.
La lectura d’una sèrie de narracions seleccionades a l’atzar i, per tant, sense cap interès previ d’elaborar-ne una crítica global, m’ha portat a pensar i a creure que allò que realment està en crisi dins la literatura infantil i juvenil catalana, avui, és la novel.la d’aventures i, sobretot, l’anomenada de colla. Si jutjo pel que acabo de llegir, aquest gènere es troba en una crisi galopant malgrat els sòlids models i els bons referents –Sorribas, Carbó, Vallverdú, Teixidor...-dels que hem pogut fruir durant gairebé cinquanta anys. Unes novel·les d’aventures, aquestes, escrites no només amb ofici literari sinó amb emoció i intriga inqüestionables, moltes de les quals encara ara es mantenen fresques, malgrat el pas del temps.
La fórmula, aparentment senzilla, ve determinada, la majoria de les vegades, per una acció, sovint arriscada, que uns personatges, perfectament dissenyats, realitzen ajuntant les forces i sobretot l’enginy, però també la solidaritat i l’interès comú per una causa que tots plegats consideren justa. Els fets, descrits amb la suficient dosi de tensió narrativa, són habitualment versemblants i estan a l’abast de les possibilitats dels personatges, generalment molt joves i que no busquen un lluïment personal, sinó l’èxit del grup. L’autor no deixa mai de ser raonable –aquest és un altre dels ingredients principals- malgrat que allò que conta, una aventura, pugui fer creure, sobretot als més novells, que en aquest gènere literari tot és permès.
Seria feixuc ara donar títols de novel·les que contenen aquesta colla d’ingredients. Tenim la sort, però, de poder constatar que, en general, qualsevol novel.la de qualsevol dels autors que he esmentat –Un cavall contra Roma o L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú; La casa sota la sorra o bé Aquell home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó; L’ocell de foco bé Cor de roure, de l’Emili Teixidor o El zoo d’en Pitus o Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribas, per dir-ne només algunes-, pot servir no sols d’exemple sinó també de model i de referència al conjunt de narracions que s’escriuen constantment arreu del país. En qualsevol d’aquestes novel·les hi podem pouar elements suficients per constatar el grau de rigor i de serietat amb què han estat escrites i, per tant, de quina manera els seus autors han ajudat a enaltir una literatura, la destinada als lectors joves, sovint menystinguda i poc reconeguda. Si vols escriure per a nens –deia Gorki- ho has de fer de la mateixa manera que quan escrius per a adults, però millor. Sorprèn però descobrir amb quina freqüència encara hi ha qui no fila tan prim. Ni de bon tros.
Constato clarament que els ingredients de les novel.les de colla actuals són pobres i gairebé sempre els mateixos: nens i nenes semiherois que, al marge dels grans, que sempre enreden, són capaços d’incomensurables heroïcitats sense ni tan sols despentinar-se. I, per l’altra banda, uns adversaris disfressats de delinqüents i mafiosos, tan mediocres i caricaturescos, que permeten perfectament que els primers facin la feina sense gairebé moure un dit.
Incoherències, ingenuïtats i simplicitat a tots nivells conformen, en general, uns textos creats amb poca autoexigència i un excés de paternalisme i d’ensucrada bonanança. Em pregunto per què hem de deixar de ser raonables quan fem novel.la d’aventures? Amb ingredients poc exigents tot és vàlid. I és que, si hi ha mòbils no hi ha aventura, és clar... però sense mòbil l’aventura no acaba d’enxampar el lector. Fotut, això! Sustento la hipòtesi que els mòbils i les novel.les d’aventures seran dos mons destinats a portar-se la contrària d’una manera descarada i irreversible.
Aquestes novel·les obliden que les accions i sobretot els personatges han de ser creïbles. Si les accions no són creïbles el lector pot sentir-se tractat de nen petit. I si els personatges són inversemblants, el lector no se’ls creurà i, per tant, no s’hi podrà identificar ni emmirallar, que és una de les funcions precisament de la literatura per a joves –especialment de la novel·la d’aventures- i un dels processos més positius i admirables que provoca la lectura. No en va s’ha dit moltes vegades que l’empatia afectiva que un lector o lectora pot arribar a sentir pels protagonistes d’una història és allò que en gran mesura l’incita a llegir. Quan el lector no es creu els fets i no se li permet identificar-se amb els personatges, la novel·la no funciona. Aleshores, podem parlar de moltes coses però no pas de literatura.
Es detecta, en moltes de les novel·les, un problema d’autenticitat, fruit moltes vegades d’aquestes innecessàries concessions que l’autor o autora accedeix a fer. Personatges massa fàcils, sense cap perfil, sense cap consistència, pobres en matisos van actuant sobre la marxa, sense un plantejament sòlid i coherent i, per tant, bastant ineptes per ser escollits com a model de referència per al lector. Són personatges per als quals no s’ha plantejat un procés de maduració personal que tota aventura ha de provocar en els protagonistes i, per tant, estem davant de textos que no involucren emocionalment el lector i l’èxit d’una novel.la -segons Delgado- depèn en bona part del fet d’aconseguir aquesta emoció en el lector i aquesta emoció no s’aconsegueix sense uns personatges creïbles.
Un llibre ha de segrestar el lector
Si una novel·la no aporta res de nou, millor seria haver retardat la seva publicació i millorar-ne aquells aspectes que calgui. He començat aquestes ratlles dient que la novel.la de colles està en crisi però potser hauria de dir que la crisi és dels escriptors que les escriuen i, també, dels editors que accedeixen a publicar-les. Escriure per a joves és legítim, però a més de legítim ha de ser honest i no són honestos aquells que pensen que escriure per a joves està a l’abast de tothom i publiquen textos mancats de sinceritat i de sensibilitat i fins i tot de sentit comú. «Què els ha fet creure –diu el crític Andreu Sotorra- que “per a joves” hi ha una mena de pseudoliteratura encasellada com a gènere –per inèrcia i per interesos determinats-, on hi cap tot?
Un llibre ha de fascinar –diu Teresa Duran- ha d’estimular el desig i l’esforç de la lectura. Ha de, en definitiva, agredir ostensiblement i pacífica la nostra reserva natural, el nostre terreny tan apamat... Que un llibre no pot deixar indiferent el lector i l’ha d’agredir d’alguna manera, també ho manifesta l’escriptora Dolors Alibés quan diu que la lectura que entra sense esgarrapar també surt sense deixar rastre.
Cedeixo, per acabar, la paraula a tres escriptors que d’això en saben molt més que jo mateix. Josep Vallverdú ha insistit sovint en el fet que cal que alguna cosa vibri en el lector després de la lectura d’un llibre. La veritat és que, abans no vibra el lector ja han vibrat fa estona els protagonistes de les seves novel·les. Vicens Pagès rebla el clau dient que l’objectiu últim de qualsevol text és el segrest del lector. Molt semblant a aquesta idea del segrest és l’opinió d’Ernesto Sábato: escriure significa interrompre la vida dels altres... per això cal escriure quan realment hi hagi coses importants per dir. Avui, la novel·la infantil de colles, en general, no fascina ni fa vibrar, ni segresta, ni interromp la vida de ningú. Avui, la major part de les novel·les de colles no solament no són raonables sinó que, a més, no saben ni esgarrapar.
