Mascaró de proa

L’any 2014 vam commemorar el centenari de Maria Novell (1914-1969), escriptora i mestra exemplar, nascuda a Figueres. La revista "Cavall Fort", en el seu número doble d'abril, li va retre un homenatge emotiu i aprofitava l’efemèride per agrair-li les atractives col·laboracions a la revista. També en aquestmateix bloc ens vam fer ressò de la seva personalitat i de la seva obra, una obra destinada sempre a complaure els interessos lectors dels nois i de les noies d’aquest nostre afortunat país.

A part de la seva excel·lent novel·la, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966), entre 1965 i 1969 va publicar a "Cavall Fort" una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s'han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual, Maria Novell va oferir unes narracions històriques l'originalitat de les quals consistia a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble... Poc després de la seva mort, Edicions de La Galera, en una tasca molt lloable de dignificar la literatura per a nois i noies en català, va recollir tots aquests relats en un volum preciós titulat Viatge per la Història de Catalunya, amb les mateixes il·lustracions que Fina Rifà havia fet per a la revista.

D'aquest recull de contes, no em puc estar de recomanar la lectura de Paraula per paraula on Maria Novell explica com en Bertran del Vernet envia un xicotet criat seu a casa de n'Huguet Trencacolls perquè li llegeixi un sirventès a través del qual li diu el nom del porc.

Aquest és el sirventès:

Rates de femer, de bigotis molls,

llimacs bavosos, llangardaix salat.

A la taula de N’Huguet Trencacolls

no hi trobareu altra menja millor.

En abundància us omplirà el plat.

N’Hug, refum!, és un porc, no és un senyor.

Però aquells versos no van fer l’efecte que Bertran havia previst i li va costar refer-se d’aquella batzegada. El seu orgull era de fer versos que encenguessin les sangs de la gent i els llancessin a les batalles i a la guerra. Aquell fracàs el rosegà temps i temps. Potser, després de tot, no s’hauria sentit tan ferit si hagués sabut com el petit joglar havia puntuat el seu sirventès. Ho feu així:

Rates de femer, de bigotis molls,

llimacs bavosos, llangardaix salat

a la taula de N’Huguet Trencacolls

no hi trobareu. Altra menja millor

en abundància us omplirà el plat.

N’Hug, refum!, és un porc? No, és un senyor.

I ara no acuseu el joglar de mentider. Havia repetit els versos d’en Bertan paraula per paraula. No havia pas assegurat d’haver-los repetit punt per punt i coma per coma. És o no és?

I així acaba el conte de Maria Novell, enginyós i divertit, un model de com la llengua és sempre un bon recurs per assaborir una bona lectura. Un model que cal seguir reivindicant per dignificar la llengua i per fer-la més viva entre els lectors joves. És per això que avui hem volgut tornar a homenatjar l’escriptora Maria Novell.

Josep Maria Aloy

L’editorial Edebé acaba de publicar un excel·lent petit bestiari de Ramon Besora, il·lustrat amb gràcia i ostentació per Sonja Wimmer, que recull vint-i-dos poemes dedicats a un bon grapat de bestioles, que Besora descriu amb delicadesa i bon humor, aspectes que sens dubte divertiran els petits lectors que s’hi apropin.

Les il·lustracions de Sonja Wimmer són també brillants i lluminoses, divertides i irònicament exagerades per augmentar la gràcia i l’esplendor de cada bestiola i la riquesa dels textos, prou rics ja venint d’on venen, per tal de fruir-ne al màxim. Són textos amarats de poesia, de sensibilitat i d’una fina ironia molt típica de l’autor en els seus últims i estimulants contes.

Un “Zoo de paraules” per als lectors joves

Amb poc temps hem vist publicar-se diversos Bestiaris. Alguns amb el nom de Bestiolaris com el d’en Miquel Desclot, un dels primers que hi dedicà la seva atenció. També tenen els seus Josep Vallverdú o Enric Larreula, com també Salvador Comellas, Ricard Bonmatí, Lola Casas, Núria Albertí o la veterana Joana Raspall. Són reculls que agraden als lectors més joves sobretot pel fet que els protagonistes siguin animals. En aquest cas, l’èxit és pràcticament segur oimés si l’entorn familiar i escolar n’estimula no sols la lectura sinó també la possibilitat de recitar-los i treballar-ne l’expressió.

En el cas del llibre que presento avui vull destacar la capacitat de l’escriptor Ramon Besora per expressar amb sensibilitat i lirisme alguns aspectes de les bestioles que retrata. Des de la merla que “...amb la seva flauta dolça, / m’obsequia amb un bell cant...”, passant pel rossinyol “so de violí / de tenora i flauta, / músic de jardí...”, o l’escorpí ““mal veí, / a qui toques / fas dormir”.

Val la pena observar el llenguatge ja que permet no sols fruir de les descripcions i metàfores del text sinó assaborir-ne la riquesa dels sons (zumzeig, raucar...), la presència dels colors i la varietat de les accions (cantar, xisclar, piular, volar, guimbar...) d’aquest zoo, un zoo de paraules, com diu el títol, ric en expressions, en sensacions i en emocions. Una deliciosa i delicada simfonia de llum i color!

Josep Maria Aloy

A tots els infants que han de marxar

del seu país, amb el desig que puguin

ser feliços en un poble acollidor com

el que va trobar la Hala.

(Les autores)

“Em dic Hala. De més petita vivia a la ciutat d’Alep, a Síria. El que més m’agradava era fer dansa quan sortia de l’escola... Però un dia va arribar la guerra i els pares van decidir que el millor era marxar a viure a un país en pau...”

Quantes nenes han de deixar la dansa...! Quanta canalla ho ha de deixar tot per culpa de la guerra, per culpa dels adults, per culpa de la política...!

Aquesta és la petita història de la Hala, un conte de de Montse Vilella, il·lustrat per Montse Bugatell i publicat per Edicions de l’Albí, de Berga, que dirigeix l’editor Jaume Huch.

Un conte per a sensibilitzar petits i grans

El conte “Vull tornar a ballar!” està inspirat en casos reals de persones refugiades que han de fugir de Síria a causa de la guerra. Un drama humà que perjudica els més febles i els que menys s’ho mereixen.

A banda de ser una història pensada per tal que els infants s’ho passin bé llegint i facin volar la imaginació, pretén sobretot ajudar-los a sensibilitzar-se amb els infants refugiats, així com a identificar i a gestionar les pròpies emocions..

Segons les “Propostes per explicar el conte i parlar-ne” que es troben al final de l’àlbum, vol ser un conte dels que s’anomenen “per a rumiar” i les famílies i els educadors i mestres poden aprofitar-lo per parlar d’aquest tema amb els infants, per parlar dels drets humans i dels valors democràtics per tal que creixin com a persones respectuoses, responsables i crítiques.

Aspectes com la incertesa davant del futur que els espera, de la tristesa immensa que viuen, del sentiment d’enyorança per tot el que han de deixar –i no només la dansa- sinó tot el que els faria disfrutar. La ràbia dels pares, la por de tots plegats... La lectura i debat sobre el conte pot crear un ambient propici a pensar si tot això ens passés a nosaltres.

I ara mateix penso en aquell poema de Joana Raspall titulat “Podries” que acaba dient: “Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”. Hi ha suficients motius per a rumiar-hi una bona estona!

Josep Maria Aloy

Edicions de La Magrana va néixer l’any 1975 i l’any 1980 aquesta editorial va crear la col·lecció “L'Esparver” amb el propòsit d'oferir bones lectures a un jovent que assistia ja a una escola en català però que encara no disposava d'una oferta massa variada de lectures.

Els primers títols de la col·lecció ja definien molt clarament quina seria la seva línia. En primer lloc, un clàssic: “La crida del bosc” de Jack London, i el seguien altres autors com Jules Verne, Emilio Salgari, Mark Twain, Edgar Allan Poe, Lleó Tolstoi, R.L.Stevenson, Daniel Defoe, H.G.Wells i molts d'altres.

Un segona línia temàtica seria la literatura del tipus “realisme-crític”, d’una banda i una literatura desenfadada, fantasiosa i còmica, per una altra banda. En el primer cas s'hi trobaven llibres com “Quin dia tan bèstia!” de Mary Rodgers o bé les novel.les d'Anna-Greta Winberg, “Quan un toca el dos” així com les de Peter Hartling o de Christine Nostlinger. En el segon cas hom pensa en les extraordinàries i divertides novel·les de Roald Dahl, Maite Carranza o Margaret Mahy.

Finalment, una tercera línia venia constituïda per autors del país: Joaquim Carbó, Manuel de Pedrolo, Agustí Alcoberro, Pep Albanell, Mercè Canela o el tàndem Andreu Martin i Jaume Ribera, entre molts d’altres. La col·lecció va arribar a publicar més de cent cinquanta títols, de gran interès tots ells.

(Portada de la Primera Edició)

“Contes per a un món millor”, d’Enric Larreula

Edicions de La Magrana no en va tenir prou amb la col·lecció “L’Esparver” i va crear “El Petit Esparver”, una col·lecció dedicada a la literatura infantil. El primer títol d’aquesta nova remesa fou ja una premonició de per on anirien els trets i els gustos: “El llapis fantàstic”, de Joles Sennell (Pep Albanell), publicat l’any 1985. La col·lecció respirava un aire de novetat, de qualitat i, sobretot, de relats sucosos perquè els nois i noies descobrissin el gust per la lectura.

“Contes per a un món millor” -malgrat un títol aparentment tan pretensiós- fou un dels títols més celebrats i més devorats des de la seva publicació. Es tracta d’un recull excel·lent d'històries senzilles de la vida més quotidiana a través de les quals el seu autor, Enric Larreula, amb una bona dosi de sensibilitat, ens recorda que per ser millors del que som no cal fer escarafalls... que tot és molt més senzill... que, moltes vegades, n'hi ha prou amb un detall, com el que té el carter Hans amb el vell i estrany Gruber, del primer conte... Que per tenir un món millor no són necessàries accions espectaculars... que n'hi ha prou amb pensar una mica més en el que tenim al costat, tal i com s'esdevé en el segon conte del recull, titulat “Els dos amics” i que és un cant bellíssim a l'amistat. O n'hi ha prou amb ser un pèl més solidari, com demostren ser-ho els personatges de “La castanyera”, un altre dels set contes. I així podria anar continuant amb la resta de contes: “Paris-Dakar”, “Les il·lusions”, “La decisió”...

(Enric Larreula)

“Contes per a un món millor” són set contes breus capaços de provocar, per la seva tendresa i sensibilitat, unes petites i finíssimes vibracions d'emoció en el lector -un lector de qualsevol edat, certament. Petits contes que creixen a mesura que es llegeixen perquè la seva càrrega d'humanitat els fa més intensos i els fa més grans. Uns contes que ens recorden l'existència d'uns valors, que en una societat com l'actual, plena de moviment i de soroll, ja fa massa temps que comencen a passar desapercebuts.

A través d'aquests contes, Larreula revifa -sense cap voluntat de donar lliçons a ningú- vells temes com l'amistat i la generositat, la cordialitat i la tendresa... Els revifa i els presenta delicadament al lector perquè aquest s'adoni que encara hi són perquè són temes que no es pot dir que passin de moda. Són aquí i es transmeten fàcilment si un així ho vol: a vegades amb un gest o amb la senzillesa d'un somriure o d'una simple mirada.

Es, en definitiva, un recull de contes basats en el tema de la comunicació humana i de les relacions interpersonals. Larreula sembla que vulgui riure's de com i fins a quin punt ens arribem a complicar la vida, quan tot hauria de ser molt més senzill. Fins i tot allò que sembla un defecte o una mancança pot arribar a ser una virtut, com en l'últim conte del llibre, el que porta per títol “El camí que no portava enlloc”, un camí que estava molt trist “pensant que si no anava enlloc ningú no voldria caminar-hi mai, i que acabaria desapareixent engolit per les flors... malgrat tot, va descobrint que, a vegades, no anar enlloc és una de les coses més meravelloses que es poden fer en aquesta vida”. Plego... ja us he explicat massa. No us el perdeu!

No sé si tots plegats hem estat prou justos amb Edicions de La Magrana. L’editorial va haver de plegar l’any 2003. Quan una editorial ha de plegar i tancar portes tots, poc o molt, en som responsables perquè la porta es tanca per a tots els lectors, petits i grans. Quan una editorial ha de plegar després d’haver publicat un conjunt excel·lent de llibres dels millors autors, tots hauríem de fer acte de contrició i preguntar-nos què ha passat. Potser hauríem de sentir també un mínim de vergonya per deixar morir una empresa amb uns reptes tan nobles com l’edició de grans textos. La picoreta estranya que ens hauria de provocar aquesta vergonya individual i col·lectiva ens hauria de fer pensar si estem portant bé tot el que fa referència al foment de la lectura i a la creació de lectors. Però aquest ja és un vell tema que avui potser no toca. O potser si?

Josep Maria Aloy

“La llista de llibres que valen la pena,

de llibres que cal haver llegit per poder

llegir bé, és ben llarga, i només serem capaços

de llegir-ne una petita part. Ara, això no és

un motiu per desistir, sinó per llegir més.”

“La literatura recordada”, d’Enric Iborra, publicat per Viena Edicions, és un regal per als lectors que els agrada la literatura, els llibres i els autors. No és un llibre per a joves lectors però amb la complicitat de mestres i altres adults els joves poden tenir una excel·lent oportunitat d’enriquir-se i assaborir les més de tres-centes pàgines plenes d’informació i de coneixement sobre lectures i llibres. Una riquesa literària que els satisfarà fàcilment i els seduirà.

“El treball de traducció –escrivia Maragall- ,

quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves;

fa descobrir riqueses de l’idioma desconegudes,

li dona tremp i flexibilitat, el dignifica...”

El llibre és un recull de 101 notes de lectura sobre temes, autors i obres de literatura universal en general i de la catalana en particular. Són petits capítols que Enric Iborra, professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Lluís Vives de València, ha anat escrivint i guardant i que ara publica per tal que puguin ser explicats a les aules i serveixin perquè els joves estudiants ampliïn els seus coneixements de literatura amb ganes i amb un acompanyament estimulant per part de l’autor, un autor que estima els llibres i no amaga el seu desig d’encomanar als alumnes i lectors les agradables sensacions que comporta el fet de llegir.

Cada un dels 101 capítols té una extensió breu de tres o quatre pàgines i tracta d’un tema molt concret o d’aspectes i detalls de les grans obres literàries o bé anècdotes d’alguns escriptors de la literatura, sobretot europea i catalana. Algunes obres i alguns autors repeteixen capítols per la importància de la seva trajectòria o per la seva transcendència històrica, com ara “Anna Karenina”, o el cas d’Homer, que amb l’Odissea inaugura el llibre però el tema va apareixent al llarg de tot el llibre. Per part catalana és Josep Pla qui ocupa diversos capítols pel ressò immens de la seva obra completa. També Joan Fuster o Gabriel Ferrater, entre molts d’altres. Novel·la, poesia, teatre, dietaris, aforismes, crítica literària... tota classe de textos van desfilant i són tractats i analitzats de formes ben diverses així com aspectes o experiències d’alguns escriptors i de com treballaven la seva obra. L’autor també dedica algunes comentaris al foment de la lectura i a la necessitat de crear lectors davant l’espectacle literari que s’obre als ulls del lector tot llegint aquest excel·lent treball. 101 contrapunts de lectures, -com bé diu la contraportada- tota una orquestració de motius que s’encavalquen i s’entrecreuen, combinant-se i destriant-se contínuament.

“Els bons o els grans llibres no canvien la vida,

però t’inciten a llegir més. Són com una porta

que dona accés a un nou espai, on hi ha,

al seu torn, altres portes. L’impuls

d’obrir-les és irresistible.”

Un dels principals objectius d’aquest llibre, és clar, és incitar a la lectura sobretot als joves. A llegir i a rellegir. Iborra destaca alguns dels avantatges del rellegir, com també els destaca Josep Pla, i ens recorda que Eugeni d’Ors reivindicava un esforç per a la lectura, un esforç paral·lel a l’esforç dels noucentistes per crear un país modern i europeu. Els alumnes –deia- llegeixen pocs llibres pel seu compte. Pocs, o cap, amb les esporàdiques excepcions de rigor. Durant el curs, les lectures obligatòries de les diferents assignatures els lleven tot el temps personal que podrien dedicar a la lectura. I en molts casos, no sols el temps, sinó també les ganes. És clar que sempre i en tot moment ens caldrà un sentiment de curiositat, que es té o no es té, que ni s’aprèn ni s’ensenya. Més endavant, la dificultat d’un llibre ja no serà obstacle torturador, sinó un al·licient. Ja no sentirem l’esforç. Són mots encoratjadors que han d’estimular-nos a una sana convivència amb els llibres, els autors i la lectura. Els bons o els grans llibres no canvien la vida, però t’inciten a llegir més. Són com una porta que dona accés a un nou espai, on hi ha, al seu torn, altres portes. L’impuls d’obrir-les és irresistible! Bona lectura!

Josep Maria Aloy

“Que hipòcrites som!”, vaig pensar.

Com ens agrada simular que estem contents

i feliços, que no tenim problemes i que la vida

és de color de rosa. I per aconseguir-ho els

mitjans digitals són perfectes. Ens donen

l’oportunitat de crear-nos una vida

aparent i mostrar-la a tot el món.

Enric Senabre (Alcoi, 1964) és professor d’Ètica i Filosofia. Ha rebut diversos premis d’innovació educativa i ha publicat llibres de divulgació adreçats als joves, com ara “Política per a joves inquiets” i “El viatge d’Atena”. D’aquest últim me’n vaig fer ressò, en aquest mateix bloc,l’octubre de 2015. Avui hi torno per presentar “L’infinit a les teves mans”, publicat també per l’editorial Bromera

Atena i els seus amics han passat tot l’estiu enganxats a la pantalla del mòbil, però s’acaben les vacances i han de començar l’institut. Tot i que compaginen els deures i els exàmens amb els whatsapps i les xarxes socials. Atena començarà a replantejar-se la informació que penja en internet quan els seus comptes siguin envaïts per comentaris grollers i insultants de la mà d’un usuari desconegut: “infinito5”. La jove intentarà descobrir qui és el misteriós assetjador i, afortunadament no estarà sola.

Estic avorridíssima, he fet de tot a casa,

he mirat la tele, he llegit un llibre i he fet

els deures, però ja no sé què més fer! Sense

mòbil no es pot viure!... tinc una mena d’angoixa

per dins que no em deixa concentrar-me en res.

Els protagonistes de la novel·la són un grup d’adolescents que comencen el nou curs a l’institut i que, molts d’ells, son propietaris ja d’un mòbil, un element que a partir d’ara els acompanyarà arreu, i afronten el repte de sortir-ne sans i estalvis davant la inquietud d’uns pares que no saben moltes vegades quina ha de ser la seva actuació ni quins són els consells que poden donar ja que són els primers d’ignorar el món digital. La novel·la té intriga i està narrada amb un ritme galopant que arrossega el lector fins al final fent-lo partícip sovint de les aventures que s’hi couen.

Tot amb tot, “L’infinit a les teues mans”, segons el seu autor, intenta desfer la mala fama dels instruments digitals i estimular els joves a acollir-los de forma crítica tot descobrint les seves possibilitats beneficioses que ofereixen, entenent, però, que prohibir-los seria un error i, per tant, caldrà aprendre estratègies perquè aquests instruments es converteixin en un instrument que ajudi els nois i noies a fer-ne un ús correcte que els permeti créixer sense por.

L’obra inclou una guia didàctica amb consells per a fer un bon ús del telèfon mòbil, així com algunes activitats i propostes per a treballar a classe. L’autor va deixant anar, al llarg de la novel·la, tota una sèrie de consells i d’avisos per tal que els lectors vagin assumint tant la perillositat dels riscos que corren com l’atractiu que els aporta treballar amb instruments digitals. Així podem escoltar missatges que avisen del perill d’una exposició en excés, el perill d’anar regalant la intimitat arreu, o bé que sempre serà millor una comunicació directa amb les persones al marge dels utensilis digitals... Hem inventat, diu Senabre, uns recursos que ens tenallen constantment i vivim en una societat ofegada en el soroll. No siguem esclaus d’aquests nous artilugis. Ningú no val els like que rep sinó que el valor és cada persona per ella mateixa.

Tenim l’infinit a les nostres mans.

Fem que sigui millor que el present,

massa vegades injust, en què vivim.

Josep Maria Aloy

“El principi de tot” és una oportunitat única per fer saber a tothom que l’àlbum il·lustrat és un tipus de llibre transversal, ideal per a un públic lector molt ampli, capaç d’atraure les mirades d’infants, joves i adults. Com a amo i senyor d’aquest bloc –és un dir!- em veig amb cor i amb la suficient autoritat per ratificar això que diu l’escriptor Pep Molist: Pedrolo –de qui celebrem el centenari dels seu naixement- tenia tots els recursos per oferir uns productes tan diversos i innovadors que provocaven reaccions diverses en els seus lectors, reaccions sempre atractives i insòlites. I aquest àlbum és un d’aquests regals.

Un àlbum, doncs, per a no tant petits i per a més grans

El conte és aparentment senzill i molt divertit: Un personatge una mica estrambòtic passeja al voltant d’un bloc de cases. No comença a cridar l’atenció fins que ha donat quaranta-tres voltes, sense parar, a la mateixa illa de cases... És interessant de veure com va creixent l’expectació dels veïns quan se n’adonen... tots sabem què passa en una situació com aquesta: comença un botiguer que havia sortit a la porta del seu establiment... després és una dependenta que ja el comença a tractar de ximple... i la portera, encuriosida..., i la dona del quiosc de diaris del davant..

...i paro per no fer-me pesat i no desvetllar més escenes, escenes que són d’una bellesa plàstica extraordinària gràcies a l’habilitat i mestratge de l’il·lustrador Pep Boatella, d’una elegància exuberant i presentades amb una gran diversitat de perspectives que les fan molt cinematogràfiques i rutilants. Il·lustrar un conte on l’acció és mínima no és fàcil i Pep Boatella se’n surt de forma brillant i ofereix un treball bellíssim i atractiu.

Que no és un àlbum per a criatures ho confirmen els nivells de lectura que té la història i la ironia i perspicàcia de Pedrolo en presentar un relat aparentment divertit però que finalment ens hi sentim reflectits tots ja que deixa entreveure com som els humans, com som capaços de muntar expectatives que després no es corresponen amb la realitat i quins són els nostres conceptes de llibertat, de naturalitat i sobretot de tafaneria i especulació.

L’editorial Comanegra ens regala, amb aquest àlbum, un petit tresor alhora que reivindica un autor estimat, un clàssic que sovint abandonem com fem amb molts d’ells i que és d’agrair que hi hagi algú disposat a recordar-lo i a homenatjar-lo de nou. Bona feina, doncs, la dels editors. Ara només cal que els lectors s’hi abraonin. Tant de bo!

Josep Maria Aloy

Dues línies narratives dibuixen dos arguments: d’una banda un grup d’oques que, així que arriba el fred, han d’emigrar cap a zones més càlides del planeta; de l’altra, una família sense recursos ha de marxar lluny de casa seva perquè la guerra ja ha començat... És “El llarg viatge”, un excel·lent àlbum, amb text de Daniel H. Chambers, traduït per Bel Oblid, il·lustrat per Federico Delicado i publicat per Edicions Kalandraka, a la col·lecció “Llibres per a somiar”.

Si avanço que el text és colpidor per la seva contundència i les il·lustracions són d’un rigor, d’una delicadesa i d’una emoció sense límits... com a crític ja no tinc res més a dir... Tot el que puc dir a continuació és sobrer. No sóc prou capaç d’afegir-hi res més. La resta cal que ho vagi assimilant, si pot, el lector jove, o no tant jove, i agraeixi, en tot cas, no trobar-se en una situació dolorosa similar.

Josep Maria Aloy

El segell editorial “Nandibú, de Pagès Editors, acaba de publicar el tercer volum de poesies de Joana Raspall que recull cent divuit poemes que evoquen sentiments i emocions. El primer volum, aparegut l’any 2014 és el “Bestiolari de Joana Raspall” i el segon, “Olor de maduixa” aparegut el 20126 està dedicat a “arbres, plantes, flors i fruits”. Els tres volums han estat il·lustrats per Anna Clariana.

Joana Raspal, és una escriptora molt estimada i ha estat molt seguida i comentada en aquest bloc i per tant remeto als lectors interessats a consultar els comentaris fets: “L’editorial El Cep i la Nansa homenatja Joana Raspall” (9.07.2012); “Joana Raspall, la veu poètica més veterana” (12.09.2012); “Joana Raspall, un centenari pletòric” (08.04.2013); “Avui fas cent anys, Joana Raspall” (01.07.2013); “Treballant la poesia de Joana Raspall” (07.10.2013); “Excel·lent Bestiolari de Joana Raspall” (05.09.2014); “L’obra poètica de Joana Raspall es continua editant” (01.2017) i “Solcs, un excel·lent recull d’haikus de Joana Raspall (04.06.2018).

Avui la noticia és la publicació d’aquest tercer volum que es va presentar dijous passat, dia 18 a Manresa davant de mig centenar de persones que van elogiar aquesta poesia i van entusiasmar-se amb la compra del llibre.

“Amb sabates de molsa”, un recull de 118 poemes que apel·len als sentiments i a les emocions dels lectors

De fet, la major part dels poemes de Joana Raspall apel·len als sentiments. Als sentiments i a les emocions. La seva obra és un mosaic ple de bones intencions i sempre hi trobem una clara intencionalitat d'arribar al cor del lector per encomanar-li un sentiment positiu ja sigui sobre com ajudar als altres, com solidaritzar-se amb la natura, com compartir un tresor, ja sigui un poema o un desig agradable. Des del primer poema del recull "Al lector de poemes", que ens parla de l'embruix de les paraules, fins a l'últim poema del llibre "Un dolç alè" que tracta els versos com si fossin onades vives fetes de lletres amb so de cristall, el centenar llarg de poemes del llibre volen convèncer els lectors que sempre és millor ajudar i compartir que no pas barallar-se i discutir-se i, per tant, tenir en compte els altres.

Un exemple de tot això el tenim en el poema "Cirurgia", un poema que ja va sortir en el primer volum, dedicat a les bestioles, però que s’ha incorporat de nou en aquest tercer volum perquè, a part de ser un excel·lent poema, reuneix ell sol els tres temes d'aquests tres volums: parla de bestioles (la papallona i l'aranya), parla d’una rosa i, en tercer lloc, escampa una sèrie de sentiments molt profunds com són la solidaritat, l'amistat i el fet d'ajudar i compartir. L'exemple és molt clar: una papallona ha perdut una ala i la rosa li deixa un dels seus pètals, un pètal que l'aranya, experta en fils de seda, li cosirà i podrà tornar a volar. No es poden dir més amb un sol poema!

Durant la lectura dels poemes els lectors descobreixen quins són els temes més habituals i quines són les emocions i sentiments que es desprenen d'aquests temes. Així, per exemple, el mot compartir és un dels sentiments que més abunda. En el poema "Invitació I", hi podem llegir: Fugim del soroll / i busquem la calma / on compartirem / les nostres paraules...Segons la poeta ho podem compartir tot, fins i tot les penes. Així al poema "Amistat", hi trobem aquests versos: ...T'allargo la mà estesa / per si vols venir amb mi. / Una pena amagada / també es pot compartir.

Per poder compartir cal una bona amistat. I aquesta qualitat és una de les més presents en aquest tercer recull. Una amistat que es desprèn de la generositat. Ens cal ser amics de tothom, fins i tot d'aquells que encara no coneixem, com diu el poema "Desconegut". O bé amic dels animals i de la natura i fins i tot amics d'alguns objectes que ens poden ajudar a ser una mica més feliços, com els llibres: ... amb els llibres per amics / no et faltarà companyia. / Cada pàgina pot ser /un estel que et fa de guia...En el poema "Podries",Joana Raspall ens transmet un missatge molt profund quan parla dels països pobres que estan en guerra. El poema acaba dient: Si tu fossis nat / a la seva terra, / la tristesa d'ell / podria ser teva...

Però riure és sa –ens recorda la Joana- i vol que mirem el món amb una visió ben positiva. El poema "Els nassos", parlant dels núvols que s'han disfressat de nassos, diu això: Ells esperen només que rigueu / i després els veureu que es desfan / cel enllà, a llevant o a ponent....I enamorar-se és un dels sentiments més tendres que pot viure una persona. Així descriu aquest sentiment al poema "El dia que...", ... però el dia que tu deixis / de mirar-me amb ull seriós / i se t'escapi un somriure... / ai, que amics serem tots dos

Aquest tercer volum porta un magnífic pròleg de l’escriptor i crític Pere Martí i Bertran, una “Introducció” a càrrec meu i un capítol de “Complicitats amb la poesia de Joana Raspall” on hi ha referències d’alguns poemes d’altres poetes catalans que pels sentiments que desperten en els lectors podrien acompanyar els poemes de Raspall.

De totes maneres, els lectors d’aquests poemes –joves o no tants- si en fan una lectura pausada, ells mateixos trobaran un pilot més de detalls que els ajudaran a captar l'emoció i els sentiments que Joana Raspall va sentir mentre els escrivia. Només caldrà que es deixin endur per la bellesa d'unes paraules, escrites amb molt de sentiment, per una excel·lent poeta.

Josep Maria Aloy

“El rei groc” és un dels diversos contes de Joan Turu dels quals n’és tant l’autor del text com de les il·lustracions. El groc és el color de l’actualitat i Joan Turu aprofita el moment per afegir-se a seva la campanya , amb el suport d’alguns CDR. La majoria dels seus contes, però, no es troben a les llibreries perquè el seu autor els penja a internet sota el segell editorial “Cap de Ratolí” que ell mateix s’autogestiona, és a dir, ell els escriu, els dibuixa, els maqueta i els imprimeix i, finalment, ell mateix els distribueix, també.

.Joan Turu va començar a publicar el seu primer llibre il·lustrat el 2011 i des de llavors no ha parat. En aquests moments són una quinzena els contes publicats. Es tracta de contes que desenvolupen una idea o un sentiment, normalment protagonitzats per nens i nenes, descrits amb sensibilitat i amb un aire de felicitat, que intenten arrencar un somriure al petit lector. Joan Turu es considera sobretot un comunicador i per comunicar idees s'ajuda de les eines que té al seu abast.

“El rei groc” explica la història d’un rei que no tenia amics, no tenia il·lusions, ni a ningú a qui explicar-li un secret. Només tenia diners, diners i diners. I no els guanyava pas amb la seva suor... Un matí de primavera, una abella es va sacrificar tot deixant-li un bon record del seu fibló...El rei empès per la ràbia va ordenar eliminar totes les abelles de les contrades... després va començar a il·legalitzar tot allò que recordés, ni que fos una mica, les abelles... finalment el color groc fou totalment prohibit... Però un petit grup de gent s’hi va negar perquè sempre hi ha persones que no saben obeir res més que el seu cor... el forner no pensava deixar de fer pa, en Carles pintava de groc més que mai... El soterrani de la Maria es va convertir en el lloc de reunió de tot allò prohibit, en una mena de magatzem del color groc... El rei va arribar a tapar la llum del sol... Què farien sense sol? Enmig de la pluja d’idees, la Txell en va pensar una de les bones, una d’aquelles que només poden tenir la canalla... L’endemà al matí, la Txell va demanar audiència amb el rei i li va preguntar: -Altesa, vostè que odia tan el color groc, com és que porta una corona groga? I per què al seu palau hi ha piles i piles d’or, que també és groc? El rei va quedar tan sorprès que li va contestar que li faria preparar un cavall perquè s’endugués tot aquest groc ben lluny de la seva vista... Aquella nit, en assemblea, van decidir repartir la riquesa del rei entre tota la gent del poble, a cadascú segons les seves necessitats.... aquell poble s’havia guanyat la llibertat i des de llavors la preserva com el gran tresor que és... Només em cal afegir que la meitat dels beneficis de la venda d’aquest conte van als Comitès de Defensa de la República.

Altres contes de Joan Turu

Un cor molt gran

En Blai, ja de ben petit, ha perseguit un somni: aprendre a estimar a tothom... Però, com es pot estimar a tothom? Després de buscar i rebuscar la resposta en molts llibres, n’ha trobat un que explica que per estimar a tothom només cal una cosa: tenir un cor molt gran.. En Blai va decidir fer una llista de totes les persones que pensava que el podien ajudar. I va començar el viatge... I després de parlar amb molta gent i rebre bons consells de part de tots ells... potser sí que era veritat que tenia el cor de la mateixa mida que abans, però alguna cosa havia canviat: ara sentia que era capaç d’estimar a tothom.

Si vols tenir el cor molt gran, és essencial no jutjar

i acceptar a tothom tal com és, començant per

tu mateix. Quan jutgem el cor se’ns fa petit

i s’amaga dins d’una closca com un cargol.

La Gal·la surt de la ratlla

El que més li agradava fer a la Gal·la era pintar... darrera de cada color, creava el seu propi món, on tot era possible... Pintar era una manera d’expressar-se i la finestra per on deixava que els altres veiessin el seu món... Però quan va començar a anar a l’escola tota aquella alegria va canviar... Rebia crítiques de tothom i el menyspreu més absolut.. la Gal·la cada cop estava més convençuda que no sabia dibuixar i amb el començament del nou curs va decidir de deixar aquesta afició... i jo deixo que cada lector arribi al desenllaç per ell mateix i descobreixi com acaba la història...

Però no sé què els fem, als nens, que amb el pas

dels anys acaben perdent l’espontaneïtat.

Quin adult coneixes que tingui l’alegria d’un nen?

O la seva vitalitat? Ens anem encarcarant.

(Joan Turu)

Els monstres són amics de les fades. Les princeses fan la revolució. Contra les pors, somriures. Els seus dibuixos ensenyen a pensar, a reflexionar i, sobretot, a obrir el cor. Per canviar el món amb les mans Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) es passeja pels patis de Catalunya amb un grapat de pinzells i de pots de pintura. Però no ho fa sol: si les escoles són dels nens, són els nens qui les han de pintar. Dibuixant a les parets les ales que els permetin ser, créixer i viure.

Josep Maria Aloy

L’editorial Eumo de Vic acaba de publicar un interessant estudi sobre la lectura, obra de la professora Gemma Lluc, que és tot un manual per saber-se moure dins el terreny dels llibres, la lectura, la formació literària, el treball de les escoles, així com el paper que hi tenen internet i les noves tecnologies. Es tracta d’un llibre oportú per calibrar i reflexionar sobre què entenem avui per lectura i de quina manera la societat afronta els canvis que en poc temps han fet escriure abundosos articles i comentaris sobre aquest tema.

A la Introducció del llibre, l’autora planteja, sense embuts, una pregunta important: ... És una realitat que a les persones que ens dediquem al món de la lectura ens han canviat, fins i tot, la pregunta essencial: què és la lectura?... És evident que la irrupció d’internet i les xarxes socials situa la lectura en una altra dimensió, en la qual filòlegs, editors, bibliotecaris i escriptors comparteixen terreny amb dissenyadors de jocs audiovisuals, analistes de sistemes, economistes i antropòlegs i aquest nou escenari de lectura, de lectures, aquest nou joc de relacions entre mons ficcionaris evoluciona a un ritme trepidant.

Els continguts del llibre estan repartits en vuit capítols, tots ells molt ben documentats i que intenten abordar el tema –anava a dir el problema- de la lectura des de diverses perspectives o mirades. Així, el primer capítol parla de la lectura com a memòria i construcció ciutadana i ens recorda que la lectura ha de ser una eina per construir la societat de la profunditat enfront de la frivolitat, de la tradició enfront de la fugacitat, del pensament enfront del sentimentalisme i que el poder de la lectura va molt més enllà de la pell, no ens podem permetre el luxe d’oblidar que també és un motor que té la capacitat de construir-nos com a ciutadans. I quines són les lectures que tenen aquest poder? Les obres que l’acadèmia legitima com a imprescindibles –contesta Lluch- són les que constitueixen la història immaterial dels nostres pobles, les que ens han transformat en ciutadans al llarg dels segles. Les diferents cultures i les tradicions aporten molts exemples. La nostra selecció inclouria l’obra escrita per Joanot Martorell al segle XV, Tirant lo Blanc, acompanyada per El Quijote, perquè la lectura d’aquestes dues obres estan protagonitzades per dos cavallers que des d’òptiques diferents, ens ensenyen com habitar el món.

De la literatura catalana més actual, no podria faltar-hi La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, on hem après el significat de la paraula soledat i el dolor del mot absència. I el poema “Els amants” de Vicent Andrés Estellés perquè, entre els mots que recitava Ovidi Montllor, una generació va descobrir-hi una manera d’estimar. Si haguéssim de triar una obra de la cultura americana seria el relat de Gabriel García Márquez, El coronel no tiene quien le escriba,que ens fa viure la solitud i la bogeria d’un dictador i ens fa transitar els passadissos de la infelicitat. De la cultura europea, seleccionaríem el drama d’amor i dissort que és el Romeu i Julieta (1597), possiblement perquè confronta sentiments com l’amor adolescent i la rancúnia adulta.... També caldria anotar-hi L’Odissea, el viatge en el qual homes i déus resisteixen, s’hi sedueixen i batallen. I òbviament, la Bíblia perquè la lectura d’aquest llibre ens ha acompanyat al llarg de la nostra història comuna i en cada nova visita descobrim les múltiples cares d’un dels llibres més polièdrics que hom pot llegir... De quants llibres dels que recomanem es pot dir que en cada visita en descobrim les seves múltiples cares?

Per raons d’espai no puc entretenir-me en cada un dels capítols tot i que en recomano la lectura de tot el conjunt. Així el segon capítol descriu la lectura com a element de diversió i defineix els seus efectes narcòtics. Segons l’autora, ara es llegeix de tot, sense ordre ni concert, sense cap objectiu; no s’assaboreix res i es devora tot, cap cosa se situa en el lloc que li correspon, tot es llegeix fugaçment i amb la mateixa velocitat s’oblida. En capítols posteriors se’ns parla, i molt, de la lectura entre els joves i adolescents, dels blogs, del You Tube, dels formats de la lectura o l’encant de la pantalla; dels llibres nous: entre l’escrit i l’audiovisual, dels Plans de lectura, dels Premis.... I dos temes inevitables: el plaer de la lectura i la lectura del futur.

El llibre va dirigit, sobretot, als docents ja que en part són els responsables de l’educació literària dels escolars, de saber presentar i acompanyar la lectura a les aules, d’afavorir la lectura i de crear lectors. Tothom és capaç de llegir noustextos,-diu Gemma Lluch- però com llegir-los, com relacionar-los amb una tradició és un art subtil. Aquesta, justament, és una de les tasques principals del docent.

I, com sempre, hi ha una necessitat de tornar als clàssics. Què s’ha de llegir a l’escola? Tot està fet, és necessari tornar a l’essència. Hi ha un cànon literari establert des de fa segles i la selecció de lectures ja l’ha feta la història per nosaltres. Un llibre, en definitiva, que ens permet i fins i tot ens obliga a reflexionar sobre la lectura, un tema sobre el qual opinem molt però potser ens el creiem ben poc. Ens agrada recomanar lectures però som els primers de no mostrar-hi l’entusiasme que caldria per engrescar el personal De moment els estudis que s’han fet i que Gemma Lluch exposa en aquest llibre són poc optimistes. En un d’aquests estudis, la dada més curiosa de l’enquesta era aquesta: als infants i joves els proposaren que ordenessin les activitats següents a partir de les seves preferències: 1) sortir amb els amics, 2) escoltar música, 3) xatejar, jugar i navegar per internet, 4) fer esport, 5) veure pel·lícules, 6) veure la tele, 7) llegir, 8) dormir o fer la migdiada i 9) ordenar l’habitació. La resposta repetida en tots els cursos situava la lectura entre les activitats que menys els agradava, només la puntuaven per damunt la de dormir o fer la migdiada i ordenar l’habitació. Crec que és per reflexionar-hi una bona estona!

Josep Maria Aloy

La Verònica és una nena que ho vol i ho desitja tot... I té uns pares que li atorguen tot i li satisfan tots els desitjos... i, és clar, la sotmeten a una gran frustració ja que tot no es pot tenir mai i com més coses té la Verònica més s’adona, desesperadament, que encara no ho té tot.

Aquest conte de Pep Molist, il·lustrat per Ona Caussa i publicat per Animallibres, posa el dit a la nafra a una problemàtica massa habitual en moltes famílies: la incapacitat per dir “no” o, potser més ben dit, la manca d’habilitat a reconduir les emocions i a ajudar a desenvolupar aquelles actituds que tenen més a veure amb “ser” que no pas les que tenen a veure amb “tenir”.

Pep Molist se serveix d’un conte ben senzill i amb un llenguatge molt planer, per ensenyar una petita però important lliçó. Tot i que és una lliçó més aviat dirigida als pares, que moltes vegades ajuden a fer més gran qualsevol problemàtica dels fills sense reflexionar si la seva resposta en tot moment és la més correcta o la més educativa.

Les il·lustracions d’Ona Caussa són d’una gran senzillesa però, alhora, d’una gran expressivitat i descriuen molt bé, sobretot, les expressions i reaccions de la Verònica, insatisfeta i delerosa d’aconseguir-ho tot.

En “La Verònica vol un amic” la resposta dels pares, que no descobriré aquí, no és pas la més adequada, certament. I si no, ja m’ho direu quan l’hàgiu llegit.

Josep Maria Aloy

Jordi Sierra i Fabra és un dels escriptors més prolífics –potser el que més- que tenim a casa nostra. La seva abundant i consolidada obra narrativa per a joves i per a adults va més enllà d’una dedicació completa a la literatura i el situa en una posició insòlita i acompanyada d’un fort compromís.

La seva enorme activitat i l’habilitat en confegir novel·les sobre qualsevol tema pot ser que no li hagin fet prou justícia ja que han constituït sovint un obstacle per poder seguir de prop tanta lletra. Potser és una excusa de mal pagador però allò que és cert és que no sols és un dels escriptors més llegits pel jovent sinó també un dels més apassionats per escampar les seves obres arreu, visitant escoles i creant lectors de forma infatigable. Escriptors com ell mereixen un homenatge i un reconeixement per l’interès que sempre han mostrat a l’hora de fomentar la lectura entre els lectors joves.

Ara mateix acaba de publicar un text molt

original i innovador: “El que penso (sobre tot)”

(Reflexions immorals de Xavier Pi Trapa),

publicat per Editorial Kalandraka. Cal felicitar l’editorial per atrevir-se a publicar un llibre que trenca tants esquemes i que, pràcticament, no té precedents en el camp de la literatura per a joves.

Com les peces d’un trencaclosques

“El que penso” és un recull de dotzenes i dotzenes de pensaments, descripcions, opinions, alguns renecs, expressions agradables, crits.. Són dotzenes i dotzenes de petitíssims textos, com tuits o petits missatges o advertències... que aporten petites informacions sobre el protagonista, un tal Xavier Pi Trapa i sobre la seva manera de ser i de pensar. Tots els petits textos plegats volen definir la personalitat del Xavier, un personatge de ficció però que podria ser qualsevol de nosaltres ja que allò que el defineix no és massa diferent d’allò que ens defineix a tots com a persones.

“El que penso”, publicat per l’editorial Kalandraka, està format per vuitanta-tres apartats, amb formats desiguals i sense un ordre clar que aborden tota classe de sentiments i accions, algunes ben definitòries com: “Tinc disset anys”, “No sé si començo a ser jove”, “La meva mare es diu Maria, com la mare de Déu”, “No recordo gairebé res del primer any de la meva vida”, “Quan l’avi em mira veig l’altre costat de la vida”, “Visc en una ciutat de ciment”, “El món sencer te la té jurada”... i així una munió de petits textos sobre el mateix protagonista, sobre els personatges del seu entorn, sobre el món, el comportament dels humans, la mort, la felicitat, sobre la guerra (“Cada guerra és una història”), sobre la vida (“La vida és una novel·la que acaba malament”), sobre escriure (“Sí, un full en blanc és com una noia a qui pots estimar”); sobre la felicitat (“Si no estàs bé amb tu mateix, no seràs feliç”); sobre l’enamorament (“Estar sense la Vicky és com ser al costat fosc”)... Uns quants d’aquests pensaments estan escrits també en forma de diàleg, per tal de fer-los més vius i més intensos.

Algunes idees poden generar debats i alimentar converses, d’altres són simplement per manifestar un estat d’ànim, algunes provoquen sentiments ben diversos... Com un conjunt de peces d’un trenca-closques el conjunt de totes les peces o expressions acaben oferint un bon retrat i una excel·lent descripció del protagonista i un conjunt de reflexions immorals de Xavier Trapa com molt bé diu el títol del llibre.

Josep Maria Aloy

-A voltes, es camí és més important

que es destí. No ho oblidis això, Nao.

Potser algun dia te faça servei.

Amb expressives il·lustracions d’Albert Asensio, Edicions de La Galera, va publicar un bonic i magnífic relat per a lectors joves i no tant joves, del polític català Raül Romeva. Es tracta d’un conte fantàstic que vessa imaginació i que ha sorprès els lectors venint d’un autor que, malgrat no haver-se dedicat a la literatura per a nois i noies, acaba de demostrar la seva habilitat per moure’s amb una gran naturalitat i mestratge a l’hora d’escriure per a aquest públic.

Tot plegat tenia una explicació ben lògica:

resulta que quan els Perseids cauen al mar

en nits de lluna nova, la seva pols còsmica

esdevé màgica, Si un ésser humà se n’impregna

es converteix en peix i creua la porta que

connecta el món dels humans amb el món submarí.

Raül Romeva fa un ús excel·lent de tota una sèrie d’ingredients per tal que la història que explica sigui ben rodona i arribi al lector de forma amable i plaent. Tant la tria dels personatges: la nena Bruna i el seu avi, com la selecció d’escenaris, com el ritme, la versemblança i la intriga que provoca l’acció d’aquesta aventura arrosseguen de tal manera el lector que impedeixen que aquest trobi el moment adequat per abandonar la història.

Tot plegat era un espectacle fascinant.

La vida bullia en aquella mena de paradís.

Allò era un tros de l’Edén.

“Les aventures d’en Nao, el nen llenguado”, un món de fantasia

Poques coses aconsegueixen que la Bruna s’oblidi, ni que sigui per uns instants, dels llibres. El mar n’és una. Una altra són les històries de l’avi. La Bruna té onze anys, una d’aquelles edats de mal definir. Ja fa temps que no és cap nena, però no té cap pressa, ni gaires ganes tampoc, d’entrar en el món adult.

Un dia l’avi la convida a anar amb el llagut al Pont d’en Gil... La Bruna accepta la proposta amb gran il·lusió. Un cop s’ha fet fosc mostra els seus coneixements dels estels i admira unes llàgrimes de Sant Llorenç que sap que són una pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmica d’un cometa... Ho ha après de l’avi. Però l’avi vol explicar-li avui una cosa: en nits de lluna nova, com la d’avui, si aquesta pols toca el mar, esdevé màgica. Però aquesta història només es pot explicar en una nit tan especial i única com la d’avui. I només qui és especial i únic la pot retenir. Si no n’ets, estàs condemnada a oblidar-la de seguida... Un cop arribats al destí, l’avi apaga el motor i deixa anar l’àncora. El cel estrellat s’emmiralla en el mar ondulant.... Avi i neta s’estiren i es queden en silenci observant el cel. L’avi es disposa a explicar-li la història. És tan increïble com certa. Tan certa com que el mar és un món màgic, on fins i tot els animals parlen, i el temps un univers inescrutable que s’atura quan convé..

Amb tots aquests ingredients comença la història que mantindrà la

Bruna amb un grau d’atenció i de tensió extraordinàries que li permetran observar i assaborir els diversos escenaris del conte, la diversitat de personatges que hi circulen, els diversos llenguatges que utilitzen, les conductes ben variades d’alguns d’aquests animals, així com les reaccions de complicitat de la nena davant la recitació que l’avi fa dels esdeveniments carregats de fantasia i d’una enorme sensibilitat. Em nego a explicar-ne res més per no trencar l’enjòlit que produeix la història ni avançar aspectes que ha de descobrir el mateix lector.

La història com a metàfora perfecta per a un lector jove

Raül Romeva ha explicat que va escollir un llenguado com a protagonista perquè volia que fos un tipus de peix fàcil de reconèixer per a tots els nens i nenes i perquè aquest animal, com les persones, pateix una sèrie de transformacions al llarg de la seva vida. És una metàfora perfecta per a un nen. A més, que en Nao visqui la seva humanitat com un peix li permetia explicar la realitat des d’una carcassa diferent, perquè quan coneixes la realitat, aprens a estimar-la, i és estimant-la quan vetlles per protegir-la. Els diversos missatges que es deriven de la lectura del conte són una mostra intel·ligent de com des de ben jove pots arribar a manifestar una complicitat immensa amb la vida, un domini de les emocions i una capacitat de créixer amb una bona dosi de sensibilitat. L’autor mostra una gran habilitat per transmetre entusiasme i il·lusió per les coses més petites a les que sovint no donem la suficient importància.

La història de Nao és un veritable viatge iniciàtic que pretén demostrar al lector com es poden superar determinats perills i com es poden salvar diversos obstacles propis de la vida dels humans, començant pel respecte a tots els animals. Un viatge que ajuda els lectors a comprendre’s millor a ells mateixos, a comprendre les persones que l’envolten i a prendre aquelles decisions que l’ajudaran a créixer.

Tots els personatges de la història –persones

i animals- m’havien donat afecte, però res

no és comparable a la sintonia d’un germà,

a l’abraçada d’una mare, a la complicitat

d’un amic. Recordar les ganes que tenia

de sortir d’allà i abraçar-los a tots em

va carregar d’energia per prosseguir

el meu viatge.

Josep Maria Aloy

Eumo editorial acaba de publicar un “Abecedari dels oficis”, amb textos de Vanesa Amat, amb il·lustracions d’Anna Clariana, amb la finalitat de donar a conèixer un pilot d’oficis ordenats alfabèticament.

Diu que quan seré gran

un ofici hauré de fer,

penso jo: què seré?

Sabater potser?

Es tracta d’un recull de 26 petits textos que descriuen un pilot d’oficis, un per cada lletra de l’abecedari, des de la A d’aviador fins a la Z de zoòloga. Una petita guia que no sols permet somiar en algunes possibilitats laborals futures i començar a enfocar una carrera –cosa cada vegada més difícil- sinó també d’una petita guia informativa que, amb una certa ingenuïtat, més o menys divertida i estimulant, ens permeti somiar en allò que diu la cançó que “un ofici hauré de fer, penso jo, què seré?”

Diu que quan seré gran

un ofici hauré de fer,

penso jo: què seré?

Advocat potser?

Cada ofici ve determinat per uns versets o rodolins. Així, per l’ofici d’”aviador”, caldrà no tenir mai por i volar, pel cel emboirat a tota velocitat, ben al revés del “bibliotecari” que va dir: -Que bonic ser a prop dels llibres i cada dia llegir. O bé ser el “cuiner” que remena l’olla i la sopa fa xup-xup. Ja s’escapa una bombolla plena d’olor d’aquest suc. I d’aquesta manera van passant el “dibuixant”, que tot un món va creant, o fins i tot “l’escombriaire” que xiula tot fent ballar l’escombra... fins arribar a la “z” de “zoòloga” que estudia tots els animals del món, tant els més esquifits com formigues i mosquits i d’altres estrafolaris, com serpents i dromedaris.

Diu que quan seré gran

un ofici hauré de fer,

penso jo: què seré?

Professor potser?

Les il·lustracions són d’Anna Clariana que, amb figures clares i senzilles descriu amb gràcia cada un dels oficis fent-los més entenedors i descobrint-ne algun detall significatiu. També Isabel Muntañà és l’autora d’una guia de lectura al final del llibre on dedica unes pàgines a treballar alguns aspectes del llibre ja sigui a través de proposar alguns enigmes que els lectors hauran de resoldre o bé a també a estimular el lector a treballar algunes frases o dites populars, tot plegat amb un interès per millorar els hàbits lectors, descobrir noves paraules i jugar amb diversos recursos lingüístics...

Diu que quan seré gran

un ofici hauré de fer,

penso jo: què seré?

Un gandul potser?

(Lletres de Ramon

Folch I Camarassa)

Josep Maria Aloy

Editorial Baula acaba de publicar el conte de Joaquim Carbó “En Miquelet i els gatets”, il·lustrat per Montse Tobella. El conte forma part d’una sèrie de la qual en Miquelet n’és l’únic protagonista. En aquest mateix bloc he comentat en diverses ocasions alguns d’aquests contes. En Miquelet és un noiet que està sempre amatent a les petites lliçons de la vida, al respecte als animals i a l’interès per tot allò que és viu i es mou. Són els ingredients que utilitza Joaquim Carbó per escampar bons hàbits, bones maneres i sobretot per transmetre al jovent una actitud ben positiva davant la vida.

En Miquelet, com és habitual, segueix anant al poble a passar una quants dies, a casa els avis, i continua mostrant interès per observar bé el seu entorn per tal de descobrir–hi alguna novetat o alguna sorpresa. La seva curiositat l’estimula i la seva inquietud per saber és inesgotable. En aquesta ocasió s’adona que la gata està molt més grassa del compte. També ha vist una merla vigilant el seu niu, un esquirol i una sargantana sense cua.... I amb aquests elements en té prou l’autor per teixir una historieta plàcida i agradable, carregada de tendresa i de bon humor.

L’àvia li explica que la gata està grassoneta perquè a la panxa hi porta tres o quatre gatets i, certament, al cap de pocs dies en Miquelet descobreix la gata, que ja s’ha tornat a aprimar, i està ajaguda donant de mamar a quatre gatets golafres. Se sorprèn que la gata s’estarrufi i aixequi l’esquena quan el veu i encara se sorprèn més quan l’endemà s’adona que la gata ha traslladat el niu a un altre indret després que el noi descobrís el seu amagatall. La seva curiositat li permet aprendre i descobrir nous coneixements.

Miquelet és el nen que voldrien molts pares i mares. I és el tipus de nen que desitjaria Joaquim Carbó. Tots som conscients que la canalla d’avui està per altres fantasies que potser el complauen més però que també el priven de viure sensacions molt agradables i emocionants. Per exemple, la construcció d’un estel i la satisfacció de veure’l volar en el conte “En Miquelet i els estels”, o bé la brometa que li gasta el noi al seu avi fent-se passar per un cucut que li respon imitant el seu cant... Al conte “En Miquelet i les formigues”, l'observació continuada dels moviments i costums d’aquests petits insectes li fa l'efecte d'un gran espectacle, d'una posada en escena meticulosament assajada. L'autor, com a bon tafaner i encara més bon observador, recorda que quan era petit s'embadalia amb aquests senzills espectacles que la natura ens regala constantment. Són espectacles gratuïts que ens ofereix la vida.

Josep Maria Aloy

Les vacances de Nadal són festes que ho permeten gairebé tot i, per tant, també les activitats adequades per trobar unes estones de tranquil·litat, a vegades amb tota la família, per poder llegir, comentar, debatre i assaborir aquelles lectures que la marxa normal del curs no ens ho permet.

No cal forçar-les ni obligar-hi a ningú. Si venen de gust els joves lectors han de saber demanar i aprofitar-les-les. Si no, es quedaran al calaix dels records fins que algú les desitgi. Aquí en teniu una selecció:

En Miquelet i els gatets

Joaquim Carbó

Il·lustracions de Montse Tobella

Editorial Baula, 2018

En Miquelet és un noiet que està sempre amatent a les petites lliçons de la vida, al respecte als animals i a l’interès per tot allò que és viu i es mou. Són els ingredients que utilitza Joaquim Carbó per escampar bons hàbits, bones maneres i sobretot per transmetre al jovent una actitud ben positiva davant la vida.

Abecedari dels oficis

Vanesa Amat

Il·lustracions d’Anna Clariana

Eumo editorial, 2018

Es tracta d’un recull de 26 petits textos que descriuen un pilot d’oficis, un per cada lletra de l’abecedari, des de la A d’aviador fins a la Z de zoòloga. Una petita guia que permet somiar en algunes possibilitats laborals futures i començar a enfocar una carrera –cosa cada vegada més difícil.

La Verònica vol un amic

Pep Molist

Il·lustracions d’Ona Caussa

Editorial Animallibres, 2018

Un llarg viatge

Daniel H. Chambers (Alacantí: Daniel Hernández Chambers)

Il·lustracions de Federico Delicado

Edit. Kalandraka, 2018 (Col. “Llibres per a somiar”)

Traducció de Bel Oblid

Zoo de paraules

Ramon Besora

Il·lustracions de Sonja Wimmer

Edicions Edebé, 2018 (40 pàgines)

Josep Maria Aloy

Bones Festes!

Val molt la pena aprofitar unes hores de les vacances de Nadal per llegir alguna novel·la o narració atractiva que ens pot fer passar una estona ben agradable que després podem compartir i comentar-la amb la resta de la família. Seran uns moments molt intensos que no oblidarem mai més. Provem-ho!

És per això que us proposem una sèrie de títols:

Les aventures d’en Nao

Raül Romeva

Il·lustracions de Albert Asensio

Editorial La Galera, 2016

L’infinit a les teves mans

Enric Senabre (Alcoi, 1964)

Edicions Bromera, 2018 (“Espurna”, 126)

Vivim inquiets, pendents de les xarxes, angoixats per la seva immediatesa... i el jovent potser és qui en pateix més les conseqüències perquè, sense ser-ne del tot conscients, aboquen les energies en recursos sovint poc agraïts i plaents que a la llarga els perjudicaran si no aprenen a posar-hi els límits necessaris. Enric Senabre (Alcoi, 1964) és professor d’Ètica i Filosofia. Ha rebut diversos premis d’innovació educativa i ha publicat llibres de divulgació adreçats als joves, com ara “Política per a joves inquiets” i “El viatge d’Atena”. D’aquest últim me’n vaig fer ressò, en aquest mateix bloc, l’octubre de 2015. (Veure’n més informació).

El món fosc. Talps

Jordi de Manuel (Barcelona, 1962)

Jollibre / Grup Promotor, 2018

Jollibre/Grup Promotor acaba de publicar un relat tan insòlit com apassionant, obra de l’escriptor i biòleg Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), posseïdor d’una àmplia trajectòria literària que cobreix diversos temes i diversos públics i que en el cas d’aquest “El món fosc. Talps” va de ciència ficció, gènere al qual l’autor està excel·lint de forma clara fins i tot pensant també en el públic juvenil.

L’autor, certament, té l’habilitat de saber situar el lector davant d’un escenari insòlit i descriure la vida d’una sèrie d’humans que des de fa anys viuen sota terra, en el món més fosc on la principal companyia que tenen són els talps que constitueixen alhora el seu principal aliment. (Veure’n més informació).

Nelson Mandela. El camí cap a la llibertat

Antonio Lozano (Tànger, 1956)

Traducció de Maria Rosich

Edit. Kalandraka, 2018

Fa cent anys que va néixer Nelson Mandela i l’editorial Kalandraka acaba de publicar una interessant biografia novel·lada escrita per Antonio Lozano (Tànger, 1956) que glossa la personalitat d’aquest polític i lluitador, Premi Nobel de la Pau, i un dels referents més notables de la humanitat, un referent que avui, sobretot els joves, haurien no sols de conèixer sinó també de reconèixer i admirar pel seu valor i coratge en la lluita per un món millor.

Aquesta biografia acosta íntimament el lector no només al Mandela diguem-ne polític i activista sinó també al Mandela pare i amic dels seus amics. Al Mandela més humà, més solidari i compromès... (Veure’n més informació).

Coses aparentment intranscendents

Pere Calders (Barcelona, 1912.1994)

Il·lustracions d'Agustin Comotto (Buenos Aires, 1968)

Edit. Nòrdica, 2017

Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) és un mestre del relat breu. Els seus contes tan aviat són plens de màgia com d’un realisme corprenedor. D’altra banda, l’ús de la ironia, del bon humor, de la ingenuïtat, de la tendresa i, sobretot, de la intel·ligència fan que la seva obra arrossegui els lectors, també els joves lectors, a un viatge literari ple de sorpreses, a vegades absurdes, però riques en detalls i emocions.

És per tots aquests motius que l’Editorial Nòrdica ha publicat un recull de trenta d’aquests contes, il·lustrats per Agustín Comotto. El volum esdevé un bon tast de la qualitat literària de Calders i recull els contes que l’autor va escriure i publicar entre 1955 i 1984. (Veure’n més informació).

T’ho diré cantant

Jordi Folck

Dibuixos de Leo Flores

P. A. de Montserrat, 2018

Els pares de l'Ilai s'han reunit al menjador de casa per dir-li al seu fill d’onze anys que l'amor a vegades s'acaba i que han decidit posar fi a la seva relació de parella... Quan el noi rep la notícia es queda sense veu. S'havia quedat sense alè. Només quan recordi el cant de la natura als bells estius de Finlàndia on havia estiuejat, l'Ilai s'atrevirà a obrir la boca; però tot allò que digui serà cantant...(Veure’n més informació).

Solcs

Joana Raspall (1913-2013)

Il·lustracions de Conxi Rosique

Editorial Gregal, 2018

L’obra poètica de Joana Raspall es continua difonent amb noves reedicions dels seus poemes. La seva consolidada i extensa obra, especialment la destinada als nois i a les noies, permet una difusió pregona i ben diversa i és sempre ben rebuda pels lectors per la seva qualitat, tendresa i sensibilitat. “Solcs” és un dels últims regals destinat a tots els públics que recull una cinquantena dels seus haikus, acompanyats cada un d’ells d’una il·lustració de Conxi Rosique. A una pàgina la il·lustració i a l’altra un haiku. (Veure’n més informació).

Bones festes i bones lectures per a tots!

Josep Maria Aloy

“Us estimo molt, Lluc i Joana, malgrat la distància i les migrades dues hores de visita al mes. Us estimo com tots els pares estimen els seus fills... i amb tota la modèstia, em sembla que una mica més.”

“Fills meus, potser afortunadament ara sou massa petits per entendre per què només podeu estar amb el vostre pare dues hores al mes i després d’un llarg viatge. Potser el vostre pare no podrà veure com apreneu a llegir o escriure. Però aprendreu al costat de molta gent que amorosament compensarà aquesta absència. De tal manera que, Lluc i Joana, un dia podreu llegir aquesta carta, que el vostre pare us escriu ara, després d’haver estat amb vosaltres dues hores. Només dues hores.”

“Ara, des de la presó, no us puc demostrar aquest amor tant com voldria i tan com, sense dubte, mereixeu.” Són les paraules emotives d’un pare castigat injustament a la dura realitat de no poder veure créixer els seus fills, a no poder-los educar amb normalitat i a no poder gairebé ni comunicar-se amb ells. Per això els dedica uns textos i una carta molt tendra per demostrar-los que els estima, que pensa constantment en ells i que vol tornar a casa...

“Ara, des de la presó,

no us puc demostrar aquest

amor tant com voldria i tant

com, sense dubte, mereixeu.”

(Oriol Junqueras)

Una “Carta als meus fills” seguida d’onze contes i un poema final constitueix un regal emotiu i tendre

Des del primer dia del seu empresonament com a pres polític, Oriol Junqueras ha mantingut una emotiva i constant comunicació amb els seus fills, Lluc i Joana, de tres i cinc anys respectivament, així com amb la seva parella. Necessitava recordar-los i que ells també el recordessin, malgrat que només el veien –i el veuen- dues

hores cada mes.

La revista Sàpiens, on l’Oriol ha publicat diversos articles sobre història, ha recollit una part d’aquest material, i n’ha publicat el petit volum que presentem. Un petit volum però intens que la revista ha regalat als seus subscriptors i lectors.

La publicació comença amb una carta molt tendra i molt emotiva als fills, carta de la qual ja n’hem presentat alguns fragments, i que continua amb nou contes o nou textos de divulgació, curiosos i divertits que repassen fets històrics com “El principi de tot”, que explica el Big Bang, o bé “Quan els romans van arribar a Sant Vicenç dels Horts” i també “Quan tot el món estava cobert de gel”. També s’hi expliquen experiments com ara “Des del menjador de casa” o “Sense aire no hi ha foc” o “Fer ploure dins de la cuina de casa”. Fins i tot, algun comentari curiós com “Una ovella amb 42 quilos de llana”, “L’home de l’eclipsi”, “El pont més alt del món” o “Mireu cap al cel!”. Tots aquests textos estan explicats amb un llenguatge amè, planer i volgudament dirigits al nivell de llenguatge dels dos fills de l’autor. Un compendi, en definitiva, de petites lliçons sobre curioses i atractives informacions.

El volum acaba amb un poema esperançador i estimulant titulat “Un dia em veureu tornar” que transcric a continuació i amb el qual l’Oriol pretén encoratjar i animar els fills.

Un dia em veureu tornar

Encara que ara sembli

que un oceà separa les nostres platges,

un dia em veureu tornar

sobre un pont d’històries i de contes

que us hauré explicat.

Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d’abraçades

consolarà la llarga absència

i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,

no permetran

que cap petitesa els robi mai el somriure.

El petit volum té la funció de tranquil·litzar el Lluc i la Joana i a tota la família Junqueras i enviar-los un missatge positiu sobre el futur, desitjant que aviat s’acabi aquesta situació injusta i que la normalitat retorni i torni a omplir la vida de tots els afectats i amb ella retornin els somriures i d’aquesta manera, tots puguem oblidar aquesta enorme injustícia. Si és possible oblidar-la, és clar!

Josep Maria Aloy

La literatura mal anomenada d’adults, o Literatura amb majúscula, acostuma a publicar cada any el llistat d’obres i d’autors que celebren algun aniversari o alguna efemèride per tal de rebre el merescut homenatge dels lectors i de la societat per a la qual escriuen i treballen.

Això, tan fàcil d’organitzar, i alhora tan just, no s’acostuma a fer en el món del llibre per a nois i noies i aquesta invisibilitat ens sorprèn, oimés quan molts autors d’aquest gènere també són autors d’obres per a adults. En algun cas es dona la incoherència que d’un autor amb obres per a adults i per a nois i noies, tan sols se’n destaquen les obres per a adults, o sigui, les de Literatura amb majúscula deixant la resta com a obres incomprensiblement menors o secundàries.

No reconèixer ni valorar la literatura per a nois i noies és no tenir en compte ni valorar les obres i els autors que pertanyen a aquest gènere. És no demostrar interès per a la formació de lectors joves que seran els qui hauran d’enfrontar-se amb la literatura d’adults en el futur, llegir-la, valorar-la i sobretot disfrutar-la. Un llegat que ens hauria de comprometre més per ser el nostre, el més genuí, el més propi.

És per això que els que apreciem la literatura per a nois i noies ens entossudim a publicar qualsevol efemèride, celebració o aniversari sobre els autors d’aquesta literatura i aquelles obres que celebren alguna data d’especial importància. Ens cal, a tots plegats, més sensibilitat cap als nostres referents literaris. Ens cal saber estimar la nostra literatura, ja des de ben petits.

Les principals celebracions i efemèrides del 2019

Aquest 2019 és un any farcit de celebracions, començant per la commemoració, el dia 1 de gener, del centenari del naixement de l’escriptor J. D. Salinger, autor d’”El vigilant en el camp de sègol”.

També celebrarem, el 6 de maig, el centenari de la mort de l’escriptor L. Frank Baum, autor del clàssic de literatura infantil i del conegudíssim “El màgic d’Oz”. Un llibre realment màgic!

El 31 de juliol serà el moment de celebrar els 75 anys de la mort d’Antoine de Saint-Exupéry, autor de l’excepcional “El petit príncep”.

El mes d’agost podrem homenatjar l’autor de “Moby Dick”, Herman Melville, pels 200 anys del seu naixement.

El 3 de desembre farà 125 del naixement de Robert Luis Stevenson, l’autor de “L’illa del tresor”.

A casa nostra celebren el seu 50è aniversari cinc novel·les que van fer furor l’any 1969, any de la seva publicació a Edicions de La Galera. Són “La colla dels deu”, de Joaquim Carbó; “Viatge al país dels lacets” i “Festival al barri d’en Pitus”, de Sebastià Sorribas; “Dídac, Berta i la màquina de lligar boira”, de l’Emili Teixidor i “Rovelló” el best-seller del veterà Josep Vallverdú, escriptor que acaba de complir 95 anys en plena forma. Una efemèride col·lectiva que ens cal reconèixer i homenatjar!

Altres commemoracions que cal tenir en compte són els 45 anys de la novel·la “Mecanoscrit de segon origen” de Manuel de Pedrolo i “Foc a l’albera” d’Estamislau Torres.

També celebrarem els 40 anys de dues novel·les de l’estimat Joan Barceló i Cullerés, mort als vint-i-cinc anys. Són “Viatge enllunat” i molt especialment “Ulls de gat mesquer” una excel·lent novel·la que tant de bo algun editor s’animés a reeditar amb motiu d’aquest aniversari.

Mercè Canela celebrarà també els 40 anys de la seva divertida novel·la “Utinghami, el rei de la boira” així com Joaquim Carbó podrà fer-ho de “Calidoscopi de l’aigua i del sol”, d’“El país d’en Fullaraca” i del primer volum de la seva sèrie del detectiu Felip Marlot. Gabriel Janer Manila s’hi afegirà pels 40 de la seva bellíssima novel·la “Com si els dits m’haguessin tornat cuques de llum” i Empar de Lanuza amb “El savi rei boig i altres contes”; Robert Saladrigas amb “El viatge prodigiós d’en Ferran Pinyol” i Oriol Vergés amb la seva original novel·la “El Superfenomen”.

Una celebració insòlita

Des de fa 25 anys es duu a terme un programa setmanal, “Llegir per sentir”, a Ràdio Vilafranca, dedicat a la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil). Es tracta d’una efemèride molt poc habitual que és possible gràcies a l’esforç i a la dedicació de persones com Josep M. Soler, com a locutor i entrevistador i el coordinador del programa, el conegut crític i escriptor, Pere Martí i Bertran.

Pel programa “Llegir per viure” hi ha passat gairebé la majoria d’autors de literatura per a nois i noies, d’il·lustradors, bibliotecaris, crírics i tots els amants del foment de la lectura i de la formació de lectors. Desitgem que el 2019 sigui un any ple de celebracions per a un aniversari tan atractiu, interessant i insòlit com aquest.

Una literatura que dona molt de sí

No ens els acabaríem pas... La nostra literatura infantil i juvenil no té res a envejar a la que ens arriba de fora ja que ha donat i continua donant molt de sí. Alguns dels seus textos són ja grans clàssics que mereixen ser reconeguts pels lectors i cal que els reivindiquem i els fem arribar allà on ham d’arribar perquè es tracta d’una literatura atractiva, positiva i sobretot enriquidora. Llegint-la, aquesta literatura, que hauria d’anar també amb majúscules, honorem i mostrarem la nostra complicitat i gratificació per les nostres lletres. Feliç 2019!

Josep Maria Aloy

Quan llegir vol dir també jugar amb les paraules…

“Zoo de paraules”, de Ramon Besora

“Vull tornar a ballar!”, un àlbum per a rumiar

La lectura ens fa a tots més humans

“La literatura recordada”, un llibre excepcionalment ric i estimulant

“L’infinit a les teves mans”, d’Enric Senabre

“El principi de tot”, un conte de Pedrolo

“Un llarg viatge”, un àlbum que qüestiona el lector

"Amb sabates de molsa", poemes amb sentiments de Joana Raspall

”El rei groc”, un conte “groc” de Joan Turu

“La lectura. Entre el paper i les pantalles”, de Gemma Lluch

"La Verònica vol un amic", de Pep Molist, un conte per a pares i mares

“El que penso (sobre tot)”, un original relat de Jordi Sierra i Fabra

“Les aventures d’en Nao, el nen llenguado”, de Raül Romeva

“Abecedari dels oficis” una guia útil per als més petits

“En Miquelet i els gatets” de Joaquim Carbó

Vacances de Nadal i lectures per als més xics

Per llegir durant les festes de Nadal dels nostres joves

“Contes des de la presó”, d’Oriol Junqueras als seus fills

La literatura per a nois i noies celebra també els seus aniversaris