Quantcast
Channel: Mascaró de proa
Viewing all 304 articles
Browse latest View live

“La nena huracà i el nen esponja”, un àlbum exquisit

$
0
0




“Des de ben aviat, tothom va descobrir la força del vent als pulmons de la nena huracà. Plorava amb una força descomunal. Somreia amb la mateix intensitat. Quan va començar a gatejar, allò era un campi qui pugui. Quan va començar a caminar, els pares van decidir encoixinar la casa sencera; el terra, el sostre, les parets...”

“Un dia, la nena huracà va conèixer el nen esponja... Quan el nen va mirar la mare per primera vegada, va imitar el seu somriure tímid... A casa, quasi no plorava, no demanava gaire i donava poca feina... De vegades ningú notava la seva presència, mentre que ell notava la presència de tothom...


Quan la nena huracà va acabar el primer dia d’escola, la professora feia cara d’estar més esgotada que mai... Quan el nen esponja va acabar el primer dia d’escola, la mestra va dir als pares: “És molt bon nen”...
Quan la nena huracà va tenir la seva primera mascota, va ser una festa única. El cadellet es va adaptar a la nena huracà. Feia tombarelles amb ella... La primera mascota del nen esponja va ser una tortuga i el nen va fer una festa interna..
La nena huracà era molt intel·ligent, tan intel·ligent que acabava els deures i els exàmens abans que ningú. Volia ser lliure per volar! El nen esponja era molt intel·ligent, fins al punt que sempre era l’últim a acabar els deures i els exàmens, perquè volia assegurar-se que tot estava bé.


 Aquests són els dos protagonistes d’aquest atractiu conte, de l’editorial Animallibres, amb text d’Ilan Brenman. Dos protagonistes completament diferents... Els dos amb grans qualitats... els dos amb grans diferències...No puc explicar el final, però el plantejament ens obliga a reflexionar sobre el resultat de la seva coneixença i sobretot de la seva peculiar relació... Les diferències entre persones separen o uneixen? Ens allunyen o ens enriqueixen? El lector jove és qui ho ha de comprovar, i si cal, l’hem d’acompanyar en la lectura per tal d’ajudar-lo a reflexionar sobre el tema de l’amistat, sobre les diferents maneres de ser, sobre la tolerància i l’acceptació... Val la pena dedicar-li temps, oimés amb l’acompanyament d’unes il·lustracions tan exuberants, ampul·loses, divertides i descriptives de Lucia Serrano.

Josep Maria Aloy.


“Els animals del bosc”, un àlbum excel·lent i molt atractiu

$
0
0



“Els animals del bosc” és un àlbum il·lustrat que continua la sèrie iniciada amb “Els animals de la sabana” i “Els animals de la mar”, obres excel·lents pensades i destinades a conèixer millor els animals des d’una edat ben jove. Editats amb fotografies molt atractives, acompanyades de textos breus que aporten informacions precises sobre cada un dels animals. En el cas del llibre que presentem avui es tracta de vint animals del bosc on hi podem trobar des del mussol fins a la puput passant per la guineu, l’eriçó, el cérvol, el teixó... entre altres.


 Cada animal és descrit amb un primer text on s’especifiquen alguns dels seus trets o particularitats de la seva espècie. Uns textos molt més breus n’expliquen algunes curiositats que, sens dubte, fascinaran els joves lectors –i potser no tan joves- com és el cas, per exemple,  de l’esquirol que explica com la seva cua li serveix de manta i de contrapès alhora... o bé el cas de la puput que no neteja mai el seu niu i així la mateixa pudor dels excrements espanta els predadors que podrien tenir la temptació de menjar-se els pollets mentre els pares són a fora, buscant aliment.


 Tot aquest seguit de textos tan breus com atractius així com la col·lecció d’exuberants i detallades fotografies converteixen aquest àlbum en un interessant i deliciós recorregut pel món dels animals. Un autèntic regal de l'editorial Algar!

Josep Maria Aloy



“Ja us enxamparé, pocavergonyes!”, de Xavier Blanch

$
0
0



“Ja us enxamparé, pocavergonyes” de l’escriptor Xavier Blanch, dibuixat per Sílvia Cabestany i publicat per Animallibres, és un relat infantil, senzill, espontani, atrevit i escrit amb un llenguatge planer, desimbolt i espontani que flueix bé i no deixa que el lector l’abandoni a mig fer.

Es tracta d’una aventura, en un poble petit, entre una colla de nens i nenes que tan aviat juguen junts i estan a partir un pinyó com es detesten –sobretot els nens a les nenes- i no volen saber res els uns de les altres. Però sempre amb tota la naturalitat del món i sense massa escarafalls. Un llibre de colla amb totes les característiques habituals dels llibres que tracten aquest subgènere, que ha estat molt cultivat en la nostra literatura infantil i juvenil.

Però no és tant un relat pel que s’hi explica sinó per com s’hi explica. No és tant important potser el tema com el seu desenvolupament i  com els moviments dels personatges. No és tant la problemàtica que ha de resoldre la colla com la forma de resoldre-la. No són els fets només allò que importa al lector, sinó la mateixa colla, les seves relacions i les actituds de tots els seus protagonistes davant dels fets.


 En Peret i en Xesco són els protagonistes que encapçalen i dirigeixen les actuacions. Valents, decidits, sense pèls a la llengua, expeditius, llestos... Són molt diferents, però també són amics inseparables i la seva amistat els porta a resoldre uns robatoris en un poblet on els robatoris no s’havien donat mai i que coincideixen amb l’arribada d’un campament de gitanos. Però, pobres gitanos, ells tampoc no en tenen pas la culpa. Què està passant, doncs, en aquest indret tranquil i pacífic on no passava mai cap fet desagradable? Qui són els pocavergonyes que han d'enxampar? Això és el que hauran d’esbrinar els membres joves de la colla i que el lector haurà de descobrir pel seu compte. I, a diferència d’altres aventures de colles, serà el resultat qui enfortirà l’amistat de la colla i no pas l’amistat qui ajudarà i permetrà resoldre el problema.

Josep Maria Aloy

“Retorn”, de Carles Casajuana, una lliçó excel·lent de literatura

$
0
0



Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava
pel camp i que, en tornant de donar un volt,
deia el que havia vist, a tots portant consol.
(Joan Ferrater)

“Retorn”, la novel·la de Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954), publicada per Columna, narra la visita del poeta Josep Carner a la Barcelona encara franquista, l’any 1970, després de 30 anys d’exili. La novel·la és la crònica d’aquest “retorn” quan Josep Carner, el príncep dels poetes catalans, no sabem massa per quin motiu, retorna a casa quan ja és molt gran i es troba en un procés de degeneració física que no li permet entendre i viure, amb intensitat i plenitud, aquesta part final de la seva vida.

Aquesta situació física i mental del poeta el converteix en un protagonista excepcional i molt vulnerable que permet que el lector el vagi descobrint a poc a poc i el vagi estimant, tant a ell com a la seva obra. Podria dir que el llibre de Casajuana esdevé una boníssima porta d’entrada a l’estudi de la biografia del poeta per part, sobretot, dels estudiants de literatura de qualsevol institut. Una lliçó excel·lent de com ensenyar la literatura als joves. Ensenyar-la i fer-la estimar.

Filla del cel, jo só la Font de l’Oreneta,
em descobrí l’ocell i em coronà el poeta...
(Josep Carner)

            

Diversos son els aspectes que ens permet descobrir la novel·la de Casajuana. En primer lloc, la situació política del moment a l’estat espanyol i la necessitat d’exiliar-se si hom no volia patir les conseqüències nefastes de la dictadura franquista que afectava, i de quina manera, la trajectòria de molts intel·lectuals catalans del moment. A la novel·la hi trobem també les figures de Calders, Pere Quart, Salvador Espriu i d’intel·lectuals com Marià Manent o Joan Triadú, entre d’altres. Va evidenciar-se clarament que aquest retorn no va ser comprès igual per tothom i, fins i tot, va incomodar a alguns. Per què després de 30 anys d’exili torna a una Barcelona encara franquista? Per què es va desdir de la seva intenció primera i va tornar abans de la mort del dictador?

Un altre dels aspectes narratius que crida l’atenció del lector i li aporta una agradable sensació és el desenvolupament d’una trama formada per dues línies argumentals que avancen paral·leles entrecreuant-se constantment. D’una banda la crònica del retorn del poeta a Catalunya i de l’altra l’evolució que està fent el protagonista, en Lluís, un jove estudiant de dret, que s’ha ofert per acompanyar i ajudar el poeta en tot allò que calgui, però que alhora fa la seva vida, amb la seva parella, els seus amics, la seva família i els seus projectes... A mesura que la novel·la avança també avança el creixement personal d’aquest jove i avança també el seu coneixement del poeta:  A mi m’agradava acompanyar-lo perquè notava que, quan estàvem sols, s’establia entre nosaltres una relació diferent, més estreta. Coneixement i fascinació, que és el que sent també el lector que s’identifica sovint amb aquestes mateixes emocions i provoquen una admirable fruïció.

De rosegar ton silenci
es migra mon pensament,
 campana desbatallada
 caiguda al fons d’un torrent.
(Josep Carner)

Hi ha, al llarg de la novel·la, escenes brillants i cinematogràfiques que provoquen una bona dosi d’expectació i d’emoció com l’arribada de Josep Carner a l’aeroport: ... Quan Josep Carner va sortir, amb abric, bufanda i barret, agafat de la dona, una onada de murmuris va recórrer la gent que l’esperava. L’aire ranci, d’home d’un altre temps, era inconfusible, i la cara mig d’astorament mig d’il·lusió, de no acabar-se de creure que era de debò a l’aeroport de Barcelona i que tota aquell multitud havia vingut a rebre’l.Josep Carner arrossegava els peus recolzant-se en la dona, que portava un abric d’astracan descordat, amb un mocador molt gros lligat al coll, i somreia com la primera dama d’una gran potència. Una noia li va oferir un ram de roses i ella el va agafar amb els ulls espurnejants de satisfacció. La gent aplaudia i a Josep Carner se li van negar els ulls...Són escenes emotives que ajuden a entendre com vivien aquella situació molts dels personatges rellevants del moment i quines eren les dificultats per consolidar una obra literària escrita enmig de les dificultats dels  alts i baixos de la guerra.

A una gentil minyona
 que mai no té el cor marrit:
 tots li diuen Mariona
 i quan riu és un deli.
(Josep Carner)


La novel·la mostra una excel·lent qualitat literària que convida a qualsevol lector a llegir-la amb ganes perquè li permet assaborir el gust per la llengua ben escrita. Al llarg del llibre s’observa també un degoteig de petits fragments d’alguns poemes de Josep Carner que hi aporten bellesa i sensibilitat. Una obra, en definitiva, molt recomanable als amants de la literatura de casa nostra. Recomanable i del tot aconsellable.

Josep Maria Aloy


“No tinc por!”, un poemari bellíssim de Ramon Besora

$
0
0



Ha estat probablement l’arribada de les netes el que ha estimulat l’escriptor i editor Ramon Besora a teixir uns quants versos més per poder-los regalar al seu parell de joies i, de passada, a tota la resta de joies de la mateixa edat que tenen o tindran el privilegi de poder accedir a una obra poètica insòlita i bellíssima com la del poemari “No tinc por!”

No fa molt ja vaig comentar en aquest mateix blog un altre recull de poemes d’aquest mateix autor titulat “Zoo de paraules” un excel·lent petit bestiari publicat per Edicions Edebé, que recull vint-i-dos poemes dedicats a un bon grapat de bestioles. D’aquest bestiari en destacava la delicadesa, el bon gust i el bon humor, així com la riquesa d’uns textos plens de sensibilitat. (Veure’n més informació).


 El llibre que presento avui, publicat per Bambú i il·lustrat per Àfrica Fanlo, recull vint-i-tres petits poemes amb els quals, i segons el text de la contracoberta, Ramon Besora ens proposa un viatge poètic per l’univers fascinant de les primeres sensacions, dels primers descobriments, de les primeres paraules de la natura i del món que ens envolta: sol, lluna, formigues, estiu, cucut, cirerer... Literatura iniciàtica per a esperits intrèpids.

       La gràcia i l’interès d’aquests poemes cal trobar-los sobretot en la capacitat i l’habilitat de l’autor a l’hora de descriure, amb gran delicadesa i precisió, les coses més petites des de l’hivern a qui un núvol petit li envia un abric perquè no tingui fred, passant per la visió de les ones que van gronxant la Lluna, que ha caigut al mar o la bonica sensació d’escoltar el rossinyol com canta a les seves cries cançons de bressol...



Són versos que parlen el llenguatge dels lectors més petits, on somriuen els colors, on les pomes, galtes rosades, rodones, regalen tantes aromes...El recull, en definitiva, esdevé una simfonia de llums i de matisos; un esclat de ritmes on tot és música, alegria i balls, com el del ratolí que canta i balla tocant el violí...


Però l’autor sap que no tot és tan bonic ja que a vegades hi ha foc al bosc i les abelles amb tant de fum ploren llàgrimes de mel... El recull sorprèn també amb un poema final que porta el mateix títol que el llibre: “Jo no tinc por” que encoratja els lectors a vèncer les pors i a fruir de la vida amb alegria. Un missatge estimulant que no pot ser més adient. Tot un regal d’un mestre-escriptor detallista i entusiasta i un bon regal al públic infantil que sens dubte aplaudirà uns mots tan ben teixits. Un crit, en definitiva, a favor de l’autenticitat i la llibertat. Que els poemes onegin com senyeres!

Josep Maria Aloy

“El teu nom és Olga”, de Josep M. Espinàs

$
0
0



És que el fonoll és defectuós
perquè no és una rosa?
(Josep Maria Espinàs)

Si alguna diferència mostren les noves generacions amb les generacions anteriors és la facilitat i l’espontaneïtat a l’hora de parlar sobre qualsevol dels temes d’actualitat i mantenir qualsevol debat sobre tot allò que avui colpeja la societat com poden ser el la igualtat de gènere, l’assetjament sexual, l‘educació de les emocions i l’us de les noves tecnologies entre altres.

I entre aquests altres, diria que hi podríem encabir les drets humans, el respecte per les persones i, per tant, la solidaritat cap als altres vinguin d’on vinguin i siguin com siguin. Les novel·les juvenils van plenes de temes com els que acabo d’enumerar però poques vegades he trobat textos que parlin del respecte que cal mostrar a aquelles persones amb alguna disminució o discapacitat i, per tant, el llibre que Josep Maria Espinàs, “El teu nom és Olga”, publicat per La Campana l’any 1986, va dedicar a la seva filla mongòlica o amb síndrome de Down, és un botó de mostra per als joves lectors d’un comportament just i ple de complicitat.

Vosaltres dieu Mongòlic.
Nosaltres diem Síndrome de Down.
Els seus companys li diuen pel seu nom.

(Text d’un cartell de la Fundació
 Catalana per a la Síndrome de Down)

       “El teu nom és Olga” és un recull de cartes que l’escriptor Josep Maria Espinàs escriu a la seva filla nascuda amb síndrome de Down i que va morir el dia sis d’aquest mes de febrer. Si alguna virtut té el llibre –i en té més d’una- és el fet de saber transmetre les sensacions que provoca el naixement d’un fill amb aquestes característiques però sobretot com els pares afronten la problemàtica i n’assumeixen l’educació i la convivència. Espinàs, al llarg de totes les disset cartes que escriu a la seva filla, mostra una enorme lucidesa i serenor. Són cartes dignes de ser llegides i assumides per aquells lectors que poques vegades hauran tingut ocasió de reflexionar sobre un tema tan dolorós com pot arribar a ser aquest. És per aquest motiu que crec que la seva lectura pot fer prendre consciència a molts d’aquests lectors.

Les cartes del pare de l’Olga estan plenes d’estimació, de comprensió i sobretot d’acceptació. Escampen optimisme i molta complicitat. Esdevenen un cant a la vida i a l’amor a la vida. Posen en evidència qüestions com: el primer dret que tenen els fills subnormals és tenir uns pares normals. Normals vol dir uns pares que acceptin el seu fill deficient com un ésser humà que s’incorpora a la seva vida, no que la destrueix.... Normals vol dir uns pares que no s’ensorren davant la dissort, sinó que saben estimar les petites o grans satisfaccions que dona, també, la vida... Normals vol dir uns pares que en comptes d’alimentar malaltissament la seva excepcionalitat de pares, alimenten constructivament la seva normalitat de persones...

Espinàs no dubta gens a l’hora d’explicar petites anècdotes divertides de l’Olga per demostrar que no és ella la que és diferent: tots som diferents perquè cadascú és ell i cadascú és com és... i l’ Olga no és un subproducte de la natura catalogable sense dubtes sinó un ésser plenament humà. Jo sóc més intel·ligent que tu, però no estic segur de ser més “humà. I en un altra de les cartes afirma: m’emociona sentir-me el teu pare, i compartir amb tu tantes habilitats i tantes ineptituds.



I li explica que ella no sap què vol dir “subnormal”, però moltes persones que son adultes i intel·ligents tampoc no ho saben. Si sabessin què hi ha al darrere de la paraula “subnormal” no la farien servir tan inconscientment. Perquè la fan servir com a insult. Insultar algú dient-li que té una intel·ligència per dessota de la normal. Com si tenir una intel·ligència inferior a la mitjana fos un delicte, un pecat, un vici, una culpa. És com insultar algú dient-li “cec de naixement”, o “sord”, o “invàlid”. Una esplèndida lliçó per aquells que la vulguin escoltar.

L’Olga ens ha deixat fa pocs dies però estic segur que ha marxat feliç i l’autor de les cartes, malgrat la pèrdua, ha d’estar satisfet de la feina feta i de les hores que ha passat amb ella. Nosaltres, els lectors, joves i no tant, hem pogut aprendre una magnífica lliçó.

Josep Maria Aloy

“Els ulls del drac”, un llibre que cal recuperar

$
0
0



Quan de tant en tant m’entretinc a revisar el que ha estat la literatura catalana per a nois i noies des dels anys seixanta del segle passat fins ara, m’adono de l’extraordinària riquesa de títols que s’han anat escrivint i publicant. És cert que hi ha hagut de tot però no és difícil trobar alguns títols i alguns autors, així com també editorials, que han fet aportacions valuosíssimes però que han estat dissortadament oblidats a partir d’un determinat moment. En la majoria d’aquests casos les lamentacions dels lectors han estat insuficients per ajudar a recuperar-les i homenatjar-les com hauria calgut.

Editorials que havien fet una gran feina i havien guanyat un prestigi en el món del llibre per a nois i noies van abandonar un projecte rigorós, potser per la manca d’estímuls, o d’ajuda o simplement de lectors. Em refereixo, entre d’altres, a La Magrana, a Aliorna, a  Pirene, entre d’altres. Editors com Francesc Boada, Ramon Besora, Carles Jordi Guardiola, i d’altres, van dedicar esforços importants a publicar bones col·leccions de narrativa que el jovent s’empassava sense rumiar-s’ho. Em pregunto on són avui aquests editors?

Escriptors de la talla de Miquel Rayó, Miquel Obiols, Josep-Francesc Delgado, Antoni Garcia Llorca, Pep Coll, Maria Barbal, Joan Barceló..., autors clàssics com Josep Vallverdú, Joaquim Carbó o Gabriel Janer Manila entre d’altres, han deixat d’escriure per a nois i noies, alguns en part i d’altres totalment, veient com les editorials descataloguen els seus llibres. I si els editors no reediten moltes obres, autèntiques joies, deixen d’existir.


        “Els ulls del drac”, de M. Àngels Gardella, una petita joia que caldria reeditar

       Una de les petites joies de la nostra literatura per a nois i noies, entre d’altres, és el relat de l’escriptora empordanesa M. Àngels Gardella, “Els ulls del drac”, publicat a l’editorial Pirene l’any 1988. La crítica el va esmentar com un llibre excepcional, els lectors el van aplaudir i la Generalitat li va atorgar, el 1991, el Premi Nacional al millor llibre publicat a Catalunya. D’aquesta manera, “Els ulls del drac” passava a ocupar un lloc privilegiat en el camp dels llibres de ficció per a la gent jove.
      
       M. Àngels Gardella és autora d’una vintena de narracions que constitueixen un conjunt de bellíssimes històries de gran qualitat literària i d’un alt nivell poètic. Històries plenes de sensibilitat i de tendresa. ”Els ulls del drac” és una bonica història d’amor d’un adolescent; una delicada història de gust agredolç, com la majoria d’històries d’amor. És la història d’una amistat d’aquelles que perviuen a l’oblit, “més tenaces que el temps, d’aquelles amistats que són capaces de viure al marge dels seus amos”. “Teixit amb seda hauria de presentar-se aquest llibre –diu la crítica Teresa Duran- que no és del tot una novel·la, ni una antologia de contes, ni un àlbum d’imatges, tot i les constants referències gràfiques. És ben bé com un capoll de seda. Segons qui descobreixi el capoll se’n farà un vestit de festa per a nits de pleniluni, mentre que d’altres se’n faran matèria de laboratori pel que té d’insòlit dins la narrativa catalana per a infants. I potser algú no hi sabrà veure la seda o identificarà a priori la seda amb les camàndules”. “Els ulls del drac” acaba de complir trenta anys. M. Àngels Gardella no ha escrit cap novel·la més des de l’any 1998. No sabem els motius però no deixa de ser preocupant una absència com la seva. El buit que ha deixat és difícil d’omplir i molts lectors l’enyoren perquè s’han quedat sense cap més petita joia seva.

       Josep Maria Aloy

Bon dia, senyor Josep Maria Folch i Torres!!

$
0
0



“Bon dia, pare”, de Ramon Folch i Camarassa, és el llibre que el fill petit de Josep Maria Folch i Torres va publicar l’any 1968 a Les Edicions de la Rosa Vera. Segons el seu autor, es tracta d’un llibre que no ha pretès mai de ser  “la” biografia d’en Josep Maria Folch i Torres  Aquest llibre només vol ser una nova aportació a nivell familiar, a la futura biografia que esperem i el seu objectiu és evocar la figura de l’autor d’En Patufet de forma planera, accessible i a moments divertida per tal que els lectors es familiaritzin amb un dels personatges més estimats pels seus, per tot un poble, pels que vivien amb ell dia a dia, pels seus fidels lectors.

Representant de tota una època del nostre país, admirat amb fervor pels seus lectors, però alhora criticat, també, pels que no sabien o no volien avaluar amb justícia la seva obra senzilla, directa i tanmateix inimitable i única. Les seves “Pàgines Viscudes”, els seus “Pastorets”, les seves “Novel·les” i altres contes i obres de teatre recreen el petit gran món literari d’un personatge cèlebre que constitueixen un document únic, amarat de l’especial barreja de bonhomia i ironia, humor i sentiment.



        Josep Maria Folch i Torres va néixer el dia 29 de febrer de 1880 a Barcelona. El sol fet d’haver nascut un 29 de febrer, -explica el seu fill, l’autor del llibre- ja tenia un caire d’excepció, de singularitat. De dies 29 de febrer només n’hi ha un cada quatre anys. Això vol dir que en els setanta anys de la seva vida el pare només va poder celebrar el seu aniversari setze vegades! Qui sap si això no explica la pervivència en ell de la frescor d’esperit que li permetia, als cinquanta, als seixanta anys, de continuar pensant i escrivint per a la gent jove.

La vida de Folch i Torres va ser atzarosa i singular, amb etapes molt productives i d’altres de molta misèria econòmica. Els vuit fills i els pocs ingressos sobretot de la primera època, feien difícil tirar la família endavant. La seva enorme vitalitat va provocar que resolgués molts dels seus problemes, i portés a terme, decididament, molts projectes com a escriptor i autor teatral. És molt descriptiva la situació que el seu fill Ramon dibuixa en el llibre que comento avui quan parla d’un d’aquests moments més difícils de la família: els germans Folch havien de deixar-se la roba els uns als altres, sobretot els diumenges a la tarda, i, si no hi havia més remei que anar una mica tronat, sempre quedava el recurs de fer l’artista, l’inconformista, o de fer oblidar els sargits amb el bon humor que gastaven. Un dia la companyia del Gas els va tallar el subministrament per impagament... i els nois van decidir fer-se el gas ells mateixos, amb carbur, i conduir l’acetilè per la mateixa instal·lació de la Companyia...

Però allò que va centrar l’atenció de l’escriptor fou el volum de la seva producció literària. Milers de pàgines repartides especialment en novel·les, contes i obres de teatre poblen la seva trajectòria literària. Una producció variada, continuada, àmplia que era llegida per multituds de lectors que esperaven a cada moment que sortís el següent número del Patufet o de les “Pàgines Viscudes” per devorar-lo immediatament. Generacions senceres van aprendre català llegint les seves obres.  


 No és objectiu d’aquest escrit parlar exclusivament de l’obra. Simplement l’esmentarem. M’interessa més, sobretot, apropar la cara més humana de Folch i Torres i com estava pendent i alhora entusiasmat amb l’activitat d’escriptor. La seva activitat literària ja es va iniciar a primers del 1901, quan rep l’encàrrec d’escriure i presentar la primera obra de teatre i el 5 de febrer del mateix any, als vint-i-un anys, estrenà l’obra, amb el títol descaradament romàntic de “Trista Aubada”. La crítica va valorar des del primer moment la joventut de l’autor, i un franc reconeixement de les seves qualitats literàries. El seu debut d’autor no el deixà gaire satisfet. Però va continuar fins haver escrit i estrenat més de quaranta obres de teatre, mentre la producció literària i els èxits es multiplicaven i s’acceleraven. L’apartat dedicat a la novel·la s’inicià l’any 1989 amb “Lària”, “Joan Endal” o bé “Vers la llum”... Però una de les activitats que el van ocupar més anys i menys interrompudament fou la “Biblioteca Patufet” que va donar obres de gran difusió i de molt d’èxit algunes de les quals encara es llegeixen amb avidesa avui. Parlo, per exemple, de “Les aventures d’en Massagran”, “En Bolavà detectiu”, “El gegant dels aires”... i de moltes d’altres. De l’any 1924 són les novel·les de la “Biblioteca Gentil”, en total una cinquantena més. Una obra doncs abundosa, rica, imaginativa, que es feia llegir i agradava, que li va fer guanyar premis, homenatges i felicitacions.

"El gegant dels aires"

“En Patufet”, la primera revista infantil en català

Voldria centrar un moment l’atenció, però, a la que segurament ha estat la publicació on Folch i Torres ha dedicat més energies i, també, més entusiasme, un entusiasme tan per a ell com autor com pels lectors que la disfrutaven puntualment. Em refereixo a la revista infantil “En Patufet” i “Les aventures  extraordinàries d’en Massagran!

Una reedició de l'Editorial L'Albí

“En Patufet” fou fundada a Barcelona l’any1904, per Aureli Capmany. Tenia per objectiu procurar que els nens i nenes de Catalunya llegissin en català des de ben joves. Josep Maria Folch i Torres s’incorpora a la revista l’any 1909 publicant-hi una novel·la en fascicles que es titulava “Les aventures extraordinàries d’en Massagran”. Aquesta novel·la és la que obre les portes de bat a bat a l’escriptor amb un èxit de vendes tan extraordinari com extraordinàries eren les aventures del protagonista. La revista també incloïa contes i el seu mèrit residia en el fet que va arribar a totes les classes de la societat catalana, tant grans com petits, i haver contribuït extraordinàriament a la catalanització del país. Va publicar-hi 36 novel·les. Tot i que la revista va deixar de publicar-se el 1939 es va reprendre la publicació del 1968 fins al 1973.

Amb aquesta novel.la, Folch i Torres posa el fonament d’una nova manera d’escriure històries per a joves amb uns ingredients que pràcticament ja no abandonarà: la creació de personatges molt vitals, excèntrics i ben singulars capaços d’entusiasmar el lector; l’ús i la recreació d’un llenguatge amè, accessible, divertit i enginyós i l’humor present al llarg de tota la novel.la, un humor sovint ingenu i descontrolat però que el lector agraeix perquè esdevé l’esquer que incita a llegir.




El dia 11 de desembre de 1950, al matí, la Maria Rosa, una de les filles, telefonava a l’autor d’aquesta crònica, alarmada: el pare no es despertava. I la vigília, a l’hora de sopar, no s’havia trobat bé. El doctor Alsina i Bofill diagnosticà una trombosi. No hi havia remei... El pare passà quatre dies sencers vivint però sense recobrar el coneixement... El divendres, a les nou del matí, tots érem al seu voltant... En el punt que el pare moria, se m’escapà un gemec, un sanglot, que jo mateix no esperava... Potser aquell gemec volia dir-ho tot: l’enyorament d’aquell pare jove i triomfant que jo no havia conegut, el remordiment per l’escassa companyia que havia sabut fer-li, l’angúnia davant el buit paorós que deixava al país l’absència d’aquell home estimat, justament quan el país més en necessitava, d’homes de la seva estatura.

Josep Maria Folch i Torres

Avui fa 139 anys que va néixer Josep Maria Folch i Torres.
Recordem-lo!!

Josep Maria Aloy


“Un món de dones extraordinàries”

$
0
0



Avui, com ahir, el poder
discrimina per raó de gènere;
avui, com ahir, la reacció
patriarcal es converteix en
violència cada cop més visceral.
(Xavier Domènech)

“Un món de dones extraordinàries”, d’Eva Prada, publicat per l’editorial Animallibres és una invitació a fer un viatge pels cinc continents, a través de les diferents èpoques de la humanitat per descobrir les biografies de dones que van marcar la història. En aquest viatge podem conèixer molts noms propis que no haurien d’haver caigut mai en l’oblit ni en la invisibilitat.

Es tracta d’un llibre que fa justícia a la qüestió del reconeixement de les dones que, injustament discriminades, han estat més aviat marginades i ignorades i que ja és hora de homenatjar-les i retornar-los el reconeixement que sens dubte es mereixen.

L’àlbum, excel·lent i molt ben editat, conté les breus biografies de 82 dones extraordinàries i va destinat a lectors a partir dels vuit anys, tenint en compte que algunes biografies són més adaptades a aquesta edat que d’altres que són més científiques o tècniques. Les biografies estan distribuïdes per continents. Gràcies als mapes i les cronologies que inclou l’obra, els lectors podran ubicar fàcilment aquestes dones extraordinàries en el lloc i el moment històric en què van viure.

Ching Shih


Dones extraordinàries a cada continent

Distribuïdes, doncs, per continents, m’agradarà destacar alguns casos de dones excepcionals de tot el món, la majoria invisibles des de sempre. Espero ajudar a donar-los llum.

De l’Orient Mitjà, en el que ara són països com l’Iran, Síria o Turquia, identifiquem algunes de les arrels del nostre món actual i cada vegada sabem més de les dones que van habitar aquelles primeres civilitzacions. D’aquestes dones, l’àlbum de l’Eva Prada en destaca catorze. Catorze dones, com a mínim, importants i cèlebres. En vull destacar un parell:

Zenòbia: enmig de dos imperis poderosos, el, romà i el persa, es va convertir en la dirigent del breu imperi de Palmira. Va viure a la Síria del segle III. Fou una dona culta i dominava diverses llengües. Es va convertir en un personatge mític.

Roxelana: (Turquia, segle XVI). Fou l’esposa del sultà Soliman el Magnífic amb qui va mantenir una gran història d’amor. Va arribar a ser una de les dones més influents d’aquell segle.

El cavaller d'Oliveros

Del continent africà, l’àlbum citat tretze dones. Una mirada  atenta ens permetrà adonar-nos de la importància que tenen les dones en moltes societats africanes. També en destacaré dues:

Nefertiti: va estar casada amb Amenhotep IV. Va viure a l’Egipte del segle XV abans de Crist. Fou una llegenda mítica, una gran diplomàtica i enamorada de l’art i de la iconografia.

Hipàtia d’Alexandria: (Egipte, segle IV). Dona de gran cultura: matemàtica, astrònoma i filòsofa pagana. Fou perseguida i martiritzada fins a la mort.

Pel que fa a les terres d’Amèrica, abans de l’arribada de Colom, en aquest enorme continent s’havien desenvolupat importants civilitzacions en les quals van destacar nombroses dones, que van tenir un gran protagonisme en la lluita per la independència. A l’àlbum en trobem disset de biografiades de les quals també en destacaré dues:

Josina Muthemba

Annie Edson Taylor: Va viure als Estats Units del segle XIX. A l’inici del segle XX, quan encara no existien els esports d’aventura, aquesta dona, ja sexagenària es va convertir en la primera dona a llançar-se per les cascades del Niàgara i... va sobreviure! Valenta i agosarada.

Dèlia Akeley: va viure als Estats Units el segle XX. Fou una gran exploradora de l’Àfrica, especialment de Kènia. Va conviure amb els pigmeus de les selves africanes.

Àsia és un continent immens on existeixen, des de l’antiguitat, grans civilitzacions que han marcat la història, amb importants progressos tècnics i culturals, però també amb guerres terribles entre potències. Al continent asiàtic trobem grans noms de dones importants. Per exemple:

Fu Hao: és del segle XIII abans de Crist. Fou emperadriu, sacerdotessa i i alhora general d’un exèrcit i va emprendre campanyes militars diverses. Una guerrera famosa i mítica...

Valentina Tereixkova: Pertany a la Rússia del segle XX. Amb tan sols 26 anys es va convertir en la primera dona enviada fora de l’òrbita terrestre, el 16 de juny de 1963. Va desenvolupar una intensa carrera política.

Les germanes Touza

Som a Europa i ens toca de prop. És un continent petit amb una gran diversitat cultural amb una història plena de clarors i d’ombres, bressol de grans avenços per a la humanitat però molt sovint amb massa prejudicis contra les dones... En destacaré quatre, de les divuit que cita l’àlbum:

Agripina: alemanya del segle I. Estava vinculada a una de les seues més importants del poder imperial. Besneta de Marc Antoni, mare de l’emperador Neró i germà de Calígula. Va ser també emperadora. Va morir en estranyes circumstàncies.

Anne Bonny: irlandesa del segle XVIII: Es va casar amb un pirata i va arribar a ser una de les pirates més famoses de la història. Tenia un caràcter aguerrit. Es va haver de disfressar d’home per passar desapercebuda i ser acceptada per la tripulació.

Mata-Hari: fou l’espia més famosa de tots els temps. Holandesa del segle XX que es va traslladar a Indonèsia. Va triomfar a Europa com a ballarina. La seva figura pertany a la llegenda negra.

Nora Baker: és del Regne Unit del segle XX. Fou una heroïna britànica de la Segona Guerra Mundial.. Pertanyia a una família musulmana procedent de l’Índia. Va tenir una excel·lent formació musical i literària. Va ser traslladada al camp de concentració de Dachau i condemnada a mort.

L’àlbum que presentem avui només cita dos noms de dona quan parla d’Oceania. Són Edith Corbet (Austràlia del segle XIX, una pintora important i Nancy Wake (Nova Zelanda, segle XX).Fou una espia britànica de la Segona Guerra Mundial. Periodista i corresponsal de premsa. Buscada per la Gestapo per la seva gran activitat política.

Dones catalanes

A “Un món de dones extraordinàries”, però, no hi trobem dones catalanes i això no vol pas dir que no hi hagi hagut d’importants, a casa nostra. Per això m’atreveixo a donar alguns noms per tal de no ser injustos ni insolidaris i citar-ne algunes sabent que no hi seran totes. Cada un dels lectors pot buscar-ne i trobar-ne més per poc que investigui.

Joana Raspall

En cito algunes que han estat transcendents per a Catalunya per les seves aportacions en diversos camps, especialment de la cultura i de les arts: Víctor Català que va canviar el seu nom per passar més desapercebuda. Es tracta de l’escriptora Caterina Albert; Francesca Bonnemaison (1872-1949): va crear l’any 1909, a Barcelona, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona; Mercè Rodoreda (1908-1983), l’escriptora catalana més important del segle XX; Joana Raspall (1913-2013), bibliotecària i poeta especialment per a lectors joves. En altres camps tenim, per exemple,  Roser Capdevila, una de les millors il·lustradores de casa nostra, creadora de les Tres Bessones; Rosa Sensat(1873-1961) divulgadora dels principis pedagògics humanístics en el camp de l’educació al nostre país; Emma de Barcelona (880-942) filla del comte de Barcelona Guifré el Pilós i abadessa de Sant Joan de les Abadesses. Lola Anglada, Muriel Casals, Montserrat Roig, Frederica Montseny, Maria Mercè Marçal Neus Català, entre moltes d’altres.

Serveixi el comentari d’aquest bloc per incidir en una problemàtica de gran actualitat que gira a l’entorn i a favor del reconeixement dels drets de les dona, justament avui que celebrem el seu Dia Internacional.

Josep Maria Aloy

Quan la protagonista d’un relat és una simple maleta...

$
0
0



Un relat poètic que ens porta a reflexionar
sobre la tendència cíclica de la història,
 que tendeix a repetir-se, com si
 no n’aprenguéssim mai prou.

Una maleta no és un objecte qualsevol. A l’interior, s’hi poden desar una pila de coses, o no res. Pot ser un trasto inútil, convertit  en un autèntic tresor. La història d’aquesta maleta va començar ara fa més de cent anys, en una vall dels Pirineus i es converteix, per tant, en testimoni d’una part de la Història del segle XX.

Difícilment i rarament una maleta sola es converteix en la protagonista d’una història. L’escriptora Eva Parera (Barcelona, 1972), però, ha reeixit de forma excel·lent reservant-li tot el protagonisme d’aquesta història, sòbriament il·lustrada per Maria Hergueta i publicada per Babulinka Books, una lectura destinada a lectors a partir dels tretze anys, segons la contracoberta del llibre.

        El relat “La maleta” és un text original i singular que dibuixa una mena de viatge que el lector emprèn acompanyat d’una maleta que va passant de mà en mà a través de diversos personatges i de determinats moments més o menys històrics de la humanitat. Els personatges, òbviament, canvien però la maleta roman sempre fidel a cada un d’ells. Fidel i útil per transportar els objectes que calgui així com el vestuari i altres andròmines. Sovint pot ser un trasto inútil o bé, convertir-se en una autèntic tresor. Com ja he anunciat, la història d’aquesta maleta comença més o menys al mateix temps que el segle XX, en una vall dels Pirineus.

La maleta, doncs, va recorrent els diversos escenaris de la història com són, per exemple, la Revolució Industrial que fa que homes i dones de muntanya migrin cap a les ciutats. També recorre el paisatge rural de les colònies tèxtils on la Maria s’ha de traslladar com a mestra teixidora per fer anar un teler. A la maleta hi guardava les herbes remeieres que s’havia endut...



Més endavant, la Maria regala la maleta a el Salvador per agrair-li l’espectacle que li acaba d’oferir mostrant-li les imatges d’un cinema naixent que la captiva des del primer moment. Però en Salvador coneix l’Àngela i es queda a viure amb ella i es dedica a fer envellir el vi i a extreure’n les millors aromes. Fins que va esclatar la Gran Guerra, la primera guerra mundial...i quan s’inaugura el primer tram de metro de Barcelona...Les eleccions de 1931 donen pas a la Segona República Española, que provoca l’exili del monarca Alfons XIII. Adolf Hitler guanya les eleccions a Alemanya l’any 1933. La Guerra Civil havia començat, la més dolorosa, la que enfrontava veïns i germans.  I la maleta va va servir per fugir a l’altre cantó dels Pirineus davant la brutal repressió de l’exèrcit de Franco...

La Violeta, que és ara la portadora de la maleta, és capturada i traslladada als camps de refugiats del Rosselló. Sense aigua, sense sostre, sense dignitat. Asseguda sobre la maleta, suplicava una manta i un tros de pa. Al seu voltant hi havia una pila de dones. Homes i nens. Entre els quals, un nadó orfe que plorava a cor què vols. (1940).

Una nit, carregada amb maleta i nena, la Violeta es va escapar amb l’angoixa al coll i la por als genolls. Va poder arribar a una estació de tren. I d’allà, cap a Marsella. Europa quedava enrere, s’obria davant seu un nou horitzó. Creuar l’Atlàntic va costar més nits i tempestes de les que haurien volgut. Però finalment la van veure; la dama de la torxa sempre encesa. Nova York, terra d’oportunitats. (1942).

No explicaré com i on va acabar anant la maleta. Només diré que a través d’un desenllaç un pèl boirós i complex, la maleta va viatjar cap a països on feia més falta, juntament amb altres objectes necessaris. No se sap a quines mans va anar a parar...però el lector sap que seguirà passant de mà en mà buscant noves vides de nous personatges...

Una nota final, a manera de resum o de bufetada solemne, ens recorda que “La maleta” és un relat emotiu i poètic que ens porta a reflexionar sobre la tendència cíclica de la història, que tendeix a repetir-se, com si no n’aprenguéssim mai prou.

Josep Maria Aloy

“T’avorreixes, Minimoni?”, un nou àlbum de Rocío Bonilla

$
0
0



“T’avorreixes, Minimoni?” és un nou àlbum de l’editorial Animallibres dins la sèrie de contes de Rocío Bonilla, entre els quals hi figuren títols com “Lamuntanya de llibres més alta del món” o bé l’editadíssim “De quin color és unpetó”.

La Mònica, a qui tothom anomena Minimoni, s’ha fet gran i, encara que continua pintant, també fa moltes altres coses: anar d’excursió, retrobar-se cada dilluns amb els amics i les amigues a l’escola, practicar hoquei, llegir a la biblioteca, jugar amb l’àvia… Però els diumenges no hi ha res a fer. Quin avorriment!


La “Minimoni, una protagonista excepcional i inquieta

La protagonista comença explicant en primera persona què li passa:

He crescut tant que fins i tot ja vaig a l’escola dels grans!
Per això ara tinc una agenda, on apunto les coses que faig cada dia.

L’àlbum incorpora unes pautes perquè els lectors puguin utilitzar-les com a agenda per anotar les seves activitats. I la noieta continua dient què li agrada:

I m’agraden tots els dies de la setmana! Els dilluns em retrobo amb els amics. Els dimarts m’entreno a hoquei.
Els dimecres llegeixo a la biblioteca. Els dijous vaig a un taller de pintura. Estic aprenent moltíssim. Els divendres passo la tarda amb l’àvia Lola! Els dissabtes anem d’excursió.

El problema gros de la Minimoni és els diumenges:

Però els diumenges... Els diumenges no hi ha res a fer!!! M’avorreixo!! Els diumenges no m’agraden gens.
Avorrir-se no serveix per res!
Què podria fer per no avorrir-me?


 A partir d’aquest moment, la tasca de la protagonista serà consultar diverses bestioles amigues què li aconsellen de fer els diumenges per vèncer aquest avorriment... I s’incorporen a la història un ratolí, un conill, un rat-penat una aranyeta, un pingüí, una balena i, fins i tot, un extraterrestre... Tots li donen un consell o bé li diuen que tampoc no ho saben...

I no puc explicar més coses ja que el desenllaç és imminent i cal que el lector el rebi com una petita sorpresa que és la finalitat d’aquest àlbum i de la majoria de contes.


Només subratllaré la riquesa de tot el volum, l’excel·lent edició, l’exuberància de les il·lustracions, totes elles molt descriptives, com és habitual en els àlbums d’aquesta mateixa autora. Es tracta d’il·lustracions que els petits lectors reconeixen clarament i els diverteix per la gràcia, la forma, les expressions dels personatges i la seva disposició dins la pàgina. És per aquest conjunt de motius que no és gens difícil comprendre per què agraden tant aquestes històries i per què són celebrades per als nois i noies des de ben petits i per què les recomanem amb entusiasme i efusivament.

Josep Maria Aloy


“Cocoter”, la revista per a nens i nenes que ho volen saber tot!

$
0
0



Acaba de publicar-se el primer número de la revista “Cocoter”, una publicació temàtica per a nens i nenes a partir dels set anys on els lectors joves trobaran una cinquantena llarga de pàgines plenes de contes, articles, i tota mena d’activitats... La direcció d’aquesta nova publicació va a càrrec de Maria Bertran

Cal reconèixer que avui dia la creació d’una revista infantil és una gosadia en una societat que llegeix poc i no està per massa treballs ni tasques educatives que suposin reflexionar, consultar, escriure i dibuixar. Tot dependrà, òbviament, de la sensibilitat de l’equip de la nova revista a qui desitgem un bon èxit i resultats ben positius.



Una revista monogràfica per als qui els bull el cap a preguntes

L’ambició de la revista és positiva i pròpia de qui comença una nova aventura i vol superar els impediments habituals d’un repte com aquest i ofereix no sols uns productes interessants sinó una acompanyament i una complicitat amb els futurs lectors per tal que s’ho passin bé llegint la revista i descobrint-ne els coneixements que s’hi descriuran.

Aquest número 1 (hivern de 2018) que presentem avui va d’Oceans. Hi podem trobar articles sobre balenes, peixos abissals, corrents marins, l’origen dels oceans, la contaminació, la volta al món, els vaixells... També hi podem llegir dades curioses, contes d’aventures amb pirates, tortugues, sirenes i illes perdudes!


 El menú complet d’aquesta primera revista és divers, variat i ben estructurat. En l’apartat de narrativa de ficció ens hi trobem quatre contes, sempre relacionats poc o molt en el tema monogràfic de la revista, o sigui, els oceans. Aquests quatre contes, que no van signats però sí molt ben il·lustrats, són els següents: “L’illa perduda”, “Sabotatge”, “La tortuga badoca” i “El molinet màgic”. A l’apartat d’articles, que és el més treballat, hi trobem articles com ”Les balenes, el gegants de l’oceà”, “Breu història dels vaixells”, “Peixos abissals”, “Històries de la volta al món” “L’oceà en dades”, “Per què hi ha aigua a la terra?”, “Corrents marins”, “Alerta! Mar de plàstic” i “Per esprémer el coco”. Tampoc no van signats aquests articles, malgrat el seu interès i amenitat.

El món de la poesia ha reservat un petit i únic apartat en aquesta ocasió, al poema “La balena” de la veterana poeta Joana Raspall. I, finalment, la revista dedica unes pàgines a jocs, entreteniments i altres activitats plàstiques.


 La revista és plena de materials diversos per passar-s’ho bé. Caldrà veure si l’equip responsable de la seva publicació podrà mantenir l’atenció, la curiositat i sobretot la complicitat dels lectors. Esperem que així sigui i els desitgem molta sort.

Josep Maria Aloy

“El pirata valent” de Ricardo Alcántara i Gusti

$
0
0



És tan valent, el pirata Joanot,
que quan s’enfada tothom fuig com pot.
Quan surt a navegar,
els altres pirates comencen a tremolar.
Dalt del seu immens bergantí,
trenca les onades com un dofí.
Té una espasa daurada
que sempre duu ben esmolada.
Un gran tresor busca, en Joanot,
acompanyat del seu ocellot.

D’aquesta manera, amb rodolins ben divertits, la petita aventura de Ricardo Alcántara, amb les divertides il·lustracions de Gusti, publicada a Kalandraka, pretén expressar amb to d’humor i amb la naturalitat pròpia de l’edat dels lectors joves, com reacciona el petit pirata valent quan, arrossegat per la seva aventura apassionada i viscuda amb tota la seva intensitat, sent que la mare el crida per donar-li el berenar...


        Què pot passar quan un pirata ferotge puja al pal major del seu bergantí, i en plena aventura, la mare el crida per berenar? Doncs que en un tres i no res el pirata valent que fa tremolar tots els pirates, es treu la cama de fusta, el pegat de l’ull i el mocador vermell, abandona la tràgica aventura que està vivint i, ràpid com el vent, baixa l’escala ben content. Perquè en Joanot sap que per ser un pirata valent cal primer berenar sempre bé.

La senzillesa del conte es troba sens dubte en aquest contrast que els autors són capaços de provocar entre la il·limitada capacitat de la imaginació infantil, que va de pirata valent i la realitat més quotidiana i habitual d’acudir quan la mare el crida perquè baixi a berenar. Qualsevol repte, per fabulós que sigui, per les emocions vibrants que hagi arribat a excitar en la vida de l’infant, pot quedar totalment bloquejat davant d’un simple i senzill mossec.


 “El pirata valent” ha fet ja 30 anys i segueix estimulant la fantasia de la mainada no sols amb les divertides rimes que descriuen aquesta trepidant peripècia que, sense sortir de casa, convida a solcar els mars tot fent abordatges i buscant tresors, sinó també amb les descriptives il·lustracions que acompanyen tota l’aventura del valent pirata.

Josep Maria Aloy

2 d’abril, Dia internacional del llibre infantil

$
0
0

(Kęstutis Kasparavičius)

Des del 1967, el 2 d’abril, coincidint amb la data del naixement de l’escriptor danès Hans Christian Andersen, l’IBBY promou la celebració del Dia Internacional del Llibre Infantil per tal de promocionar els bons llibres i la lectura entre els més joves.

Cada any, una secció nacional té l’oportunitat de ser la patrocinadora internacional del Dia del Llibre Infantil i selecciona dos reconeguts autors del seu país, un escriptor i un il·lustrador, perquè elaborin el missatge adreçat a tots els infants, el cartell que es distribueix per tot el món i se’n promogui la celebració a les biblioteques, centres escolars, llibreries.

El missatge, enguany, s’ha encarregat a Kęstutis Kasparavičius, nascut el 1954, reconegut artista internacional de llibres infantils, il·lustrador i escriptor de Lituània. El mateix autor del text, traduït al català per Anna Rius, ha estat també l’autor del cartell. Aquest és el text:

Els llibres ens encomanen calma

«Tinc pressa!»... «Faig tard!»... «Adeu-siau!»... Gairebé cada dia sentim aquesta mena d'expressions, no només a Lituània –situada al bell mig d'Europa–, sinó a molts altres indrets del món. I també molt sovint sentim que vivim a l'edat de l'abundància d'informació, la pressa i la precipitació.
Per contra, si prenem un llibre entre les mans, de seguida ens sentim diferents. I és perquè els llibres tenen aquesta qualitat meravellosa: ens encomanen calma. Tot just obrim un llibre i ens endinsem en les seves tranquil·les profunditats, deixem de sentir que tot passa corrents al voltant nostre sense que puguem apreciar res. Tot d'una, comencem a adonar-nos que ja no cal fer unes feines molt urgents que realment tenen poca importància. En els llibres, les coses passen a poc a poc i en un ordre precís i estipulat. Potser és perquè les pàgines estan numerades, potser és perquè mentre les passem cruixen dolçament i ens produeixen un efecte tranquil·litzador. En els llibres, els esdeveniments del passat es troben plàcidament amb els que han de venir.
L'univers del llibre és a bastament obert; la realitat s'hi barreja alegrement amb la imaginació i la fantasia. I de vegades ens demanem astorats si va ser en un llibre o en la vida real que vam adonar-nos que bonic és veure caure d'una teulada les gotes de la neu fosa, o que preciosa és la molsa flonja que recobreix la tanca del veí. ¿És gràcies als llibres o gràcies a la realitat que hem après que les baies del ginebró són amargants, a més de boniques? ¿Va ser en el món dels llibres o de veritat jèiem sobre l'herba fresca, o hi sèiem amb les cames encreuades, contemplant els núvols com solquen el cel?
Els llibres ens ajuden a no accelerar-nos, ens ensenyen a fixar-nos en les petites coses; els llibres ens conviden, fins i tot ens empenyen, a seure còmodament durant una bona estona, perquè acostumem a llegir-los asseguts i els recolzem sobre una taula o els aguantem entre les mans, oi?
¿I no heu experimentat mai una altra meravella: que quan llegiu un llibre, el llibre també us llegeix? Sí, segur, els llibres també saben llegir. Us llegeixen el front, les celles, les comissures dels llavis com pugen i baixen, però, sobretot, els llibres us llegeixen els ulls. I mirant-vos als ulls, poden veure-hi... Bé, prou ho sabeu, vosaltres mateixos!
Estic segur que els llibres no s'avorreixen mai quan els teniu entre les mans, perquè algú que gaudeix de la lectura, tant si és infant com adult, és molt més interessant que algú a qui els llibres li són igual, que sempre competeix contra el rellotge, que mai té temps per aturar-se i seure a observar què passa al voltant seu.
Aquest és el meu desig per a tothom en el Dia Internacional del Llibre Infantil: Deixeu que hi hagi llibres interessants per als lectors, i lectors interessants per als llibres!

Escrit i il·lustrat per Kęstutis Kasparavičius
Traduït per Anna Rius


La Caputxeta ha dit prou... i el conte ha canviat!

$
0
0



La Caputxeta està tipa de fer les coses com han de ser, perquè és la tradició. “Sempre igual, sempre el mateix. Però quan canviarà el conte?!”, pensa, avorrida.

Per això, un dia decideix canviar la capa vermella per una de molts colors. Així, serà igual, però diferent. I el que és més important: serà ella mateixa. Perquè, de vegades, això és el més difícil de tot...

Ser igual, però diferent...

El missatge del conte és claríssim i atractiu: per què sempre tot ha de ser igual? Per què hem de repetir sempre les coses de la mateixa manera? La Caputxeta està farta de portar una caputxa vermella, de trobar el llop, de portar el cistell a l’àvia... “Sempre igual, sempre el mateix. Però quan canviarà el conte?!”. I per primera vegada va dir que prou! La mare, estranyada, li pregunta: -No?
-No, però sí –va respondre la nena.
-Sí, però no? –va preguntar la mare, sense entendre res.


 La conversa sembla més aviat un enigma i la Capu no té més remei que explicar-li que ja està cansada de fer les coses “com han de ser”. I contesta: Aniré a ca la iaia, però com jo vulgui: en bici i amb una capa multicolor. La mare li explica que les dones sempre havien dut una capa vermella per travessar el bosc. És la tradició i ella havia de fer el mateix. -Doncs jo no faré el mateix que les altres, perquè soc diferent –va dir la Capu. És clar que sí, soc igual, però diferent. -Diferent, però igual? -Igual, però diferent.
I així van passar una estona, jugant i rient amb les paraules.

Aquell dia, per primera vegada, el conte podia canviar... La Capu va travessar el bosc en bici amb una capa de molts colors. No cal dir que la iaia, en veure-la li diu: -Estàs... estàs igual. Però diferent! Diferent, però igual –va ballar la Capu, fent onejar la seva capa multicolor.

No vull explicar abans d’hora com continua la història. Només afegiré que a  partir d’aquell dia, el món dels contes no va canviar, però sí la vida d’una nena que ja no era només vermella. Era... “multicolor!” I, més important encara, era “feliç perquè era ella mateixa”.


 La història no deixa de ser atractiva i encoratjadora per al desenvolupament de determinades actituds davant la rutina, la tradició, els costums més arrelats i a favor de la inquietud, la innovació i el trencament de motlles.

“Què em contes, Caputxeta?” és un excel·lent àlbum amb text de José Carlos Andrés, il·lustrat bellament i amb una gran sensibilitat per Èric Puybaret i publicat per l’editorial  Animallibres.

Josep Maria Aloy


“Una llàgrima, un somriure”, una infantesa a Damasc

$
0
0



“Hi havia una vegada
No hi va haver cap vegada
Fins que una vegada va passar”

Un text que comença d’aquesta manera és probablement un text que amaga moltes veritats, tensa molts sentiments, recorda moltes escenes, reviu molts sentiments...

“Una llàgrima, un somriure” és la narració d’una infantesa, la de la seva autora, Luna Al-Mousli, nascuda a Melk (Àustria) i que va créixer a Damasc. Becària del programa austríac START per a adolescents immigrants, continua compromesa en iniciatives per a la integració com TANMU, un projecte de suport a l’aprenentatge per a joves refugiats.

Una obra que ens interpel·la i ens commou

       El llibre de Luna Al-Mousli, traduït per Montserrat Franquesa i publicat al segell editorial Nandibú de Pagès Editors, és un d’aquells textos capaç de somoure les nostres consciències i que, d’alguna manera, la seva lectura ens pot portar a reaccionar, si més no, no ens deixarà indiferents.

Vaig viure catorze anys de la meva vida –diu l’autora- en una de les ciutats més antigues del món: Damasc. En 44 històries de la meva infantesa recordo llocs que ja no existeixen i persones que ara no són on eren abans..”


“Damasc, una ciutat amb 1,834.740 habitants i jo- continua escrivint. M’agradava el nostre pis davant per davant de la Biblioteca Assad. I encara m’agradava més la vista des de l’habitació...”.

La protagonista va descrivint com era la seva vida a Síria, la de la seva família, la del seu poble... la dels avis, sobretot l’àvia, que tenia molta cura dels nets i netes: “sempre es llevava la primera, quan sortia el sol, per a resar i anar a passejar amb la veïna. De tornada collia gessamí i el posava en una safata, al costat de la tetera de te verd. Era el seu ritual cada matí.”

El text segueix narrant molts episodis de la vida siriana i l’editor els presenta en la seva versió doble català-àrab, completant d’aquesta manera una petita joia plena d’emoció, de delicadesa i de sensibilitat. Un llibre per llegir a poc a poc intentant assimilar tanta vitalitat i i, alhora, tantes situacions conflictives i dramàtiques que omplen la vida dels seus personatges...

En un apèndix final, l’autora resumeix en un text més llarg com serà la seva vida fora de Síria i quines seran les oportunitats que tindrà per refer la seva vida després d’un seguit d’experiències dures i difícils entre les quals les impertinències dels europeus i les seves preguntes i tafaneries: “Contínuament m’havia de justificar per ser diferent i posicionar-me en temes sobre l’islam i el món àrab...



Em vaig prendre seriosament totes les oportunitats que m’oferia el fet de viure a Viena...Tinc la sort d’haver viscut el dia a dia dels dos països i d’haver gaudit de les vacances també en tots dos. Cap no és perfecte, però puc agafar els millors moments d’aquí i d’allà i gaudir-los. Tots dos formen part de mi”.

No puc afegir-hi res més... Gaudiu bé d’aquesta emocionant experiència. La història de la infantesa de la protagonista Luna... El país on pel matí l’àvia collia gessamí...

Josep Maria Aloy.

“En Cornèlius”, una faula de Leo Lionni

$
0
0



“En Cornèlius” és un excel·lent àlbum del prestigiós Leo Leonni, traduït per Maria Lucchetti i molt ben editat per Kalandraka que explica la història d’un cocodril que des que neix camina dret en comptes de fer-ho de quatre grapes. I a sobre presumeix davant tothom dient que, pel fet d’anar dret, ell veu més coses que cap altre cocodril no ha vist abans.


Una faula divertida i positiva per a primers lectors

Leo Lionni (Amsterdam,1910-1999), il·lustrador de primera fila, sap com ha de moure els fils perquè una història, per senzilla que sembli, deixi sempre una petita petjada en el lector i el faci somriure amb una dosi d’emoció. L’actitud d’en Cornèlius, doncs, desperta una sèrie de sentiments com la gelosia, en la resta de parents i amics, que no li fan cas, i alhora una certa fatxenderia per part del protagonista.


La trobada amb un mico serà el desllorigador d’aquesta trifulga i ajudarà a solucionar–la d’una manera ben fàcil i on els sentiments adversos es redreçaran de seguida en un desenllaç senzill, ple de complicitats i de sensibilitat, que no explicaré per no avançar esdeveniments que han de ser descoberts en el moment de la seva lectura, directament pel lector.

Les bèsties, això sí, es posen d’acord i mostren actituds molt solidàries que fan que tot acabi amb un somriure que s’encomanarà, sens dubte, als petits lectors. Leo Lionni torna a mostrar la seva habilitat com a escriptor, il·lustrador i creador d’un petit món ple de sensibilitat.

Leo Lionni

L'experta en literatura infantil Ana Garralón ha escrit sobre ell: "En tots els seus llibres, Lionni crea petites i importants faules que alliçonen sobre la vida, però no per moralitzar, sinó per permetre al nen retrobar-se amb el seu propi món i oferir-li una alternativa segura".

Josep Maria Aloy


Hi havia una vegada...

$
0
0



«Hi havia una vegada...

         1. Tot nen, sense distinció de raça, d'idioma o de religió, té dret a escoltar els contes més bonics de la tradició oral dels pobles, especialment aquells que estimulin la seva imaginació i la seva capacitat crítica.

         2. Tot nen té ple dret a exigir que els seus pares li expliquin contes a qualsevol hora. Aquells pares que siguin exampats negant-se a explicar un conte al seu fill, no sols incorreran en un greu delicte d'omissió sinó que s'autocondemnaran a què els seus fills no els demanin mai més un conte.

         3. Tot aquell nen que per una raó o altra no tingui a ningú que li pugui explicar un conte, té el dret absolut a demanar-lo a l'adult de la seva predilecció, sempre i quan aquest l'expliqui amb amor i tendresa, que és com s'expliquen els contes.

         4. Tot nen té dret a escoltar contes assegut a la falda dels avis. Aquells que tinguin vius encara els quatre avis podran cedir-los a altres nens que per diverses raons no en tinguin. Per la seva banda, aquells avis que no tinguin néts a qui explicar contes tindran plena llibertat d'acudir a escoles, parcs i altres llocs de concentracions infantils on, amb tota llibertat podran explicar els contes que vulguin.


         5. Tot nen està en el seu dret de saber qui són Andersen, Dahl, Rodari i molts d'altres. Les persones grans tenen l'obligació de posar a l'abast dels nens tots els llibres, contes i poesies d'aquests autors.

         6. Tot nen gaudeix plenament del dret a conèixer les faules, els mites i les llegendes de la tradició oral del seu país.

         7. El nen també té dret a inventar i a explicar els seus propis contes, així com a modificar els existents, creant-ne la seva pròpia versió.

         8. El nen té dret a exigir contes nous. Els adults estan obligats a nodrir-se permanentment de nous relats, propis o no, amb reis o sense, curts o llargs. L'única cosa obligatòria és que siguin divertits i interessants.

         9. El nen sempre té dret a demanar un altre conte i a demanar que li expliquin un milió de vegades el mateix.


         10. Tot nen, per acabar, té dret a créixer acompanyat de les aventures més trepidants, de les històries més emotives i de les narracions més belles. Tot nen té dret a créixer acompanyat de l'entranyable «Hi havia una vegada...», una expressió màgica que obre les portes de la imaginació en la ruta cap als somnis més bonics de la infància.



«Drets del nens a escoltar contes» elaborats per l'Associació Colombiana del Llibre Infantil, publicats a la revista «Alacena», del grup editorial S.M., i traduïts directament del castellà).
  
Josep Maria Aloy

“Ulldevellut”, un relat atractiu i commovedor

$
0
0



“Ulldevellut”, dels escriptors Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado, és una de les millors novel·les juvenils que s’han escrit mai a casa nostra. Fou publicada l’any 2000, fa dinou anys, primer a l’editorial La Galera, per haver guanyat el Premi Josep Maria Folch i Torres, i, més tard, a Edicions del Roure de Can Roca, on porta ja unes quantes edicions.

I no sols és una de les millors novel·les escrites a casa nostra sinó que, a més, si una novel·la pot ser qualificada de bonica, aquesta n’és una de les millors. I no vull pecar de frívol si utilitzo qualificatius que poden semblar tous o simples. “Ulldevellut” és un relat bonic perquè encomana bellesa, sensibilitat, joia i emoció. Potser tot alhora, cosa que diu molt de la parella que l’han sabut escriure i explicar. Un relat d’aquells que s’ha d’anar recomanant i reeditant perquè s’ha convertit en un excel·lent clàssic que honora la nostra literatura per a joves.

Però els animals salvatges
no son com les persones,
tot i que hi ha persones
que són molt pitjor
que el pitjor dels animals
salvatges...

Una història vibrant i apassionant

La història transcorre al Berguedà i està escrita a quatre –és un dir- mans per uns bons coneixedors tant del terreny com dels costums i els hàbits de la gent de muntanya, avesada als avatars i a la duresa de la vida. Els autors pretenen no només fer bona literatura sinó apropar-nos una èpica, la de principis de segle vint.

La narració ens és explicada per boca de l’àvia, un personatge que és tota una creació, que explica en primera persona la història que va començar quan als dotze anys va voler ser pastora. Es tracta de la narració d’uns records, per tant, però sense la nostàlgia típica d’altres novel·les d’aquest mateix estil. La història, molt atractiva, va dirigida a la neta que s’emociona sobre la presència de l’ós, Ulldevellut, el terror dels habitants d’aquelles terres d’alta muntanya. Situada més o menys als anys 1920, esdevé una novel.la doblement crítica: primer per la reivindicació d’una època i la reivindicació dels boscos, uns boscos que han estat reiteradament devastats per les flames. Segon, per la presència dels dos grans protagonistes: la pastora i l’os, és a dir, la gent i els animals, i el debat per a la convivència respectuosa en un espai que caldria protegir i preservar de manera més decidida i convençuda.


No sabia si havien mort l’os. Ja sé que el que et diré ara
et semblarà mentida: tampoc no em causava cap mena
 de remordiment en aquells moments.. Me l’havien pintat
com un animal tan maligne que la seva mort no em produïa
 cap mena de tristesa...

Malgrat sigui una tendra història, Ulldevellut, a moments, va carregada de duresa. Duresa i sensibilitat alhora que intenten descriure, com ja he dit, la vida a muntanya, els costums, les activitats, el dia a dia de la seva gent, amb un llenguatge tan accessible com literari, amb expressions tan genuïnes com poètiques. Un llenguatge, en definitiva, tan elegant com atractiu, no exempt de modismes propis de la parla col·loquial del Berguedà, que els autors coneixen bé, i que aporten frescor i molta espontaneïtat.

Ell va fer un gruny de plaer i em va llepar,
 no pas el dit, sinó la mà... Era la primera llepada
d’afecte que em feia... L’Ulldevellut era un bon animal...
i ens havíem fet amics...

Sobre aquesta novel·la, el crític Andreu Sotorra ha comentat que té la capacitat i els ingredients per passar a formar part de la dotzena de novel·les que haurien de ser bàsiques per entendre la cultura d'un segle a través de la literatura. I els autors, bons coneixedors de la literatura per a gent jove, saben que no per anar destinada a aquest públic jove la novel·la ha de fer concessions a la facilitat. I han sabut trobar el to i la manera de narrar una història realista i dura amb l’habilitat de qui explica una història emotiva i brillant.

I sempre recordaré el dia que l’os somiava
damunt del jaç d’herba, sota un llençol de nit
 ben pigat d’estrelles, just en el lloc on el meu pare
va abatre la seva mare. I com després, malgrat tot,
vam ser carn i ungla per uns dies...

Josep Maria Aloy.



“Quin embolic!”, petits textos per llegir tot rient

$
0
0


“La manera més divertida d’encomanar el gust per la lectura és a través del joc, contes rimats, cançons, poemes, embarbussaments perquè ens atrapen amb les rimes i la música, amb el so i les repeticions. Quin embolic! Però quan comencem a estirar-ne el fil, se’ns afinen l’enginy i la imaginació i voldríem que el joc no acabés mai”. Són paraules de les autores –Vanesa Amat, Carme Bernal i Isabel Muntañá- d’aquest recull de poemes, contes i altres textos per llegir tot rient.


Si jo fos un mot,
voldria ser d’aquells que fan riure
Quan els dius en veu alta.

I ens fan riure perquè formen un joc de paraules o de sons o bé perquè expliquen un disbarat, un fet esbojarrat. Amb la llengua ens hi podem “embolicar” i passar estones ben divertides. Aquest és el sentit d’aquest llibre, que combina creacions d’autors actuals amb textos de la cultura popular. “Quin embolic!” és, doncs, una invitació no sols a llegir rient sinó també a gaudir del joc de paraules que ens ofereix la literatura.





Diuen que...
Va fer com el cavall de Sant Martí,
que va viure fins que va morir.
(Miquel Desclot)

El llibre conté una gran diversitat de textos. S’hi combinen creacions d’autors actuals amb manifestacions de la cultura popular més antiga, amb la idea de mantenir, recuperar o expandir tot tipus de literatura. El repertori seleccionat s’estructura en sis apartats temàtics que conflueixen en un únic element: mostrar que la llengua també és joc. Cada apartat porta un títol que inclou sempre el mot “embolic”, “embolicar”... i conté tan aviat un poema (Miquel Àngel Llauger, Salvador Perarnau, Núria Albó, Miquel Desclot, Joana Raspall, Joan Amades, Pere Quart o Salvador Comellas, entre d’altres), així com alguns contes o rondalles (Albert Jané, Xesco Boix), o bé embarbussaments o algun acudit o una endevinalla...El llibre ha estat il·lustrat per Morad Abselam, animador i dissenyador, Són il·lustracions divertides que ajuden a llegir els textos i a provocar que els lectors acabin sempre amb un somriure de complicitat als llavis. Embolica que fa fort!





Sabeu què diuen? Que...
De músic, boig i poeta,
tots en tenim una miqueta.

Josep Maria Aloy

Viewing all 304 articles
Browse latest View live