò que convida més a llegir qualsevol de les novel·les d’en Janer Manila -a part dels temes que hi exposa- és el tractament del llenguatge, la pulcritud dels mots, l’ús del vocabulari i sobretot l’ús de la metàfora.

(Gabriel Janer Manila)

"Tot quan veus és el mar"compleix trenta anys i es manté amb una salut excel·lent. En el seu moment va ser premiada amb elPremi de Literatura Infantil de la Generalitat de Catalunya i amb el Premio Nacional de Literatura Infantil i Juvenil del Ministerio de Cultura. La novel·la, amb il·lustracions de Mercè Arànega fou publicada per Edicions de La Galera, a la col·lecció "Grumets", ara fa trenta anys, i no s'ha deixat d'editar, fet que l'ha convertit ja en una obra clàssica.

...«no hi ha un sol arbre sense una ferida sobre l'escorça....».

Gabriel Janer Manila, mestre del realisme màgic, de la sensibilitat extrema i de la tendresa emotiva.

En "Tot quan veus és el mar", Berta, la protagonista infantil, és una nena que té el cap que li vola, una filla que enyora el seu pare i una somiadora que viu el món que l’envolta d’una manera molt particular i emotiva. Molts diuen d’ella que al cap hi té grills i bubotes. La complicitat de la seva mestra, converteix a les dues en les grans protagonistes de l'obra junt amb dues sabates que la seguiran arreu i que la Berta imagina que pertanyen a una fantasma, de la qual es fa amiga, malgrat que les companyes es burlin d'ella i pensin que ha perdut el cap, amb tant de fantasieig i amb tants de núvols que li omplen l'enteniment. L'entristeixen les rialles fresques de les companyes, l'escarni que li fan contínuament, la burla a què es veu sotmesa per culpa de les seves insòlites imaginacions. Mònica, la seva senyoreta, entén que tot plegat és producte de la insatisfacció de la nena i de les ganes de canviar la realitat, per resumir-ho amb una frase.

"La meva mare diu que no hi sortiràs, a la fotografia

del vell Adrià, perquè creu que tot és una invenció

del meu cap, una fantasia, o un somni. I potser

no s'equivoca; però no sap la força que contenen

les fantasies, i desconeix el poder dels somnis..."

Els personatges de Janer Manila són personatges, doncs, que somien, que esperen un demà, que lluiten. El somni i la imaginació són les principals armes d’uns personatges que sedueixen alhora que provoquen un cert neguit i plantegen al lector interrogants que tenen una resposta no gens fàcil, però amb la precaució sempre d’un final obert, amb una clara invitació a continuar somiant, a continuar imaginant i, sobretot, a continuar vivint. Janer Manila n’és un mestre indiscutible, d’aquest art de teixir fantasies i quimeres, de teixir paraules. Perquè, en definitiva, "la paraula –diu ell mateix- segueix essent la més atractiva de les vies d’accés a la imaginació".

"La Berta no cercava fugir-ne de la realitat,

sinó que, lluny d'escapar-se'n, ales a lloure,

pel camí del somni, tractava d'organitzar-la

d'una altra manera...".

La qualitat literària del mestre és indiscutible i el seu compromís amb els destinataris de la seva obra no deixa indiferents ni a petits ni a grans. El bon lector, sobretot si és jove, s’haurà d’esforçar en la lectura, sens dubte, però en sortirà enriquit –i de quina manera!- i augmentarà enormement el seu gust literari. Aquesta és una de les funcions més importants dels autors que anomenem clàssics. En Biel Janer Manila, tal com ja he dit, és un d’ells. I que per molts anys!.

Josep Maria Aloy

S'ha dit i repetit massa sovint que la poesia és la parenta pobra de la Literatura Infantil i Juvenil. Però fenomens com el de la poeta Joana Raspall o complicitats com la de Miquel Desclot, i un bon grapat d'escriptors que s'hi han afegit, desmenteixen el mite de la parenta pobra. Ni parenta ni pobra, sembla que vulguin afirmar. La qüestió és posar-s'hi i apostar per un gènere que s'ho val i que potser mereix una atenció i una sensibilitat especials.

L'editorial Arrela, de Maó, aposta per aquesta sensibilitat i acaba de publicar un volum que fa patxoca i que és tot un regal per als joves lectors: "Volen quan volen"és el joc de paraules que serveix de títol per a un poemari escrit pel mallorquí Miquel Àngel Llauger (1963), i il·lustrat amb gravats i dibuixos de Carles Moll (Maó, 1969).

I ens expliquen

que el flamenc i el colibrí

són senyors del seu destí

perquè volen per on volen

I quan volen és que volen

Miquel Àngel

"No crec que la literatura per a adults i la literatura infantil i juvenil siguin gaire distintes: sempre es tracta de contar històries, crear emocions i jugar amb les paraules". Són paraules de l'autor d'aquest volum.I això tan fàcil, aparentment, és el que ha sabut fer aquest tàndem d'artistes amb la complicitat d'una petita editorial. Ara ja només cal que pares i mestres, els responsables d'omplir d'emocions i sentiments la població jove, acceptin i decideixin participar en aquesta aposta generosa i enriquidora.

El poemari "Volen quan volen" està format per un conjunt de poemes -vint-i-un en total- que destaquen entremig d'esponeroses il·lustracions molt atractives i rutilants. L'atmosfera que respiren aquests poemes i els sentiments que desperten són diversos però sobresurt de forma habitual el bon humor, la sensibilitat i especialment la complicitat amb el lector de tal manera que intenten directament cridar la seva atenció i arrossegar-lo i endur-se'l al compàs i al ritme dels mateixos versos i dels seus missatges seductors i estimulants.

El llibre porta per títol el títol d'un dels poemes "Volen quan volen" que no és altra cosa que un cant al vol dels ocells, un crit de llibertat perquè només ells "volen quan volen" i "si no volen no volen" i també "quan volen és que volen". Un atractiu joc de paraules que permet un divertiment fantàstic d'imaginació i una invitació a la creativitat per part del lector jove.

Vull destacar també l'humor i la ironia del poema "Batalla campal", una petita història sobre una batalla amb la particularitat d'oferir un missatge pacifista i còmic on trobem un soldat amb la seva escopeta que / en lloc de matar / dispara bengales / de fum irisat. I on un altre soldat en lloc de matar / escup cucurutxos / d'aquells de gelat. Finalment, un últim soldat, en lloc de matar / escampa colònia / de l'any tirurany. Les possibilitats que els lectors allarguin el poema amb creacions pròpies és incommensurable i enormement estimulant.

No pretenc ni desitjo comentar pas tots els poemes del llibre ja que és el lector qui ha de descobrir-los i, sobretot, disfrutar-los en el seu moment. Però sí que voldria acabar esmentant el bonic últim poema del llibre i que porta per títol "Res no és més trist". Si els poemes anteriors es centraven poc o molt en el pacifisme i en el bon humor, aquest últim vol ser un reclam per fer present l'alegria i, per tant, poder evitar les petites dosis de tristesa. Així, segons el poeta, res no és més trist / que un canari en una gàbia / que un peix en una peixera / que una merla que no canta / que un dofí en una piscina. Seria desitjable que l'alegria que es deriva d'aquests poemes se'ns encomani i ens estimuli a estimar les paraules i els versos i a deixar que la poesia sigui una companya de viatge ja sempre més.

Josep Maria Aloy

Els "Bestiaris" estan de moda. En poc temps se n'han publicat uns quants. La raó deu ser que el tema dels animals encanta la canalla i presentar-los amb gràcia i humor, encara que sigui en vers, proporcionen uns moments d'enjòlit que els joves lectors agraeixen i aplaudeixen.

Hi ha "Bestiaris" per a tots els gustos i l'escriptor i il·lustrador Sebastià Serra presenta el seu. L'ha batejat amb el títol "Bestiari salvatge d'estar per casa" i l'ha publicat l'editorial El Cep i la Nansa. Sebastià Serra és tant l'autor dels versos com de les il·lustracions. El resultat ha estat un àlbum molt ben presentat que és una petita joia capaç de suscitar emocions i rialles.

L'àlbum conté quaranta petits poemes molt breus i variats. La majoria estan construïts a base de quartetes que es troben ben dispersos i embolcallats entre les exuberants il·lustracions com si realment els protagonistes es moguessin dins una selva de colors i formes molt ben planificada i excel·lentment distribuïts al llarg de les pàgines. Els versos recreen entre tots més d'una trentena de bestioles de totes mides i volums, de tots els costums i hàbits així com de característiques i qualitats ben diferenciades.

Comença la desfilada l'aranya i segueixen les bestioles més diverses: la cadernera, el centpeus, la marieta, la gallina, la papallona, la mosca, el moscot, la pamerola, la formiga... i així fins a l'última que torna a ser l'aranya... Pel mig hi passegen unes quantes bèsties més com la sípia, el pop, el cargol o les abelles, entre d'altres.

Els principals ingredients d'aquests poemets són, per damunt de tot, el bon humor amb què s'expressen i es relacionen entre elles les bestioles, la ironia que transmeten i, per què no, l'astúcia i la petulància d'unes i la innocència i bonhomia d'unes altres. Aquest atractiu zoo ofereix un bon grapat d'imatges en les que sovint el lector s'hi pot emmirallar i fins i tot identificar en alguns moments de la lectura. Aquesta és, si més no, la pretensió de la majoria de Bestiaris o Bestiolaris.

Així, no passa desapercebut, per exemple, la il·lusió o la pretensió de la gallina, en aquesta quarteta:

La gallina cova un ou,

amb el desig amagat

que esdevingui un gall formós

i no pas un ou ferrat

L'humor hi té una presència notable, com ja hem vist en el poemet anterior i com podem veure en aquest:

Fa el mosquit l'últim concert

de rovellada trompeta.

No en sent tot l'aplaudiment,

sols un cop de mans que peta.

De tant en tant porten una dosi de sentiment i d'emoció:

Res no sap la trista dama:

el seu gos borda al carter

i es menja un cop més la carta

que li envia el cavaller.

Valors i qualitats també són reivindicats en alguns poemes:

"Sento als peus un formigueig!"

diu cansada la formiga,

"Tot el dia de passeig

carregant aquesta espiga".

L'element poètic llueix en algun dels poemes, aportant-hi imatges molt descriptives:

I enfila unes arracades

quan la lluna ja declina,

amb gotes que la rosada

perleja a la teranyina.

I no oblidem el destí de totes les bestioles, tant les humanes com les animals: el darrer viatge de la vida, narrat amb humor:

Al cabàs del pescador

els cucs esperen el torn

per emprendre el darrer viatge

de l'ham fins al peix al forn.

"La gràcia i el mèrit d’aquest bestiari -diu la crítica Teresa Duran- rau en el fet que estrofa i imatge no van cadascuna pel seu cantó, sinó que estan relligades entre si de manera indissoluble, tant en la doble plana com en la concatenació d’aquestes".Per aquests detalls i molts d'altres, estem davant d'un àlbum ric en sensacions i molt atractiu per a petits lectors curiosos i inquiets.

Josep Maria Aloy

La vaig recollir amb una emoció desconeguda.

Vaig passar els dits damunt la superfície de la bala

encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig guardar

en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus

fills, si en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los.

No és la primera vegada que l'escriptora Maite Carranza escriu sobre el tema de la guerra civil i dels refugiats. A la seva anterior novel·la "Camins de llibertat"(Edebé, 2016) el tema de la memòria històrica ja centrava bona part de l'interès sobre aquest tema. Amb la novel·la que presento avui, "Una bala per al record" s'hi submergeix de ple per explicar com en Miquel, un noi de tretze anys, amb la seva gossa, marxa de casa seva i fa una travessa de centenars de quilòmetres per anar a trobar el seu pare, presoner en un camp de concentració a les rodalies d'Oviedo. No sols el troba sinó que intenta treure'l del camp de presoners i dur-lo cap a casa on serà rebut per la seva dona i els quatre fills que l'esperen.

La història està basada, segons ens confirma l'autora, en un fet real tot i que la versió que ens en dona hagi estat escrita amb una mirada més personal i lliure i amb els elements de ficció propis de la imaginació de l'escriptora. Vull destacar d'una banda el rigor narratiu utilitzat, l'enorme emotivitat que transpira l'obra i l'esforç emprat per presentar uns fets que colpegin els lectors -especialment joves- i els marqui davant del tema de la violència, de la repressió, de la injustícia i de la guerra. Tot plegat presentat amb una netedat i precisió envejables que converteixen la història en un regal literari de primer ordre. Un narració estimulant, publicada per Jollibre/Santillana.

No podia dir que fossin persones. Eren cossos.

Tan prims com gossos famèlics, tan grocs i tan pansits

que semblaven els fulls d'un llibre de missa, tan cansats de viure

que encara que et miressin no et veien. Eren morts vivents. ..

És una història bonica, digna de ser explicada. I aquí la teniu, tal com jo me la imagino, diu Maite Carranza. I els ingredients que utilitza per explicar-la són nombrosos i molt eficaços literàriament. Per exemple, -i no seré pas exhaustiu per no avançar massa els resultats d'una trama teixida amb precisió i delicadesa,- convé que el lector es fixi en la redacció del text, en la qualitat literària, en la descripció tant de les persones com la de multitud de detalls com ara la rialla de la mare del protagonista: ... La rialla de la nostra mare era una bombolla de sabó surant entre les pedres blanques del gual... o bé la descripció del camp de presoners, és a dir, el paisatge humà: ... la pudor, les cares arrugades, els cossos esquelètics, les espatlles caigudes, les robes brutes, les despulles del que havien estat uniformes...La constant presència de la mort: ... -Mira, fill, quan convius amb la mort, de vegades fins i tot és un consol saber que ja et toca. Com quan t'arrenquen un queixal i fora. S'ha acabat l'espera angoixant....i intentar entendre què vol dir perdre una guerra: ... Se'm van omplir els ulls de llàgrimes en veure el meu pare allà al mig, amb el cap cot, avergonyit i cantant en sordina. I vaig entendre què era perdre una guerra...

La novel·la és un viatge iniciàtic emprès pel Miquel, amb tretze anys. La duresa dels fets i el dolor viscut durant el transcurs de l'acció, l'empenyen a créixer ràpidament i a convertir-se en home. L'autora envia determinats missatges perquè el lector s'adoni d'aquest fet i pugui observar com el protagonista creix i madura i alhora com encomana aquesta força al lector, amb l'objectiu que aquest quan tanqui el llibre també hagi crescut i no sigui ja ben bé el mateix. Hi ha múltiples detalls que fan patent el creixement del noi: ... Jo no m'havia mirat a cap mirall en els últims mesos. Em vaig passar la mà per damunt dels llavis i sí, vaig notar el tacte del borrissol… -Però, si estàs fet un home, Miquel, em va dir el pare...

Alguns dels moments més emotius de la novel·la els trobem en les relacions del Miquel amb el seu pare, una relació no només basada en allò que es diuen l'un a l'altre sinó en els gestos que utilitzen per manifestar-se l'estimació amb què es relacionen i on el sentit del tacte té una delicada força emotiva: ...Quan em visitaven els dubtes i tenia mals averanys tancava els ulls i m'imaginava l'escalfor de la mà del meu pare damunt la meva espatlla. I m'adormia... I encara una altra: ...la meva gossa a un costat i la mà del pare davant la meva espatlla tota la nit. I encara més: ... Li vaig posar la mà damunt l'espatlla i em va semblar que es tranquil·litzava. Li vaig deixar allà al damunt, tota la nit, i el pare va dormir com un nen...

Maite Carranza

El lector trobarà un munt més de detalls i recursos narratius que converteixen la novel·la en un petit tresor ple de sorpreses, per exemple l'element poètic destinat a elogiar la música, el cant, i la força de les paraules: Eren cançons que parlaven de la vida, de la mort, de l'amor, de la llibertat i de l'esperança. Només eren cançons, però em vaig adonar de la força de les paraules i de la música per als qui ho havien perdut tot, i no tenien res on agafar-se. Em vaig adormir envoltat d'homes. Però aquesta vegada m'hi vaig sentir un més. És una altra constatació que en Miquel s'ha fet home i ha madurat.

És evident que tota l'acció de la novel·la ens porta a un esperat desenllaç enormement emotiu on l'autora aboca clarament tones de sensibilitat i de tendresa i molt especialment quan en Miquel rep la bala recuperada del cos del seu pare: ...la vaig recollir amb una emoció desconeguda. Vaig passar els dits damunt la superfície de la bala encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig guardar en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus fills, si en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los.És, certament, una bala per al record. I una història també per recordar.

"M'agradaria creure que el Miquel Serna va foradar

la bala del seu pare republicà, la va enfilar en una cadena

i la va dur sempre penjada, prop del seu pit, per ensenyar-la

als seus fills i als seus nets i explicar-los en que era l'horror

de les guerres. M'agradaria creure que cap nen viurà

mai més una guerra." (Maite Carranza)

Josep Maria Aloy

Havia pensat que devia ser fantàstic això

de tenir unes fades que es dediquessin a

ajudar-te quan tinguessis problemes.

"La meva mare és calba perquè té poders màgics. És una fada..."Aquesta és l'estratègia que s'inventa la Valèria quan les seves companyes Eli i Meri li diuen que han vist que la seva mare no té cabell... A partir d'aquest moment, la protagonista anirà difonent i competint, sisplau per força,

aquesta mentida empesa per la necessitat d'amagar una malaltia cruel i terrible que no la deixa viure. La Valèria es va posar molt trista quan va veure que la mare perdia el cabell... i la tristesa és una cosa que no es pot aturar quan es vol...

L'autora del conte, Cinta Arasa, es proposa, doncs, ajudar a vèncer aquesta tristesa i planteja la història no sols amb tot el realisme amb què cal afrontar un tema tan seriós sinó amb la naturalitat i, si cal, amb la fermesa i tendresa que es mereix. Li calia trobar un punt d'equilibri: “No volia ser dramàtica, -diu Arasa- però tampoc superficial. Em va costar trobar un toc de tendresa i alhora que hi hagués un argument al darrera que fes continuar llegint”.

... La Valèria sortia de casa amb la barbeta ben amunt i,

de vegades, ni tan sols així no aconseguia que les

llàgrimes se'n tornessin cap a dins dels ulls...

Només en Sherlock la consolava. Li llepava

les llàgrimes perquè ningú no les veiés, i

caminava fins a l'escola al seu costat.

Després de viure un cas de càncer en el seu entorn més proper, Cinta Arasa va decidir que era el moment per escriure aquest llibre de superació. Considera que la literatura pot ser una eina ideal per a apropar als xiquets amb pares malalts i ajudar-lo en aquest dur procés. “La literatura -diu l'autora- ajuda a reflexionar, ensenya, obre les portes. Crec que és un valor afegit”.

...a partir de llavors, cada tarda, amb en

Sherlock als peus, seia al costat del llit

de la mare a fer els deures... Li agradava

fer-li companyia. Encara que ella descansés,

estaven juntes i allò li semblava que era important.

I la història de la Valèria, que no explicaré per no desvelar els detalls i l'estratègia amb què es mou la protagonista, avança a bon ritme, mantenint malgrat tot el bon humor i, sobretot, mostrant en tot moment els estímuls que impulsen a un nen o nena a enfrontar-se a un drama familiar sense deixar-se endur per la desesperació. Un conte encoratjador, escrit amb sensibilitat i que esdevé una eina molt adequada per als lectors joves, visquin o no un problema similar dins la seva família.

(Cinta Arasa)

Les il·lustracions han anat a càrrec de Xan López Domínguez que hi aporta no sols l'art d'acompanyar i de completar un text sinó la gràcia i la màgia d'uns dibuixos fantasiosos que ajuden a transmetre amb més alegria els arguments i estratègies de la Valèria i de tota la seva família. L'editorial Santillana/Grup Promotor i Jollibre han estat els responsables de tirar aquest projecte endavant.

Cada vegada hi havia més tardes que la mare

els anava a buscar a l'escola. I cada vegada

hi havia més tardes que, en sortir, feien

una llarga volta a peu fins a la platja.

Quan tornaven a casa, duien la llum del sol

pintada als ulls i les galtes, i somreien.

Josep Maria Aloy

P.D. Al marge de la història, convé tenir en compte, també, que el 15% dels beneficis d'aquest llibre seran donats per l'autora a l'Institut Català d'Oncologia i dedicats a la recerca contra el càncer.

Eumo editorial acaba de publicar "L'educació en vers", cent poemes sobre ensenyar i aprendre a cura del doctor en pedagogia Antoni Tort.

El volum -segons manifesta el propi curador- és una mostra, fonamentalment, de poesia catalana i també, en una menor proporció de poesia d'altres llengües. En la seva pràctica totalitat són poesies presents en edicions que es troben a les llibreries o biblioteques. Cent poemes que pertanyen a noranta poetes. Cent mirades a l'ensenyament, cent aproximacions al fet d'ensenyar i d'aprendre. Un volum suggerent i atractiu pel conjunt de missatges i de reflexions que és capaç de transmetre i de divulgar.

El conjunt de poesies seleccionat gira, doncs, a l'entorn de l'escolaritat i posa l'accent tant en l'alumnes com en els docents, tant en l'escola com en els aprenentatges i, encara més: tant en l'ensenyament actual com en el d'èpoques i entorns més remots i allunyats. Alguns dels poemes són elogiosos cap a l'activitat docent, d'altres resulten més crítics i en denuncien alguns dels vicis que l'han acompanyat sovint. Hi ha poemes que parlen de la memòria del passat, de la vida i de la mort; n'hi ha que canten l'amor, l'amistat, l'enyor o la fraternitat entre iguals; també el dolor, l'anhel de créixer, la ràbia, la rebel·lió i l'obediència. Sempre, però, el punt de partida és l'escolaritat.

Mestres, Alumnes, Escoles i Aprenentatges.

El volum s'ha dividit en quatre grans apartats temàtics amb un nombre de poemes similar en cadascun d'ells: Mestres, Alumnes, Escoles i Aprenentatges.

En el primer apartat hi trobem vint-i-set poemes destinats als mestres. L'apartat s'inicia amb el poema Mestre, aprèn!, de Bertolt Brecht, on avisa que:

No diguis massa sovint que tens raó, mestre!

Deixa que ho reconeguin els deixebles...

I el poeta Jordi Pàmias, a La darrera lliçó, comenta que:

... d'ell aprenem, encara, una lliçó

-la més pura de totes i la definitiva:

la saviesa de viure al dictat de l'amor.

Joan Margarit dona una visió nostàlgica en el seu poema Última lliçó:

Entrant a l'aula buida descobreix

una nostàlgia que no esperava...

En canvi, David Jou deixa anar un cant alegre i optimista al poema El professor:

Quin privilegi haver pogut parlar

tants anys davant d'uns ulls que renovaven

continuament la seva joventut,

haver-me sentit ple de savieses més altes que la meva...

Al poema Agenda escolar, Ponç Pons ens confessa què és per a ell ensenyar:

Jo procur ajudar-los

i en el fons el que vull

és que siguin feliços.

Ensenyar és una forma

d'estimar i compartir...

L'energia que manifesten alguns dels poetes s'encomana ràpidament com passa amb el poema Joventut procaç, de Francesc Parcerisas:

Ara els veus com surten de les classes,

espurnejants els ulls amb crits d'eufòria,

entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones,

i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós,

tot pensant què és el que t'atreu, encara,

d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut.

Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí

i ells passaran d'una revolada, sense veure't,

ràfaga de llavis molsuts i cossos bruns,

per sempre irrecuperables, riallers i exultants,

deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil emveja...

I, així, fins a vint-i-set poemes. Uns més descriptius, d'altres més eufòrics, però també alguns de molt crítics i d'altres que qüestionen l'ofici o el paper d'alguns docents poc motivats.

El segon apartat està centrat en els alumnes i també hi trobem de tot. Són vint-i-dos poemes i s'inicia amb una visió molt poètica de M. Àngels Anglada en el poema D'infants a infants:

D'infants a infants, volen com les gavines

papers de bon omplir amb mots de pau

i d'amistat llunyana però encesa

amb resplendor de tants ulls innocents.

No hi podia faltar la visió candorosa de Joana Raspall en el seu poema Només...

Només amb un somriure

que em facis, tot passant,

ja m'omplo d'alegria

i veig el món més gran.

No em pesa la cartera;

si fas el pas lleuger,

no em quedaré endarrere,

ja t'aconseguiré.

Al poema Lliçons, de Jacint Sala, trobem una altra mirada ben diferent:

No vaig tenir mai clar per què hi anava,

a classe: que tenia moltes ganes

d'aprendre a descobrir, i allà només

havia de saber l'assignatura

del sí, senyor, i d'arribar puntual,

i de cordar la bata i de senyar-me...

Miquel Martí i Pol, a Comiat, desitja mantenir un bon record d'aquella experiència:

...perquè l'oblit

no malmeti el record dels anys que vàrem

compartir, i en puguem conservar el goig

al racó més discret de la memòria.

Vint-i-tres poemes componen el tercer apartat, destinat ara a les escoles. Per començar, un poema ben crític: Epigrama d'un jove sobre l'existència, de Thomas Hardy:

Escola absurda en què hem de dar

la vida per aprendre a viure-la!

Ben ruc és qui memoritza unes lliçons

que no deixen cap marge per guardons.

No hi podia faltar un poema de l'insigne Mossèn Cinto: A la verge:

Jo tenia cinc anys; anava a estudi

en mon humil poblet de Folgueroles;

de mos pobres esplets digne preludi,

portava sota el braç les beceroles.

Lo mestre era un vellet; sa barretina

més llarga era bon tros que sa ciència,

mes, quina font tan pura sa doctrina!

quin mirall tan hermós sa consciència!

El cantant i poeta Raimon hi té també el seu moment amb Al meu país la pluja:

... Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.

Fora de parlar amb els de la teua edat

res no vares aprendre a escola.

Ni el nom dels arbres del teu paisatge,

ni el nom de les flors que veies,

ni el nom dels ocells del teu món,

ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,

feien mentida del present.

La vida es quedava a la porta

mentre entràvem cadàvers de pocs anys...

El pupitre, de Josepmiquel Servià, és un poema ben descriptiu que molts encara recordem:

El pupitre segon,

a l'esquerre del mestre,

era un pupitre verd,

esberlat, brut, ratllat,

amb sentors de llibreta,

de cartera de cuir,

de tinta i regalèssia,

de fusta de molts anys,

de pega dolça en barra

que ens daven, premiats,

la tarda dels dissabtes....

La Universitat, de Francesc Vallverdú, és un cant a la institució, a les amistats, a la poesia...

... I, malgrat tot això, m'estimava també

la meva Facultat: una mica potser

per la por de deixar les amistats novelles,

per fer tardà l'adéu d'unes hores prou belles.

Però res no em va marcar més decisivament

-tall profund d'estilet o subtil cop de vent-

com aquell goig fratern que vam sentir un dia

pels claustres, i el meu món naixent de poesia.

Finalment, el quart apartat, com ja he dit, va dedicat als aprenentatges i el completen vint-i-set poemes, dels quals vull destacar, entre d'altres, Els exàmens, de David Jou:

... si aprenguéssim a saber les nostres culpes,

la nostra part del fracàs,

i sabéssim adreçar la nostra voluntat

cap al futur, cap al millor, cap a l'altura,

quant de rovell cauria de les portes que hem d'obrir,

com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida.

La veu de les coses, d'Anna M. Moix, recorda com apreníem en altres temps:

Amb tinta, mescla de suor i de llàgrimes

cal·ligrafiàvem

una pila de cops durant

el curs: "Guardaré silencio en clase"...

Una bona descripció també és la que trobem al poema La bona educació, de Gemma Gorga:

L'estiu que complia set anys

li van regalar un estoig de fusta

amb un llapis i una goma.

El llapis, perquè en rosegués la mina

fins a trobar el nervi vague

de la paraula.

La goma, per esborrar la paraula

abans de dir-la.

Són alguns dels petits tastets que tots més o menys hem pogut viure dins les aules i que recull el llibre que avui presentem com a novetat. En definitiva -diu el curador- l'educació en vers ens parla de la petja profunda del pas per l'escola. De moments de plenitud però també de misèries i mesquineses. Dels aprenentatges i dels mestratges. Del professorat però també dels companys i companyes d'aula, d'un paisatge compartit, d'una història apresa, d'un temps recordat. De la vida mateixa...

"L'educació en vers"és un llibre que ens portarà records, que ens farà somriure, que ens farà reflexionar.

Josep Maria Aloy

Fou l'entranyable Emili Teixidor qui deia que prohibint llegir un llibre era la millor manera perquè tothom el llegís. I una veritat com aquesta continua essent ben actual ja que l'actitud de transgredir i de portar la contrària és inherent als humans. I si els humans són els més petits de la colla, encara més.

Això és el que aconsegueix l'escriptor australià Andy Lee, junt amb l'il·lustrador Heah McKenzie, en aquest excel·lent àlbum de l'editorial Brúixola que porta per títol "No obris aquest llibre". L'objectiu del conte és demostrar que la tafaneria, la transgressió, la curiositat i fins i tot la desobediència augmenten com més es prohibeixen. Però allò que no es pot prohibir mai d'un conte és el somriure final, innocent i feliç.

I això que els autors de l'àlbum ja avisen des de la primera pàgina:

Uiii...! Has obert aquest llibre...

M'imagino que ho has fet sense voler, oi?

No et preocupis: aquestes coses passen.

No estic enfadat.

Tot i que, sisplau

no giris el full!

Però el lector segueix avançant i transgredint alhora, malgrat els incansables i persistents advertiments de tota mena i malgrat les il·lustracions més cridaneres i espectaculars:

Però, com pot ser…!

Que potser no m'he explicat prou bé?

Només t'ho demanaré un cop més

i ara ben clar...

Sisplau, no giris el full!

Res a fer... El petit lector s'ho passa bé girant pàgines i rient-se dels avisos... Fins que arriba al final i descobreix, és clar, per què li prohibien girar pàgina. Un final que no avançaré i que ja descobrirà cada lector pel seu compte. I allò que d'entrada descobrirem els grans serà que no calen grans arguments per divertir el lector. Una bona idea, encara que simple, si és enginyosa i espontània, pot tenir també efectes molt saludables.

Josep Maria Aloy

Només obtens alguna cosa dels llibres si ets capaç

de posar alguna cosa teva en el que estàs llegint.

(Sándor Márai)

Jordi, de quaranta-un anys, a qui no agrada gens llegir, és el protagonista d'aquesta breu història a favor de la lectura. Quan per Sant Jordi li regalen un llibre, arrufa el nas i el retorna a la llibreria. Però la llibretera, gran convençuda que llegir és una font de plaer, mostrarà les seves millors arts i recursos per convèncer el protagonista dels avantatges d'una activitat tan atractiva i estimulant.

Fomentar la lectura i encomanar el virus lector no és una tasca gens fàcil. Els qui hem dedicat temps a aquesta feina ho sabem. Com ho sap l'Anna, la llibretera d'aquesta història, i com ho sap Sílvia Tarragó, l'autora del llibre "L'amor i la lectura", que va ser també llibretera durant anys i sap el pa que s'hi dona. L'editorial Comanegraés qui ha apostat pel llibre, que es presenta precisament aquesta setmana, i que ve a ser, com diu el subtítol, "una faula de Sant Jordi" i té aquell gust saborós de seduir els lectors indecisos i d'encoratjar-los a afrontar la lectura com un tresor enriquidor que convida a créixer.

No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre

(Edmund Wilson)

Les recomanacions de la llibretera

Anna, la llibretera, quan el protagonista li retorna el llibre que li han regalat, el rep no sols amb el màxim interès sinó també amb la plena confiança que es tracta d'un lector potencial i, per tant, el situa al seu mateix nivell d'interessos culturals. Això, d'entrada, afalaga en Jordi i afalagaria qualsevol no lector.

A partir d'aquí comença un petit llistat de recomanacions que la llibretera fa al Jordi. La primera, una obra inqüestionable: "El petit príncep" que el Jordi primer rebutja per considerar-lo un llibre infantil, i per això el vol retornar, però que l'Anna sap que, un cop llegit i el comentin, l'home s'adonarà de les virtuts del llibre, de la sensibilitat de l'autor, de la senzillesa del petit personatge així com de la reacció de la guineu davant de conceptes com el de l'amistat... i el Jordi es trobarà submergit en un relat ple de sensibilitat que acabarà per captivar-lo. I així s'esdevingué.

I seguirà una segona recomanació: un llibre, li diu la llibretera, que considero que hauria de llegir tothom i que és tan àgil i reflexiu com el que t'has llegit: "El cavaller de l'armadura rovellada". El va escriure Robert Fischer, un autor que va començar escrivint guions per a còmics com Groucho Marx i Bob Hope...En Jordi ja no va arrufar el nas i se'l va endur, prometent que li donaria la seva opinió. Una opinió igualment molt favorable.

La llibretera li recomana un tercer llibre: "Joan Salvador Gavina" de Richard Bach, escrit l'any 1970. Tot un clàssic, també. En Jordi va submergir-se tota la tarda en la història d'una gavina que perseguia un somni. I es va identificar amb aquella gavina que es resistia a fer el mateix que les seves companyes, cosa que li acabava costant l'exili lluny del seu estol. A en Jordi no li va costar gens entendre que l'aventura de l'au era una invitació a deixar anar llast per posar rumb al veritable anhel del cor."No creguis el que els ulls et diuen", començava dient la frase que més el va colpir. "Només mostren limitacions. Mira amb el teu enteniment, descobreix el que ja saps i trobaràs la manera de volar".

El temps per llegir, com el temps per estimar,

dilata el temps de viure.

(Daniel Pennac)

La lectura entrava amb força en la vida del Jordi per enriquir-la: mai abans havia tingut pensaments relacionats amb aquest hàbit. Ni mai s'havia aturat a contemplar el món sota aquells nous paràmetres. En canvi, ara podia sentir-se tan astorat com el petit príncep, tan perdut com el cavaller de l'armadura rovellada i tan fora de lloc com la gavina. Aquelles lectures eixamplaven la seva visió del món i li proporcionaven una nova perspectiva que li permetia veure's també a si mateix. Tot d'una, es va adonar que havia trobat el seu tresor: la capacitat de pensar i sentir les infinites realitats que contenia la lectura per créixer amb elles.

I la llibretera li fa una recomanació especial: -Aquest cop la meva recomanació és que el triïs tu. Que et passegis entre les taules, que remenis pels prestatges i que n'escullis un, sense prejudicis ni complexos, sobretot sense complexos. Deixa't seduir pel que et diuen els llibres. En Jordi accepta la proposta, recorre uns prestatges, agafa un llibre, en llegeix la contraportada i l'ensenya a l'Anna. Aquesta somriu perquè és un llibre recomanable: "Siddhartha". Li comenta que és de Hermann Hesse, escrit als anys vint i està inspirat en la vida de Buda i en els seus ensenyaments. Tracta sobre les vivències d'un noi hindú que busca la saviesa. Estic segura que t'encantarà.

I no esmentaré la resta de recomanacions que l'Anna fa al Jordi. El mateix lector ja les anirà descobrint. L'Anna havia sabut brandar la seva passió pels llibres. La seva subtil vehemència, forjada d'empatia i comprensió, havia estat la que finalment havia guanyat la batalla contra el monstre de la desafecció lectora i havia fet possible aquell Sant Jordi d'ara, tan diferent. Havia passat gairebé un any i en tot aquell temps havien canviat moltes coses. Perquè la seva visió s'havia modificat. En Jordi va adonar-se que l'Anna havia estat per a ell com aquell pou que apareix al final d'"El petit príncep". "El que embelleix el desert és que amaga un pou en alguna banda", va recordar, evocant la seva primera lectura. I, per primer cop, va sentir-se feliç d'haver estat àrid i buit una vegada. La troballa havia valgut la pena.

En Jordi, de quaranta-un anys, a qui no agradava llegir, es va enamorar dels llibres i juraria que també de la llibretera. Però aquesta ja és una altra història.

La literatura no és altra cosa que un somni dirigit.

(Jorge Luís Borges)

Josep Maria Aloy

"Escola de fantasia", de l'entranyable Gianni Rodari

"La Marie va de visita"... al recinte modernista de Sant Pau

"El conillet que volia pa de pessic", de Ramon Besora

"El llarg viatge de Nanuq", un excel·lent àlbum de Toni Cabo

"Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa", de Pep Molist

"Ales negres", una novel·la trepidant de Laura Gallego

Desena edició d'"Un romà al segle XX", d'Alegria Julià

"En Miquelet a la ciutat", un nou conte de Joaquim Carbó

Un Nadal amb llibres pot ser un Nadal molt viu

La Literatura per a nois i noies també celebra els seus aniversaris i les seves efemèrides

Jaume Cabré publica un nou conte infantil !

"L'interrogant gegant" un conte emotiu d'Eulàlia Canal

"Tot quan veus és el mar", de Gabriel Janer Manila, compleix 30 anys

"Volen quan volen", un regal per als joves lectors de poesia

Un excel·lent "Bestiari salvatge d'estar per casa"

"Una bala per al record", de Maite Carranza

"Les fades són calbes", un conte de Cinta Arasa

"L'educació en vers", un recull de poemes sobre l'escola

"No obris aquest llibre!", humor per als més petits

"L'amor i la lectura", un llibre estimulant per als no lectors