(Primera edició a Editorial Laia)

El Nepal t'imposa la modèstia,

el sentiment de la impotència.

Surt de les autopistes, de les ciutats...

i col.loca't en una drecera de l'Himàlia:

comprendràs moltes coses sobre el món

i sobre tu mateix.

La novel.la Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, de l'escriptor Josep-Francesc Delgado acaba de complir 25 anys i ha esdevingut un dels llibres clàssics de la novel.la de viatges i aventures.

La novel.la, que va guanyar el Premi Joaquim Ruyra l'any 1988, narra l'aventura de l'escalada a la muntanya més alta del món en clau de misteri.

Dotze alpinistes s'han enfrontat amb el repte d'escalar el cim més alt del món, l'Everest, -Sagarmatha en nepalès i que vol dir "el qui té el cap en el cel"-. Només la muntanya sap què ha passat realment amb la Mireia i què s'amaga darrera del seu diari misteriós.

El Nepal et canviarà a tu...;

els seus misteris poden arribar a posseir-te,

se t'empassen com un xuclador.

Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent és una novel·la d’aventures de la qual en sortirà aviat la 30ª edició. Això vol dir milers de lectors que s'han deixat seduir per un relat que és alhora un cant a la natura embolcallat per la força d'un misteri que no s'aclareix fins al final i un intent de plantejar, per part de l'autor, aspectes sobre la identitat dels personatges, el pes de les cultures diguem-ne més allunyades de les que mostren aquests personatges. És un cant, alhora, a l'amistat, a la generositat d'uns personatges que suporten els perills de l'escalada, les inclemències del temps i les incògnites dels resultats de les seves accions.

(Vint-i-sisena edició)

Escrita primer en forma epistolar i més tard a través de la descoberta d'un diari que la protagonista -l'única dona de l'expedició- havia escrit fins a l'últim moment abans de desaparèixer i de ser donada per morta, alimenten un interès creixent per part del lector i una profunda i emotiva immersió en el món insòlit i poc conegut de l'alpinisme amb tot el que aquest esport comporta.

Què ens impulsa a entrar

per aquests viaranys inhòspits?

És tracta d'una novel.la que ja podem considerar un clàssic de la nostra literatura per a joves, i no tant joves, i que fins ara ha tingut una continuïtat en dues novel.les més: Sota el signe de Durga (Columna, 1993) i Nima, el xerpa (Edicions B, 1993), però l'autor ens ha assegurat que n'hi haurà una quarta a l'estiu -La tomba de Tiangbotxé- i per tant l'obra es convertirà en una tetralogia literària de gran interès.

Totes les expedicions han de patir l'escomesa mortal

de l'altura a més de vuit mil metres.

Com molt bé diu August Garcia en el seu blog "Rapsòdia" en aquesta novel.la de Delgado s'entremesclen l'aventura personal, el repte esportiu i el creixement interior. Tot això -diu August Garcia- amanit amb unes trames més o menys atraients, un calidoscopi de personatges amb les seves lluites internes i un profund coneixement de la religiositat, la geografia i els costums quotidians d'aquests verals, fruit d'estades de primera mà de l'autor.

La bellesa dels cims t'aboca

a la recerca d'unes altures

cada cop més inassolibles.

(Versió reduïda)

Una adaptació al Nivell Bàsic

Edicions del Roure de Can Roca, ha tret també una edició de la novel.la en versió reduïda per a aquells lectors que aprenen l'idioma o que tenen dificultats lectores. Aquesta versió redueix l'extensió del text original i ofereix l'obra a través d'un repertori lèxic bàsic per facilitar-ne la comprensió. L'adaptació, que es presenta amb fotografies de la primera expedició catalana a l'Everest, fetes per l'alpinista Josep Vidal Ponce, ha estat elaborada per Marta Ibañez Fuentes, professora de llengua i literatura catalanes a l'Institut Ferran Casablancas de Sabadell.

El Nepal et canviarà a tu;

no intentis de canviar-lo a ell.

(Stephen Bezruchka)

Josep Maria Aloy

L'Editorial El Cep i la Nansa, de Vilanova i la Geltrú, acaba de publicar un àlbum, il.lustrat per Mercè Galí, titulat "Tots els petons del món".

El conte, amb text de Montse Panero, va dirigit a un públic jove a partir ja dels tres anys. Un conte ple de petons. Petons afectuosos per donar i per vendre.

La particularitat d'aquest àlbum, com tots els que l'editorial El Cep i la Nansa publica a la col.lecció "El Ginjoler", és l'adaptació i la immersió que s'hi fa cap a la llengua de signes catalana. Així, doncs, l'objectiu de l'editorial, a través d'aquesta col.lecció, és estimular la lectura tant a nens sords com a tota la resta de la població infantil.

L'àlbum va acompanyat d'un DVD que inclou el conte, el vocabulari i, fins i tot, una cançó. Tot plegat en la llengua dels signes catalana.

El text, molt senzill, no pretén altra cosa que motivar els petits lectors a la manifestació de l'afecte a base de rebre i fer petons a tothom. El protagonista, el nen Tonet, això d'entrada no li agrada gens i en una mena de viatge iniciàtic, com si es tractés d'un conte tradicional, el nen va trobant pel camí diverses bèsties amb ganes de saludar-lo amb petons ben diversos. De mica en mica en Tonet descobreix la sensibilitat i l'elegància del petó d'una papallona però també la petó-llepada d'una vaca o el del cocodril, més semblant a una mossegada... Però en tots ells s'hi reflecteix l'afecte i això fa que el protagonista torni més convençut i satisfet cap a casa i regali petons a dojo.

Les il.lustracions de la Mercè Galí saben transmetre les diverses impressions de tots aquests petons i petonassos i les reaccions afectuoses de qui els rep en unes il.lustracions exageradament significatives que segur que sabran captar no sols l'atenció i l'interès dels lectors sinó més d'una i de dues rialles.

En uns moments en què la crisi ha fet disminuir notablement la producció d'àlbums, celebrem que una editorial modesta com El Cep i la Nansa aposti per projectes agosarats com aquest. Tot un regal!

Josep Maria Aloy

"Els salmons no es pregunten si seran capaços o no de remuntar el riu. Simplement ho fan". A partir d'aquesta metàfora i amb un relat senzill i vibrant, l'autor ens endinsa en les aigües originals i ens porta a fondàries insospitades de l'existència. Ens col.loca davant d'un mirall la veritable potència de l'ésser, enmig de l'evolució individual i col.lectiva.

L'autor d'aquesta excel.lent faula és Jordi Palou-Loverdos (Barcelona, 1966), llicenciat en dret i advocat acreditat davant la Cort Penal Internacional (l'Haia), un dels juristes pioners en l'aplicació del principi de justícia universal. Ha escrit diversos llibres sobre mediació de conflictes, drets humans i construcció de pau.

Aquesta faula, "Com el salmó dins l'aigua" (Pagès editors, 2013), és un excel.lent intent d'explicar les principals idees d'una feina que difícilment es podrien explicar d'una altra manera. És per això que pot ser un llibre també molt indicat per al jovent per la invitació que fa a reflexionar sobre la capacitat d'impuls que tots portem a dintre per superar els obstacles i créixer sàviament.

"...cada dia és únic. Aquest és el nostre repte diari:

viure cada dia com el que és."

Com molt bé diu Francesc Torralba en el pròleg, com a gènere eminentment simbòlic i al.legòric, la faula convida a pensar i eixampla els límits de la ment, i tot sota una aparença de simplicitat, sota la forma d’un simple conte infantil. En el moment

que ens submergim en aquest tipus de gènere ens adonem que el més transcendental es pot expressar d’una manera simple quan l’autor té la voluntat d’arribar a tothom i abandona el llenguatge críptic i esotèric només accessible a una elit.

... l'existència de cadascun dels éssers

influeix en tota la resta,

com cada una de les gotes de pluja

influeixen en el riu on som.

L'autor, a través d'aquesta bella faula ens presenta els grans temes de l’existència i de la convivència humana: el valor del viatge, l’etern retorn, la correlació dialèctica entre els pols oposats, el yin i el yang, la capacitat d’adaptació i el fluir de tot el que és, a través de la imatge del riu que ja va utilitzar l’immortal filòsof presocràtic Heràclit. I, per tant, el lector rep l'estímul i la força d'un valuós món de valors a partir dels periples i les circumstàncies que protagonitzen els personatges de la faula: els salmons. Descobreix que allò que l’uneix als éssers humans, germans en l’existència, és molt més que allò que el diferencia, i li permet descobrir camins de reconciliació i de mediació entre col·lectivitats enfrontades. Com també diu el prologuista: És un cant a l’esforç, al sacrifici, a l’heroisme, a la resistència i a la tenacitat. La faula destil.la saviesa i convicció. Però també compromís. Compromís amb la vida i compromís amb el món, amb les persones i sobretot amb el dret i la justícia universals.

"... quasi sense adonar-te'n, portes incorporada

tota la saviesa de milers de salmons que

han fet abans que tu aquest mateix viatge.

I tu continues també aquesta estela col.lectiva..."

L'autor és plenament conscient que hi ha coses difícils d'explicar si no és a través d'una faula. Per això segurament es van inventar les faules. I Jordi Palou utilitza aquest recurs i ho fa sense que es noti massa, però tampoc no dissimula gens la duresa i les dificultats de viure la vida. I cal que els joves ho aprenguin i sàpiguen que no és possible endinsar-se per les aigües de la vida sense sortir-ne ferit, d'una manera o altra. El repte constant -diu l'autor-és transcendir les experiències -àdhuc les traumàtiques- i anar més enllà... és impressionant la capacitat d'impuls que tenim dintre.

L'autor dedicarà part dels ingressos procedents de la venda d'aquest llibre a dues organitzacions a banda i banda de les Grans Aigües, ambdues compromeses amb l'educació... Tant de bo els petits -i no tan petits- salmons als quals van destinats aquests projectes remuntin gorgs, rocs, esglaons i ràpids per complir els seus designis, tot albirant nous horitzons harmònics i equitatius.

Tant de bo se'ns encomani aquesta força a tots plegats!

"...la gota d'aigua és a la vegada gota i riu.

Però aquesta gota no pot posseir el riu,

ni pot pretendre considerar-se tot el riu,

excloent la resta de gotes..."

Josep Maria Aloy

El número 368 de "Pespectiva escolar" que correspon als mesos de març i abril de 2013, convida a fer una reflexió global per tal de replantejar algunes de les dinàmiques més arrelades a l'hora d'ensenyar a llegir i escriure en l'Educació Primària, contrastant-les amb els canvis socials que s'esdevenen actualment tant dins com a fora de l'escola.

Es fa palès que l'enfocament comunicatiu ha de trobar noves estratègies per garantir la capacitat dels alumnes de reflexionar sobre les llengües i els llenguatges i ajudar a corregir i potenciar la competència lingüística de cada alumne...

La modernitat és exigent: no eliminarem

les dificultats que vivim amb simples

disposicions cosmètiques.

Com cada època de la nostra història,

exigeix constructors.

(Philippe Meirieu)

El monogràfic s'inicia amb un article de la mestra Margarida Falgàs amb un títol que sembla una obvietat: "Aprenem a escriure escrivint i llegint!" Però per més obvi que sembli, l'articulista es pregunta: Com es gestiona això a l'aula? Com escriuen els alumnes? Què escriuen? Quin procés fan? Quin nivell de consciència tenen d'aquests processos? Falgàs fa un recorregut pels diversos cicles de Primària i repassa els reptes que té l'escola respecte de l'ensenyament-aprenentatge de la lectura i de l'escriptura.

"És important que com a mestres

reflexionem sobre el que fem i per què,

per poder donar sentit a la pràctica diària".

(Montserrat Fons)

"Aprendre a llegir en companyia"és el segon article d'aquest monogràfic. Ara és la professora de Didàctica de la Llengua de la Universitat de Barcelona, Montserrat Fons, qui descriu el procés de la lectura dins l'aula de Cicle Inicial. La lectura -diu- no és un simple instrument tècnic, és una eina fonamental del desenvolupament de l'individu dins la cultura i la societat. Segons Fons hi ha massa nens que llegir no els diu res i massa nens que acaben l'escola obligatòria amb uns nivells molt baixos de comprensió lectora: Una explicació possible -diu- és que no han pogut trobar que els textes els diguin coses emocionants i interessants, i així la seva experiència lectora s'ha quedat en el fet de desxifrar bé el text, però no han tingut l'oportunitat d'entrar mai en els textos. Per tant, és un treball de grup comprendre textos i cal organitzar l'aula perquè sigui possible que tots els infants, puguin dir-hi la seva sobre el text i dialoguin uns i altres per enriquir-se amb les aportacions de tots. Es tracta d'acompanyar la conversa cap a fer-se preguntes que ajudin a tornar sobre el text, per establir un diàeg que vagi del text al lector i del lector al text...

"Les paraules són eines

que poden fer moure

la màquina de la vida".

(Sandra Masdevall)

"La fàbrica de les paraules. Per uns alumnes generadors de llenguatge!"és ja un títol ben descriptiu, escrit per Sandra Masdevall, assessora LIC del Pla de l'Estyany. "La fàbrica de les paraules"és un projecte que vol iniciar una reflexió metalingüística amb els nens i les nenes de Cicle Inicial de l'escola Can Puig de Banyoles... Es tracta d'una reflexió sobre el valor de les paraules, el lloc que ocupen i com s'estructuren i ajuden a configurar el nostre entorn. I és que, com diu l'autora de l'article, les paraules són eines que poden fer moure la màquina de la vida. Un projecte interessant que s'ha anat desenvolupant fins ara i que ha permès, a mestres i alumnes, endinsar-se en els misteris i les meravelles de les paraules.

Els jocs lingüístics ens conviden a aporderar-nos

de la llengua i convertir-nos en creadors actius.

(Mariona Masgrau)

El monogràfic continua amb "Reflexionem sobre la llengua per millorar-ne l'ús", article de Mariona Masgrau, professora de la Universitat de Girona. L'autora exposa com podem potenciar la reflexió metalingüística a les aules d'Educació Primària de forma significativa i proposa quatre línies d'intervenció que inclouen la reflexió metaliterària: comparar i hibridar la nostra llengua amb altres llengües i llenguatges, jugar amb la llengua, analitzar jocs metaliteraris i aprendre gramàtica. El jocs lingüístics que proposa l'autora del treball són extrets de l'obra monumental i imprescindible d'en Màrius Serra i del seu llibre Verbàlia 2.0. L'objectiu final d'aquestes reflexions ha de ser que cal gosar explorar la llengua, jugar-hi, manipular-la i hibridar-la per anar-la actualitzant entre tots.

Si un grup de lectors parlen junts

d'una lectura, descobreixen més sobre el text

del que cadascú podria haver aconseguit individualment".

(Aidan Chambers)

Mercè Abeyà, i Àngels Prat són les autores del text titulat "Converses a la biblioteca. Parlar per llegir, llegir per aprendre", basat també en una pràctica que es va dur a terme a l'escola Mercè Rodoreda, del districte de Nou Barris de Barcelona, amb alumnes de Cicle Mitjà. L'objectiu de l'estudi va ser aprofundir en la incidència de la utilització de la biblioteca escolar com a eina educativa, especialment en la millora de la competència lectora de l'alumnat i en la manera de construir coneixement... Un seguit d'activitats en grup ha permès al grup d'alumnes generar coneixement i reflexionar sobre el propi procés d'aprenentatge.

"Per ensenyar els alumnes a comprendre

tindria sentit proposar activitats de lectura

que els fessin partíceps de tot el procés."

(Marta Minguella)

"La lectura a l'Educació Primària: quan molt està per fer i molt és possible", de la professora Marta Minguella és un text que ens brinda un seguit de reflexions sobre la lectura i com millorar-ne els resultats obtinguts en diferents avaluacions externes. Es proposa tenir en compte el bagatge propi de cada lector, la participació de l'alumne en tot el procés, tant a títol individual com col.lectiu, i el treball efectiu en totes les àrees del currículum. Segons l'autora és un camí que els centres tot just han encetat però que és possible fer.

Tanca el monogràfic un comentari sobre "El Marc europeu comú de referència, una nova mirada sobre l'ensenyament de les llengües, dels professors Juli Palou i Artur Noguerol i una àmplia Bibliografia complementària.

Un monogràfic, en definitiva, que a molts docents els aniria prou bé de donar-hi una ullada. Sens dubte.

Josep Maria Aloy

"Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant!".Wonderés una novel.la protagonitzada per un noi de 10 anys que té una deformitat facial des del naixement. Ha estat operat moltes vegades i ara es disposa a assistir per primera vegada a l'escola.

Wonder(Edicions La Campana, 2012) és la primera novel.la de la dissenyadora nordamericana R.J.Palacio. Una història de superació personal però explicada amb una naturalitat punyent i un bon sentit de l'humor que encomana vitalitat i sobretot desprèn emoció. Un relat capaç de fer patir el lector sense que, paradoxalment, deixi de somriure.

La novel.la ajuda a descobrir l'enorme capacitat que tenim els humans per superar els traumes i regalar, a canvi, alegria i bondat. En una societat que venera excessivament la imatge personal, Wonderés un cant a la bellesa interior del seu protagonista malgrat tenir una cara monstruosa.

Sabeu què crec, jo?

Que l'única cosa que fa

que no sigui normal és que

ningú no m'hi troba."

August Garcia al seu blog "Rapsòdia" ressalta la capacitat que té aquesta narració de plantejar preguntes: què vol dir "ser normal"? com acceptar i acceptar-se? quins fantasmes s'amaguen davant de molts dels rebuigs a aquells que són diferents a nosaltres? Sí, ja sé -continua dient August Garcia- que no són interrogants nous. La gràcia és com l'autora els ha sabut plantejar, sense sermons ni falses moralines.

"Em va dir (la mare) paraules tendres

que jo sé que eren per ajudar-me,

però les paraules no em poden

canviar aquesta cara."

Evidentment, Wonder toca un tema cru i dur però explicat de manera amable i molt espontània que va portant al lector a emocionar-se davant la lluita personal d'un adolescent que sap, des del primer moment, que és un "esguerro" i que a l'escola tots evitaran mirar-lo o li giraran la cara per evitar l'impacte d'una imatge repugnant. Però alhora planteja una lluita també a favor de l'acceptació, per part de tots, d'allò que ens repugna i ens molesta i ens proposa anar -com ja he dit- a la recerca de la bellesa interior que pot amagar-se darrera una cara deformada.

"A tu et passa, que la gent s'aparti per no tocar-te, Olívia?

... Doncs fes el favor de no comparar els teus dies

dolents a l'escola amb els meus, d'acord?"

Wonder és una novel.la molt recomanable per la seva sinceritat i perquè aconsegueix l'art d'interpel.lar a fons el lector -jove o no tant- amb el màxim de respecte i honestedat i sempre a la recerca de la veritat. I una recomanació final per part de Sílvia Cantos, també al seu blog "Us recomano": Aquest és, sense cap mena de dubte, un d'aquells llibres que tothom hauria de llegir, des dels joves lectors fins als més grans, és la perfecta definició d'un crossover, una lectura que s'ajusta a un perfil de lector amplíssim.

"Quan neixes compres un número,

i és només qüestió d'atzar que

et toqui un número bo o un de dolent.

És només qüestió de sort".

Josep Maria Aloy

"Les verges del sol" de Miquel Rayó (Bromera, 2013) és més que una novel.la juvenil d'aventures. Hi ha idees, enigmes diversos, dosis d'intriga, un bon ritme narratiu, personatges descrits amb precisió i una trama molt ben construïda. Tot plegat escrita amb llenguatge clar i precís que seduirà el lector jove, oimés si és un lector amb ganes d'aventura i emoció.

La Cristina, la protagonista d'aquesta aventura, treballa al museu arqueològic de Cusco (Chile) i es trobarà immersa en una sèrie de fets, tots connectats entre si: primer la desaparició misteriosa d'una jove de l'alta societat mentre feia surf; poc després la troballa d'una mòmia requisada per la policia a la frontera; més tard l'assassinat del director del museu. Finalment, amb l'ajut de dos buscadors de tresors viurà una aventura insòlita en terres del Perú actual, embolcallada amb la força dels mites ancestrals ja que la investigació s'esdevindrà en terreny dels inques que sacrificaven verges en honor del déu Sol.

He parlat dels personatges i la veritat és que l'autor ha sabut dotar-los a tots d'unes característiques personals molt atractives. Per damunt de tots, la protagonista, Cristina, exemple de tossuderia per la defensa dels jaciments arqueològics i lluitadora fins al final per salvar i rescatar els tresors del passat històric. La seva ferma militància era odiada per a uns i notícia constant a la premsa. Segons ella, ... al sòl de Lima, la història és a pocs pams de fons... El lector se sent no sols atret per la seva personalitat sinó que se sent implicat en les seves actuacions i, fins a cert punt, ha de prendre partit: o és una saquejadora de tombes que s'oposa al desenvolupment de Lima o és una arqueòloga que vetlla pel respecte de les restes del passat...

Però al llarg de la novel.la ens criden l'atenció un munt més de personatges ben definits. Vull destacar per exemple el pilot Rímac que porta els herois fins a un llac amb un avió sorollós i atrotinat que no hauria passat cap revisió des de feia molts anys, en una escena de cinema tan esbojarrada com espectacular... el motor va amollar un seguit d'esclats agònics i l'avioneta aconseguí iniciar una marxa vacil.lant...i capcinejava com una oca de granja que ja ha oblidat volar... Les pistonades del motor eren irregulars i tuberculoses...L'avioneta rebotà diverses vegades sobre l'aigua com una gallina èbria que provàs de volar...

Apurímac és un altre dels personatges peculiars i enigmàtics: havia estat guerriller de Sendero Luminoso però se'n va cansar perquè opinava que ell no era un assassí sinó un revolucionari.... Era el gran de set germans... Peruà convençut: El Perú sempre s'ha fet tot sobre la resignació dels pobres. Un personatge capaç de donar una lliçó de pacifisme, al final del relat. Miquel Rayó, fins i tot hi fa intervenir un personatge sense nom ni cognoms. L'únic detall que ens dóna d'ell és el fet de tenir el llavi marcat per una cicatriu, la qual cosa afegeix a la novel.la un element més per a la intriga.

Però la novel.la té altres valors. Un d'ells, a part del treball de documentació que l'autor ha dut a terme, és l'atractiu i el respecte que sent per les cultures precolombines i com n'encomana el cuquet de la curiositat i del seu coneixement al lector. I un plantejament constant d'una reflexió sobre si s'ha de rescatar el passat a costa d'entorpir el creixement urbà o bé enterrar les restes arqueològiques i construir al damunt les noves ciutats. Un debat que encara avui tenim a casa nostra i que no deixa de ser controvertit.

I per damunt de tot, la cultura inca, la festa de l'Inti Raimi, és a dir, la festa del Sol: una atracció per als turistes a la gran esplanada de Sacsayhuaman, que ve a ser la celebració del solstici d'hivern, restauració folklòrica i fragmentària d'un antic i solemne ritual inca per honorar el Sol. L'autor no desaprofita l'ocasió, en aquest tema, d'abraonar-se sobre els espanyols que devastaven les capes d'or que cobrien parets del temple del Sol, en temps dels inques.

El paisatge, com és obvi, té un paper principal dins la novel.la i permet a l'autor un bon reguitzell de bones descripcions, com aquesta: ... a cada passa, el so de la neu trepitjada semblava una queixa... o per exemple quan descriu un penal construït a cinc mil metres d'alçada...on cada respiració és una punxada, on la sang s'espesseïa com si fos de pega i el cervell i els pulmons perillaven per l'excés de líquid amb què el mal de muntanya es manifestava.

Les verges del Sol, a part de tot el que he exposat, és però una novel.la d'aventures amb les consegüents dosis d'intriga, de sorpresa, d'enjòlit, de bon ritme sobretot pel que fa a la llarga persecució dels saquejadors de restes arqueològiques i tot plegat amb un excel.lent domini del llenguatge i amb un estil narratiu ben elaborat que condueix a un desenllaç vertiginós i clar.

Josep Maria Aloy

L'escriptor Josep Vallverdú és sobretot conegut, en el camp del llibre infantil, per un best-seller que ha fet les delícies de generacions senceres: Rovelló, la història d'un cadell de gos que aprèn a créixer a base de rebre algunes patacades i sobretot a base de superar els obstacles que la vida li presenta. Una mena de faula que els lectors joves han fet seva amb tota la complaença dels millors lectors.

L'enorme interès per aquesta història segurament que no ha fet justícia però a moltes altres històries d'aquest mateix escriptor que han pogut passar més desapercebudes. Una d'aquests històries és la narració que presento avui: El fill de la pluja d'or (La Galera, 1984) l'obra que, després de Rovelló, ha estat més vegades reeditada i encara es continua reeditant. Enguany es compliran els trenta anys d'una història molt apreciada que ha sabut mantenir la força i el tremp d'una aventura amb tots els ets i uts.

El fill de la pluja d'or, així com Rovelló i moltes altres obres d'autors de la mateixa generació que Vallverdú, no sols han marcat una època que encara dura sinó que han esdevingut ja clàssiques. Els seus diversos autors -Carbó, Teixidor, Sorribas, Vallverdú...- són ja els nostres clàssics. Uns clàssics moderns però clàssics en el sentit més ample: són clàssics aquells llibres –deia Calvino- que amb el temps no perden i que cada vegada que els llegim ens aporten coses noves, que és igual que dir que ens diverteixen, ens il.lusionen i ens continuen enriquint com el primer dia.

En uns moments en què la lectura no passa pel seu millor moment -hi ha passat mai pel seu millor moment?- i sobretot en què moltes editorials descataloguen precisament alguns d'aquests títols considerats clàssics, no serà sobrer reconèixer i reivindicar aquelles obres que en el seu moment van fer forat i van suposar una aportació interessant en el camp de la literatura per a joves. El fill de la pluja d'or, doncs, seria un d'aquests títols. Un títol de l'escriptor de les terres de Ponent que avui molts considerem que és el degà de la literatura infantil i juvenil catalana; un autor que als seus 90 anys continua escrivint i enfilant històries.

El fill de la pluja d’orés una narració magistral que no em cansaré de recomanar ja que constitueix una font inesgotable de valors i de coneixements. El mite de Perseu, un personatge fascinant de la mitologia clàssica grega, és el centre de la novel.la que, a més de poder ser llegida per pur plaer, permet també de ser disfrutada àmpliament: des del punt de vista formal cal destacar, com en totes les obres d'aquest escriptor, el seu llenguatge acurat i elegant, la sàvia construcció de les frases, les descripcions carregades d'intensitat... En l'aspecte mitològic: la caracterització tan diversa dels nombrosos personatges, la inevitable força del destí -aquella força negra i decisiva que remou tot l'univers amb una bufada...-; i des d'una vessant més humana: el valor de la noblesa, l'esforç, el foc de l'estimació, capaç de canviar el destí...

Una obra curulla de detalls on convergeix el bo i millor de la literatura d'en Vallverdú: escenes equilibradament patètiques en l'episodi de les terribles Gorgones o en el de la noia encadenada. La sòlida mescla d'ironia i ingenuïtat en les escenes del jove Faetó i la d'en Narcís... I la sensibilitat, ben palpable en l'entendridora escena dels vells Filemó i Baucis, però sobretot en l'episodi on s'explica com Zeus fa concebre un fill -el fill de la pluja d'or-a Dánae. Són planes excel.lents i carregades de poesia i bellesa. Segons Andreu Sotorra, la novel.la té, a més, una arquitectura equilibrada i un element que la fa encara més atractiva: els esquitxos d’humor aplicats a l’Olimp, potser l’única manera de fer aquest viatge literari sense caure en l’afectació. I és queEl fill de la pluja d’orés una obra perfecta, va dir en una ocasió Gabriel Janer Manila, perquè és l’obra d’un mestre.

Josep Maria Aloy

Carme Solé Vendrell és una de les il.lustradores catalanes de més projecció internacional, com ho són també Roser Capdevila -de qui parlava, aquí mateix,fa unes setmanes- o bé Pilarin Bayés, entre d'altres.

La Literatura catalana per a nois i noies està farcida de treballs plàstics d'una gran qualitat i d'una riquesa extraordinària. En el cas de la il.lustradora Carme Solé Vendrell són conegudes les seves il.lustracions normalment carregades de dramatisme i d'una sensibilitat gens endolcidora.

La cara, els ulls de les persones és el que més m'atrau.

De fet pinto rostres molt grans de nens perquè és

com si els infants es volguessin expressar...

La seva obra -que comprèn més de mil títols- ha estat reconeguda i valorada arreu i distingida amb premis importants com el "Nacional de Ilustración" el 1979 i el 2013; l'Apel.les Mestres, el 1983; el Premi Catalònia, el 1984 o el Crítica Serra d'Or en diverses ocasions. Al 2006 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi i el Nacional de Cultura el 2012.

La revista Serra d'Or, en el seu número 651 (març de 2014) li dedica una especial atenció. D'una banda, Vanesa Amat li fa una llarga i sucosa entrevista i, de l'altra, M. Carme Bernal i Carme Rubio signen un treball sobre la seva persona i obra sota el títol "Carme Solé Vendrell, l'art de la il.lustració", un títol que els he manllevat per al meu comentari d'avui.

El protagonista de l'aniversari (1983)

era un home gris

De l'entrevista voldria extreure'n un parell de reflexions que defineixen molt bé tant la personalitat de la Carme Solé com la seva obra. Quan se li pregunta per l'ofici de fer llibres per a nois i noies, la Carme respon: -Fer llibres per a nens és una responsabilitat. Els nens són la cosa més fràgil que tenim i la millor del món.... fins i tot els que viuen una infantesa feliç han de saber que a la vida no tot són flors i violes, i als llibres han de poder-hi trobar respostes.I quan l'entrevistadora li pregunta sobre l'art de dibuixar, la resposta és aquesta: -... no és solament dibuixar el que diu l'escriptor, sinó dir-ho a la teva manera, afegint-hi el que tu creus, donant-hi la teva mirada. Això és el més bonic i màgic de l'ofici d'il.lustrar.

En canvi "Raspall"és

un llibre ple d'alegria i color.

M. Carme Bernal i Carme Rubio en el seu treball "Carme Solé Vendrell, l'art de la il.lustració" fan, d'una banda, un repàs a l'obra de la il.lustradora destacant-ne alguns dels títols més rellevants. Entre d'altres, el conte de Pere Calders, Raspall -comentat en aquest mateix blog- conte que ha estat qualificat d'autèntic llibre de referència de la literatura infantil a Catalunya. Carme Solé -diuen les articulistes- tradueix en imatge el realisme màgic que l'escriptor pretén expressar amb la més simple naturalitat. També són esmentats La lluna d'en Joan (Hymsa, 1981), una de les obres que ha tingut més difusió internacional, una narració plena de simbolisme. O bé Els nens del mar (Edicions Siruela, 1991), amb text de Jaume Escala i que és una clara denúncia a la situació en què viuen els infants marginats de les grans ciutats i que mai no llegiran cap conte.

Amb La croada dels nens, Carme Solé

descriu amb escruixidors tocs de tinta negra

i vermella la sang i l'horror de la guerra.

Carme Solé ha il.lustrat diverses obres de grans escriptors entre els quals Pere Calders -que ja he esmentat-; Salvador Espriu -Tereseta-que-baixava-les-escales (1986); Miquel Martí i Pol -Bon profit (1986), Joan Silencis (1988) o Per molts anys (2003). En aquest article també es comenta que són diversos els contes per a adults de Gabriel García Márquez il.lustrats per Carme Solé i que l'escriptor colombià, com a agraïment, li va dedicar aquestes paraules: "Escrito para que Carmen lo hiciera ver". També un conte de Bertolt Brecht va ser il.lustrat per ella. Es tracta del poema La croada dels nens (Els Contes d'Aram, 2011), que relata l'èxode d'un grup d'infants alemanys, polonesos i jueus orfes que fugen del nazisme durant la Segona Guerra Mundial.

"Una nit de tempesta, un cop de mar

arrabassa la salut del pare d'en Joan".

Carme Solé ha rebut molts reconeixements al llarg de la seva trajectòria com a il.lustradora i com a escriptora. Però d'on li han plogut més els homenatges ha estat dels joves lectors que han sabut entendre i valorar els seus textos, la mirada que expressen els seus personatges, una mirada sovint trista, sovint exigent, i, sobretot l'actitud que ha mostrat sempre la il.lustradora d'artista compromesa davant una realitat que no sempre és agradable i que cal canviar si volem formar part d'una societat més justa i igualitària.

... he fet moltes obres que haurien de ser conservades,

perquè parlen del més essencial de l'ésser humà

i per això no envelleixen, perquè l'ésser humà

per més que el món canviï,

continua essent sempre el mateix.

Josep Maria Aloy

Armada amb pala i escombra

a l'escala del jardí,

la rata presumida

feineja de bon matí...

... així comença aquesta versió de La rateta que escombrava l'escaleta, escrita per Marc Donat (Barcelona) i il.lustrada per Pedro Rodríguez (Sevilla) i publicada per Cruïlla el 2013. Un inici ben normal d'una història que coneix tothom. La gràcia d'aquesta versió i la seva originalitat és, d'una banda, la forma de narrar-la -en versos-rodolins escrits amb un llenguatge clar i net- i les complicitats que va establint ja amb el lector ja amb la rondallística tradicional.

Vaig descobrir aquesta versió quan la professora Marta Luna, en unes jornades sobre Literatura per a nois i noies organitzades per FLIC, la comentava a un auditori format per estudiosos del tema. Segons ella, el mèrit d'aquesta versió és el respecte que mostra cap a la rondalla i el fet de recrear-la amb aportació de nous personatges, perfilar i exagerar els trets del gat i la rateta -un gat burleta i una rateta plena de fums-, expressar-se en un vers de sonoritat magnífica, aportar referències d'altres contes i faules populars -llops, porquets, llebres i tortugues-, enriquir-la amb frases fetes, incorporar detalls d'aquell imaginatiu comú. Marta Luna acabava dient -i així ho va publicar en un comentari a la revista Faristol, 77- que seria bo que aquest conte arribés a molts lectors joves amb un adult a prop que els ajudés a apoderar-se de la riquesa lingüística i contextual d'aquesta versió.

No li cal arribar a casa / que una cua ja s'hi fa, / llarga com una nit fosca,

com un dia sense pa...

Hi ha unanimitat en la crítica -la poca crítica de què disposa la literatura per a nois i noies- de considerar aquesta obra una veritable perleta del bon gust i de la feina ben feta i ben acabada. La comenta també l'autor del bloc "Descobrint LIJ" així com altres veus aquí i allà. Hi ha un acord a considerar aquest text un model a seguir per a molts dels escriptors que avui volen publicar i el que fan és només repetir esquemes que ja són típics tòpics que no aporten res de nou a les lectures per a nois i noies.

El tercer de la filera

és un tímid ratolí.

"Rateta, gentil rateta,

que et voldries casar amb mi?"

Escriure, ha dit algú, és trobar un tema i una mirada. I només aquells que saben trobar aquesta nova mirada ajuden a enriquir la gran Literatura, la Literatura en majúscules. Marc Donat ha sabut trobar una nova mirada i les il.lustracions de Pedro Rodríguez hi afegeixen també una nova possibilitat de disfrutar-la i de recrear-la. Perfecte! La Literatura en surt beneficiada i, per tant, també tots plegats.

I és que abans d'estarrufar-te

al mirall com un babau,

hauries de vigilar

qui deixes entrar al teu cau.

Josep Maria Aloy

Aquest cap de setmana s'ha dut a terme al Born Centre Cultural el V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, convocat i patrocinat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)

En el context actual de la commemoració del tricentenari del setge i caiguda de Barcelona, la ubicació del Congrés i el tema sobre el qual girarien els debats no podien ser altres: el Born Centre Cultural i la història i la ficció històrica per a infants i joves. Entorn d'aquest tema els organitzadors del Congrés han proposat debatre durant dos dies el passat, present i futur dels gèneres derivats de l'ús de la història com a referent fonamental.

Les novel.les amb fons històric, dins la literatura per a joves han tingut una presència constant des dels anys seixanta del segle passat -Maria Novell, Oriol Vergés, Josep Vallverdú, Jaume Cabré...- i han pres una nova embranzida amb gran quantitat de títols, col.leccions i autors -escriptors i il.lustradors- que s'hi han especialitzat. El Congrés ha pretès, a través de les conferències i les taules rodones, fer un estat de la qüestió i plantejar els reptes de futur d'un gènere literari que, lluny dels adoctrinaments i altres missatges de tipus moralista, aconsegueixin introduir els lectors joves en la història del seu país per tal que coneixent-la els serveixi per estimar més el país.

Fotografies ©Carme Esteve/AELC

Coordinat per Marta Luna, el Congrés ha atorgat la seva presidència a l'escriptor Oriol Vergés, prolífic escriptor de novel.les històriques, que va exposar la seva conferència inaugural amb el títol: La narració històrica per a infants i joves. Una segona conferència titulada: Història sense orígens va anar a càrrec de la doctora Teresa Duran. I a més de les conferències, quatre taules rodones constituïdes per diversos professionals de tots els camps, van debatre diversos aspectes de la presència de la història en els llibres per a joves.

El Congrés ha servit també per homenatjar dues persones centenàries: la recordada Aurora Diaz-Plaja que dóna nom a un premi d'articles sobre la literatura infantil i juvenil, i la degana i sortosament encara viva Joana Raspall, a qui tot el país dedica enguany, l'any del centenari, un llarg i emotiu conjunt d' homenatges.

No m'està bé fer-ne massa publicitat però he de dir que enguany el Premi Aurora Diaz Plaja, ha estat atorgat a aquest blog Mascaró de proa, del qual me'n sento orgullós (del Premi i del Blog).

Cinc Congressos de Literatura per a joves

És la cinquena vegada que l'AELC organitza un Congrés com aquest. El primer fou celebrat a la Seu d'Urgell, el 17, 18 i 19 d'octubre de 1997. El segon va tenir lloc a Vilafranca del Penedès els dies 18, 19 i 20 de maig de 2001; el tercer Congrés es va dur a terme el novembre de 2004 a València i el quart, a Mollerussa els dies 8 i 9 de maig de l'any 2009, on es va homenatjar la figura de Josep Vallverdú. Cal dir que Vallverdú ja havia estat president d'honor dels dos primers congressos.

Fotografies ©Carme Esteve/AELC

La conclusions d'aquest V Congrés

Marta Luna, coordinadora del Congrés, va fer un resum d'algunes conclusions, remarcant però que més que conclusions havia de parlar d'idees i de reflexions que encara tenien possibilitats de desenvolupar-se més i que possiblement demanarien ser estudiades i resoltes en altres congressos.

La literatura per a joves és una activitat complexa que té molts protagonistes i l'encaix de tots aquests protagonistes no sempre és fàcil. Com cal explicar la història als joves? Cal que els escriptors siguin parcials o no quan expliquen i escriuen una narració de fons històric? Quins personatges històrics coneixen avui els nostres joves? Com els presentem? Quin paper hi té l'escola en tot plegat? Quins clàssics de la literatura oferim avui als joves? Cal descarregar l'escola del conjunt de tasques -entre elles la lectura- que entre tots li deleguem?

Crec que si alguna cosa aconsegueix un Congrés de LIJ és plantejar dubtes i noves preguntes que obliguen als congressistes a reflexionar sobre quin és en definitiva el paper de la lectura avui i la responsabilitat de tots els professionals que intervenen al llarg de tot el procés. Un procés que no poden oblidar que ha d'acabar, sense dubte, per fomentar les bones lectures i crear lectors fidels que visquin la lectura com una possibilitat més per créixer i disfrutar.

En aquest sentit, el V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil ha estat una oportunitat més perquè uns cent-cinquanta congressistes i professionals de tots els àmbits del llibre i de la lectura, debatessin i reflexionessin en veu alta i s'enriquissin mútuament amb les diverses aportacions. En els temps que vivim, potser per això sol ja val la pena organitzar un Congrés. Felicitats a l'Associació d'Escrptors en Llengua Catalana!

Josep Maria Aloy

Josep M Soler, a l'esquerra, conductor del programa, i Pere Martí, coordinador.

Foto: Jordi Morgades

Des del curs 1993-1994 Ràdio Vilafranca emet un programa dedicat a la literatura infantil i juvenil que es diu Llegir per sentir, un programa coordinat per l’especialista en aquesta matèria Pere Martí i Bertran i el locutor de l’emissora Josep Maria Soler, que és alhora l’entrevistador dels autors, il.lustradors i editors que van passant setmanalment per l’emissora. Quatre vegades l'any (inici de curs, Nadal, sant Jordi i final de curs) el coordinador del programa, en Pere Martí i Bertran, hi fa de convidat i parla de novetats i presenta les editorials que hi passaran al llarg d’aquell trimestre.

El programa és ben simple: un cop per setmana un convidat de qualsevol dels àmbits que conformen el món del llibre per a joves (escriptors, il.lustradors, traductors, editors...) és entrevistat arran d’una obra seva recent. Són entrevistes breus –d’uns vint minuts- durant les quals es conversa sobre el llibre en qüestió, sobre l’obra en general d’aquell autor o sobre altres aspectes ben diversos del llibre per a joves. Ràdio Vilafranca, amb una fórmula senzilla, s’ha guanyat un espai, un públic i sobretot ha mostrat un interès i una sensibilitat per un tema que normalment és considerat de segona categoria.

Els responsables del programa tenen per costum tancar l’any –o el curs escolar- amb un sopar a Cal Ton, restaurant vilafranquí que ja ha esdevingut també un còmplice més de tota la moguda. Durant el sopar, els personatges entrevistats durant el curs conversen sobre un tema d’interès que els afecta o els preocupa. La selecció dels temes –a càrrec del coordinador Pere Martí- ha tingut sempre un interès i un atractiu que ha anat més enllà del temps destinat a parlar-ne: la crítica, els mitjans de comunicació, els clàssics avui, la importància de la lectura, la il.lustració... són alguns dels temes debatuts, a vegades amb passió, durant alguns d’aquests sopars de final de curs.

Però això no és tot: des del curs 2001-2002 s’aprofita també aquest sopar per lliurar el Premi Aurora Diaz Plaja d’articles sobre literatura infantil i juvenil publicats durant l’any anterior en algun mitjà escrit. Es tracta d'un premi patrocinat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i porta el nom de qui fou crítica, escriptora i una de les primeres bibliotecàries del país, Aurora Díaz Plaja, que rep així un homenatge i un record just i merescut per tota una vida dedicada sobretot a allò que ella en deia llegir per fer llegir.

Vint anys d'un programa de ràdio dedicat a la literatura per a nois i noies.

Llegir per sentircommemora enguany el vintè aniversari i ho fa amb un seguit d’actes literaris. Un dels actes més importants serà la tarda dedicada als mitjans de comunicació i la literatura infantil i juvenil organitzat per la Secció literària de l’Agrícol que tindrà lloc el proper dissabte 29 de març, a les cinc de la tarda, a l’Agrícol (passatge d’Alcover, 2, Vilafranca del Penedès).

La tarda començarà amb la ponència “La literatura infantil i juvenil a les ràdios (escolars, de proximitat i nacionals)”, a càrrec de l’escriptor i crític literari Pere Martí i Bertran. Després d’un descans, tindrà lloc una taula rodona dedicada al tema central de la jornada, “La LIJ i els mitjans de comunicació”, amb la participació de Sílvia Cantos (bibliotecària i conductora de diversos programes radiofònics), Andreu Sotorra (crític, escriptor i director de la revista digital Cornabou), Elisenda Roca (escriptora, periodista radiofònica i televisiva), Lluís Llort (periodista del diari El Punt Avui, crític i escriptor) i Trinitat Gilbert (periodista del diari Ara, col·laboradora habitual del suplement “Criatures”). La moderarà Josep M. Soler, periodista conductor del programa Llegir per sentiri presidirà l’acte la Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs.

Altres actes com un dinar a les Bodegues Torres així com explicades de contes, tallers d'il.lustració, presentacions de llibres… s'aniran fent durant tot l'any per celebrar l'aniversari del programa de ràdio.

Un programa amb una visió clara de Països Catalans

Durant aquests vint anys de programa hi han passat més de 400 persones diferents (269 autors; 61 il·lustradors; 55 editors, curadors...; 26 traductors; 1 músic; 1 crític literari), amb obra a 36 editorials de grans grups i petites, sobretot del Principat, però també d’arreu ja que el programa sempre s’ha fet amb una visió de Països Catalans i per això hi han estat convidats, i hi han passat, autors i editorials d’arreu dels territoris de parla catalana.

Des d'aquest modest blog, Mascaró de proa, felicito amb entusiasme als responsables d'una iniciativa com aquesta. L’any 2003, en el seu desè aniversari, el programa va estar guardonat amb el premi Atlàntida, que atorga el Gremi d’Editors de Catalunya, i l’any 2007 va rebre també el premi “Pàgines hertzianes” atorgat per la revista Faristoli el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil.

En definitiva: vint anys doncs ben aprofitats en una feina que no és motiu de cap portada a la premsa però que dignifica a tot aquell que s’hi mostra interessat i sobretot honora les persones que el fan possible. Esperem poder-ne seguir parlant i tant de bo que s’hi puguin afegir noves i similars iniciatives. De moment els de Ràdio Vilafranca en seran ja per sempre més tot un referent imprescindible.

Josep Maria Aloy

(El cartell de l'il.lustrador Niamh Sharkey)

El dia 2 d'abril se celebra a tot el món el Dia Internacional del Llibre Infantil per commemorar el naixement de Hans Christian Andersen

Des de 1967, l'IBBY (The International Board on Books for Young People) promou la celebració d'aquesta diada per tal de promocionar els bons llibres infantils i juvenils i la lectura entre els més joves.

Cada any una secció nacional té l'oportunitat de ser la patrocinadora internacional del Dia del Llibre Infantil i selecciona dos reconeguts autors del seu país, un escriptor i un il.lustrador, perquè elaborin, d'una banda, el missatge adreçat a tots els infants i, de l'altra, el cartell que es distribueix per tot el món. Enguany la secció irlandesa ha estat escollida com a patrocinadora i ha encarregat el missatge a l'escriptora Siobhán Parkinson i el cartell a l'il.lustrador Niamh Sharkey.

MISSATGE DE SIOBHÁN PARKINSON (Irlanda)
ADREÇAT A TOTS ELS INFANTS DEL MÓN

Carta a tots els infants del món

Els lectors sovint pregunten als escriptors com escriuen les seves històries: «D’on surten les idees?» «Provenen de la meva imaginació», respon l’escriptor. «Ah, és clar», sol contestar el lector. «Però on és la teva imaginació, de què està feta? I és veritat que tothom en té una?» «Bé», respon l’escriptor. «És dins el meu cap, és clar, i està formada d’imatges i paraules i records i rastres d’altres històries i paraules i fragments de coses i melodies i pensaments i rostres i monstres i formes i paraules i moviments i paraules i ones i arabescos i paisatges i paraules i perfums i sentiments i colors i rimes i petits espetecs i xiulets i gustos i explosions d’energia i endevinalles i brises i paraules. Tot plegat gira allí dins i canta i es comporta com un calidoscopi i flota i s’asseu i pensa i es grata el cap.»

Evidentment que tothom té imaginació: sense, no seríem capaços de somniar. No obstant això, no tota imaginació té les mateixes coses a dins. Probablement, la imaginació dels cuiners conté una majoria de gustos, de la mateixa manera que la imaginació dels artistes conté sobretot colors i formes. La imaginació dels escriptors està plena, principalment, de paraules.

Per als lectors i oients d’històries, les seves imaginacions també es nodreixen de paraules. La imaginació d’un escriptor treballa i dóna voltes i dóna formes a les idees, als sons, a les veus, als personatges i als esdeveniments fins a convertir-los en una història; aquesta història no està formada d’altra cosa que no siguin paraules, batallons de gargots que desfilen per les pàgines. Aleshores passa que, de cop i volta, arriba un lector i aquests gargots cobren vida. Segueixen sent a la pàgina, segueixen semblant gargots, però també saltironen en la imaginació del lector, i aquest dóna forma a les paraules i les fila perquè la història ara tingui lloc al seu cap, com ha tingut lloc en el cap de l’escriptor.

Aquest és el motiu pel qual el lector és tan important per a una història com l’escriptor. Només hi ha un escriptor per a cadascuna, però hi ha centenars o milers o fins i tot, a vegades, milions de lectors d’històries, que llegeixen en el mateix idioma que el de l’escriptor o que potser fins i tot llegeixen traduccions en molts altres idiomes diferents. Sense l’escriptor, el conte no neix; sense tots els milers de lectors arreu del món, el conte mai no arribarà a viure totes les vides que pot viure.

Tot lector d’una història té alguna cosa en comú amb els altres lectors d’aquesta mateixa història. Separadament, tot i que també d’alguna manera junts, ells han recreat la història en la seva pròpia imaginació, una acció que és tant privada com pública, individual com comuna, íntima com internacional. És, possiblement, el que els humans fan millor.

Fins aquí l'excel.lent i positiu missatge de l'escriptora irlandesa Siobhán Parkinson. Tant de bo, però, que no calgués dedicar una jornada al Llibre infantil. Voldria dir que el foment de la lectura s'ha convertit ja en un hàbit indiscutible. Mentre ho hàgim de celebrar un cop l'any voldrà dir que encara hi ha feina a fer i que les responsabilitats no estan assumides del tot per part de totes les parts -totes!- implicades en una tasca tan important com és la de crear lectors.

Josep Maria Aloy

En Miquelet i les formigues és l'últim conte publicat fins ara pel veterà Joaquim Carbó, il.lustrat per Montse Tobella, que acaba de treure Edicions Baula.

Caminant pel bosc, en Miquelet descobreix un formiguer on entren i d'on surten constantment les formigues. L'observació continuada dels moviments i costums d'aquests petits insectes li fa l'efecte d'un gran espectacle, d'una posada en escena meticulosament assajada. L'autor, com a bon tafaner i encara més bon observador, recorda que quan era petit s'embadalia amb aquests senzills espectacles que la natura ens regala constantment.

El conte és tan senzill com ric en imatges i missatges. I, per descomptat, ple de sentit comú i de respecte a la natura. A la senzillesa de la natura. Res a veure, és clar, amb el que feien, fa dècades, alguns sapastres de la meva edat d'esbotzar formiguers per saber què coi hi havia en els seus dintres i què s'hi coïa.

El món de les formigues ha estat comentat i dibuixat en infinitat de versos de dieferents Bestiaris dels nostres poetes... És el cas, per exemple, de Joana Raspall:

Topant aquí i allà

en cada clot de terra,

caminen les formigues

de dret cap al seu cau;

s'encreuen en filera, se saluden polides;

si vénen diuen "hola",

si van, "adéu-siau".

Joaquim Carbó, amb aquest conte, que és una petita faula, homenatja el tarannà humil d'aquestes bestioles: la seva constància, la seva previsió, la seva fortalesa física... I no n'hi ha per a menys. La nostra mainada, inflada d'enginys moderníssims i d'artilugis tecnològics, no està -o no té temps- per contemplar una de les meravelles de la natura que encara es poden veure gratuïtament. I Carbó, en aquest conte, reivindica això tan senzill, tan barat i tan extraordinari. No val diners, només vol temps. Temps i sensibilitat. Avui, dissortadament, bastant difícil de trobar tant una cosa com l'altra. Carbó ho sap però no per això deixa d'insistir en la seducció i la força d'aquestes imatges. Unes imatges que, alhora, Montse Tobella sap presentar i recrear també amb una simplicitat atractiva i emotiva.

Curiosament l'escriptor Josep Vallverdú utilitza, també, les formigues per comentar que, un cop ha arribat ja als noranta, cada vegada té més ganes d'anar plegant de la vida d'escriptor per dedicar-se, entre altres coses, a contemplar com treballen les formigues...

Josep Maria Aloy

Com més lluny em trobo, més et sento a prop,

com més dies passen l'amor és molt més fort,

i entre la boira cap al tard, veig el fanal on vull tornar,

amb tu Lili Marleen, amb tu Lili Marleen.

(Lili Marleen, de Hans Leip. Trad. de Feliu Formosa)

El petó de Lili Marleen, publicada per Barcanova, és una història ben narrada i amb una excel.lent dosi de sensibilitat. El lector observa amb atenció la relació que s'estableix entre el protagonista, en Pere, un nen espantadís i insegur, i un fotògraf ja gran, el Sr. Salom, un home reservat que poca gent coneix. A poc a poc, aquesta relació creix i es converteix en una tendra complicitat i el noi s'adona que la seva era una companyia a la qual m'estava acostumant. Com una medicina que em tranquil.litzava i m'allunyava de les meves pors.

Salom, el fotògraf i amic, li explica que guarda tots els moments més feliços de la seva vida fotografiats en una capsa... Cada vegada que Salom les mira és com si tornés a viure... Li agrada, sobretot, retratar persones sense que elles se n'adonin i en una ocasió, fa uns quants anys, va assistir a una visita al poble de la Lili Marleen. D'aquesta trobada amb la Lili en va quedar una foto i, encara més, un petó. L'impacte va ser extraordinari: només Lili Marleen -diu el fotògraf- va fer trontollar la meva solitud.

Totes les històries tenen un origen.

L'¡interès d'aquesta història no és solament la pròpia història ni les excel.lents il.lustracions que hi escampa Jorge del Corral. Allò que considero original és que l'autor explica, al final del llibre, com va sorgir la història, cosa que els escriptors no acostumen a fer i en el camp de la literatura per a nois i noies és un recurs que cal tenir en compte, no sempre, és clar, per instruir i formar el lector en l'art de l'escriptura.

Segons Pep Molist, El petó de Lili Marleen va sorgir de diverses idees anotades en un paper que, amb el pas dels dies, es van anar barrejant entre sí. Una és la famosa cançó alemanya Lili Marleenque, una tarda, en escoltar la ràdio del cotxe, em va semblar prou suggeridora com per bastir un conte o una novel.la. La cançó estàbasada en un poema que un soldat havia escrit el 1915, durant la Primera Guerra Mundial, quan va ser traslladat al front. Lili Marleen va esdevenir de seguida una de les cançons de guerra més famoses de la història.

Una altra idea sorgeix d'una exposició anomenada Un món flotant, que l'autor va visitar al CaixaFòrum de Barcelona, l'estiu de 2010, dedicada al fotògraf francès Jacques Henri Lartigue (1894-1986)... La citació que hi havia a l'entrada de l'exposició adquiria tot el sentit un cop la visitaves: "Vaig néixer feliç. Això ajuda, oi?"Em va captivar tant que em va oferir nous fils per bastir una història... Algunes de les seves vivències, i sobretot algunes de les seves fotografies, m'han servit de base per fonamentar la feina d'un dels protagonistes...

L'estructura arquitectònica d'una història pot haver estat originada per diverses experiències que l'autor ha tingut abans de dissenyar-la. I és atractiu per al lector poder veure com d'uns determinats elements, viscuts o no, reals o ficticis, en pot sorgir una petita obra d'art com la que avui presento. Més encara: a molts lectors també pot ser que els quedi, un cop llegida l'obra, l'eco emotiu d'aquella extraordinària cançó.

Com més lluny em trobo, més et sento a prop,

com més dies passen, l'amor és molt més fort,

i entre la boira cap al tard, veig el fanal, on vull tornar,

amb tu Lili Marleen, amb tu Lili Marleen.

(Lili Marleen)

Josep Maria Aloy

Les margarides

han d'evitar respondre,

per sobreviure

(Joana Raspall)

L'Editorial El Cep i la Nansa, que ja havia publicat dos llibres de poesia de Joana Raspall, ha fet un esforç ingent i lloable recollint en un volum de més de sis-centes pàgines tota la poesia lírica -la destinada als adults- de la veterana poeta centenària.

La mateixa editorial ha publicat també el conte Joana de les paraules clares, amb text de Muntsa Fernández i il.lustracions de Mercè Galí.

En una acte d'homenatge a la poeta centenària, que va tenir lloc el passat dia 29 d'octubre a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, es va dur a terme la presentació de Batec de paraules, un volum que recull tota la poesia lírica de Joana Raspall i que integra els cinc volums publicats -alguns dels quals ja introbables- i cent noranta-un poemes inèdits que la poeta guardava al calaix. Batec de paraules -de sis-centes tretze pàgines- suposa un excel.lent punt i final a tot el seguit d'actes de reconeixement i d'homenatge que Joana Raspall ha rebut durant tot l'any del seu centenari. Un esforç editorial que és d'agrair a una editorial modesta que ha apostat clarament per ajudar a difondre la poesia d'aquesta autora.

Batec de paraules conté tota la poesia lírica que Joana Raspall va editar entre 1991 i 2010 en els cinc títols: Ales i camins, Llum i gira-sols, Arpegis, Instants i Jardí vivent. A més, a la segona part, a l'apartat que porta per títol "Obra poètica inèdita", incorpora 191 poesies inèdites seleccionades per l'autora d'entre una multitud de carpetes i llibretes d'obra inèdita que Joana Raspallha volgut oferir ara als seus lectors. Tot aquest gruix de poesia ens forneix molts elements per a una lectura més profunda del corpus poètic de Raspall publicat fins ara.

En l'estudi introductori de Carme Arenas -un excel.lent treball titulat "Joana Raspallo l'essència poètica"- el lector pot seguir tota la trajectòria d'aquesta poeta des de la seva vocació literària precoç, les seves activitats culturals, els temptejos en els diversos gèneres literaris, molt especialment la seva dedicació a la poesia per a nois i noies. Carme Arenas valora la poesia de la Joana Raspall com una poesia sempre impecable quant a la forma, segura i profunda, exempta de tota retòrica. Una poesia d'un gran rigor formal, fruit d'una actitud exigent.

En l'acte de presentació d'aquest volum, a l'Institut d'Estudis Catalans, diversos coneixedors i estudiosos de la vida i l'obra de la Joana vam expressar l'esperit de servei que aquesta autora ha mostrat, a través de la seva obra, sempre oferint un producte d'una excel.lent qualitat.

Joana de les paraules clares

L'editorial El Cep i la Nansa ha publicat també un conte infantil, escrit per Muntsa Fernández i il.lustrat per Mercè Galí, que ve a ser la narració d'un viatge per la vida de la Joana Raspall, l'escriptora que estima les paraules i que ens ha regalat poemes bonics i divertits durant tants i tants anys.

El conte, que inclou diversos poemes de la mateixa Joana Raspall, comença dient: Vet aquí una vegada una nena que estimava les paraules. I els llibres que guarden les paraules en forma d'històries que ens fan riure o plorar, imaginar i pensar...

L'edició d'aquestes dues obres per part de l'Editorial El Cep i la Nansa constitueix una forma molt digna i generosa de cloure els actes del centenari de la veterana escriptora que ha pogut viure i celebrar-ho amb bona salut i sobretot amb una admirable senzillesa i naturalitat. Un motiu més per conèixer-la i sobretot per llegir i agrair la seva obra.

La posta és lenta;

li pesa endur-se un dia

ple de desitjos.

(Joana Raspall)

Josep Maria Aloy

Pere Martí, a la dreta, coordinador del programa de Ràdio Vilafranca.

Foto: Jordi Morgades

Nascut a Sant Quirze de Besora l'any 1952, ha exercit de professor, com a catedràtic de llengua i literatura catalanes fins a la seva recent jubilació. Viu a Vilafranca i fa pocs dies, en aquest mateix bloc, parlava d'ell arran del 20è aniversari del programa "Llegir per sentir", un programa dedicat a la Literatura Infantil i Juvenil, del qual ell n'és el coordinador, que emet l'emissora de la capital de l'Alt Penedès.

A Pere Martí el trobareu sempre allà on es parla de literatura per a joves i allà on es couen i debaten els projectes sobre aquesta literatura: com a crític literari, en diverses publicacions del país; com a escriptor, amb una obra que supera ja una tretzena de títols; com a conferenciant, en diversos fòrums especialment destinats als docents; com a assessor editorial, en diversos consells; i també com a coordinador de diversos Congressos de Literatura per a nois i noies i sempre -sempre!- com a dinamitzador entusiasta i reivindicador convençut de la necessitat de crear lectors i fomentar la lectura entre el públic jove.

En Quim i el grill, un conte tan senzill com estimulant

Pel que fa a l'obra literària d'en Pere Martí, l'última novetat ens la presenta Edicions del Roure de can Roca, editorial que dirigeix Josep-Francesc Delgado i que amb comptagotes -per la crisi, és clar- però amb un gust excel.lent, ens va oferint significatives obres com aquesta que avui presento: En Quim i el grill. El conte havia estat publicat a Cruïlla i Edicions del Roure ha tingut l'encert de recuperar-lo i ens l'ofereix amb unes noves il.lustracions que destil.len tendresa, realitzades per Marta Ponce.

Segons la contraportada, els pares d'en Quim han de ser fora durant uns dies i el deixen a cals avis. En Quim està una mica ensopit perquè no falta gaire per al seu aniversari i no sap com el podrà celebrar. Però els dies passaran molt més de pressa que no es pensava. Segons els editors, és un conte que es pot explicar a partir de 5 anys i els joves lectors el poden llegir a partir dels 8.

En els temps en què vivim m'agrada -i és gratificant- trobar històries on el nen protagonista va a passar uns dies a pagès, a cals avis, i en comptes de jugar a maquinetes jugui amb ells algunes partides de parxís, o bé vagi a pescar a la riera, o a recollir els ous de les gallines... M'agrada trobar històries, en els temps que vivim, on al protagonista, pel seu aniversari, se li regalin coses com un grill dins d'una gàbia i un parell de llibres...

Òbviament, des d'un bon començament el lector sap que no serà veritat que el Quim no celebrarà bé el seu aniversari... Encara més: des d'un bon començament el lector sap que aquells seran uns dels millors dies de la seva vida. Una dolça felicitat de tot l'entorn acompanyarà l'aniversari del nen en complir set anys... i ell, més feliç que unes pasqües, aquell dia se n'anirà a dormir amb la imatge i el cant del seu grill...

Les lliçons i els missatges -una característica de l'obra d'en Pere Martí- hi són ben explícits: com es caça un gril, com cal agafar-lo per no fer-li mal... per què cal deixar-lo quan arriba el fred o per què cal no portar-lo a ciutat: ... -què faries, tu, si se t'emportessin uns desconeguts, lluny de casa, per molt bon menjar que et donessin? Lliçons ben explícites que l'autor no té cap inconvenient a plantejar als joves lectors, als seus pares, als seus mestres... i que algú pot trobar poc actuals, si per actuals considerem els regals i els estímuls que avui la nostra societat proposa descaradament a tota la població. Crec que ens va molt bé a tots plegats que algú ens recordi que hi ha coses tan gratuïtes, tan senzilles i tan atractives que són un autèntic regal i que val la pena reivindicar i assaborir.

Josep Maria Aloy

(Il.lustració inèdita de Valentí Gubianas realitzada expressament per aquest blog)

Avui, Diada de Sant Jordi, Dia del Llibre i de la Rosa, tots els escriptors lleidatans han estat convocats per Pagès Editors a un"esmorzar literari" a la seva seu editorial. En el transcurs de l'"esmorzar" el veterà escriptor Josep Vallverdú serà l'encarregat de fer la glossa "Elogi de la lectura", un text especialment escrit per a aquesta jornada festiva d'homenatge al llibre, als escriptors i a la lectura.

Reprodueixo a continuació, com a primícia, el text que llegirà Josep Vallverdú aquest migdia a Lleida. Un text vibrant i emotiu:

La llengua és la primera pàtria

(Elogi de la lectura, de Josep Vallverdú)

La llengua és la primera pàtria. Vaig sentir aquesta frase en boca de Biel Mesquida a Mallorca, i la vaig arxivar; és una veritat massissa.

Quan l’infant és a punt de néixer, ja ha escoltat la veu de la mare, en cançonetes, en murmuris. Ja naixerà amb la llengua materna. De mica en mica s’adona que aquella llengua es també la llengua de la tribu, dels amics, dels parents i de les persones que passen pel carrer, i de la mestra.

Els contes, les llegendes, avui com abans, es poden transmetre per via oral i fins i tot coral, però arriba un moment en la història que l’home deixa signes incisos o impresos damunt superfícies, i això és el registre, el testimoni de la llengua en forma escrita. Ha nascut la possibilitat de transmissió i còpia fins a l’infinit, i això produirà un desplegament de literatura narrativa, lírica, dramàtica, de tractats.

Qui llegia, antigament? Molt poca gent havia après de lletra. I fins a la creació de la imprempta no es multiplicà lleugerament el cens de lectors, engruixint els curials i uns pocs erudits amb milers de burgesos i gent de negocis. Ara, la gran, enorme massa de gent en disposició de llegir no apareix fins a la creació de les escoles públiques, poble per poble, l’ensenyament generalitzat. I la diversificació de gèneres, començada a L’edat Mitjana, continua i s’amplia a mitjan segle XIX, no pas pel pes d’uns autors, sinó per l’existència d’uns destinataris lectors, afalagats pels editors; altrament no es comprendria el sector de la novel.la per a dones o el llibre per a infants.

De lectors n’hi ha d’actius i de mandrosos. Que llegeixen movent els llavis o en completa immobilitat, que comprenen bé allò que els entra pels ulls o que es queden a mitges. La lectura és important en tant que factor de maduració i de goig. I per a gaudir-ne plenament cal saber llegir, començant per un aprenentatge escolar amatent a la fonètica i els enllaços, i a la comprensió total del text. El doctor Joan Solà se’m queixava que, en cursos universitaris, si demanava als alumnes de llegir en veu alta, es trobava amb un percentatge de lectors deficients, insegurs, que confonien oclusives amb sonores, fricatives amb africades, eren vacil.lants en el procés i escassament rics de comprensió. Els mètodes de l’escola activa d’abans de 1939 atenien més a fer abastar la riquesa i bellesa del llenguatge a base de lectures fàcils, que no a fer llegir mecànicament. A mi als nou anys em feien llegir El Quixot. No hi pescava res.

Qui llegeix, avui? Amb la pluja espessa de títols que apareixen deuen ser molts, moltíssims, els lectors. Potser tindríem la sorpresa que només una minoria llegeix activament, assimilant. Desitgem una lectura que permeti fer-se una idea del text i també del pretext, de la intenció de l’autor. Només així es traçarà la comunió entre els dos esperits. I atenció a la lectura icònica, als missatges SMS, a la mandonguilla del twit, que fa perdre molt de temps i no en queda tant per a la lectura reposada, densa i enriquidora.

Bon Sant Jordi, roses i llibres per a la nostra riquesa interior.

Fins aquí el text de Josep Vallverdú

Que tinguem tots un bon Sant Jordi i un bon Dia del Llibre!

Josep Maria Aloy

(Agreeixo la gentilesa de Josep Vallverdú d'autoritzar la publicació d'aquest text abans de fer-ne ell mateix la lectura pública. Agraeixo també a l'il.lustrador Valentí Gubianas que m'hagi regalat aquesta il.lustració en exclusiva)

Maria Novell (1914-1969)

Maria Novell va néixer a Figueres ara fa també cent anys. Fou una mestra exemplar i una escriptora enginyosa. La revista "Cavall Fort", en el seu número doble d'abril, li ret un homenatge emotiu i aprofita per agrair-li les atractives col.laboracions a la revista.

Qui la va conèixer molt i molt bé, i en parla amb una enorme complicitat i afecte, és l'escriptor Joaquim Carbó per qui Maria Novell va ser un referent que va influir molt en la seva carrera d'escriptor. Carbó és l'autor del monogràfic que la revista Cavall Fort li dedica, un monogràfic que repassa la vida d'aquesta autora des dels seus inicis, passant pels seus estudis i acabant amb una breu pinzellada de la seva obra.

Carbó explica que als dotze anys, Maria Novell, que era molt bona estudiant, ja escrivia contes a la revista "Sigronet". Després va estudiar les carreres de Blibliotecària i de Filosofia i Lletres. L'any 1939, al final de la Guerra Civil, es va sentir derrotada i no va voler col.laborar amb els vencedors. Es guanyava la vida fent classes particulars. Amiga de la poetessa Rosa Leveroni, més endavant va ser professora de l'Escola Pérez Iborra i de l'Institut Tècnic Eulàlia, on va coincidir amb Carme Serrallonga i Maria Aurèlia Capmany.

L'any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l'interès per escriure per a nois i noies. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida, va publicar una novel.la excel.lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea.

Entre 1965 i 1969 va publicar a "Cavall Fort" una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s'han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel.lectual va oferir unes narracions històriques l'originalitat de les quals -segons Carbó- consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble... Poc després de la seva mort, Edicions de La Galera, en una tasca molt lloable de dignificar la literatura per a nois i noies en català, -tasca que ja hem comentat i lloat en diverses ocasions en aquest mateix blog- va recollir tots aquests relats en un volum preciós que es va titular Viatge per la Història de Catalunya, amb les mateixes il.lustracions que Fina Rifà havia fet per a la revista.

D'aquest recull de contes, no em puc estar de recomanar la lectura de Paraula per paraula on Maria Novell explica com en Bertran del Vernet envia el seu joglar a casa de n'Huguet Trencacolls perquè li llegeixi un sirventès a través del qual li diu el nom del porc. Però el joglar, canviant els signes de puntuació del poema i contràriament al que estava previst, li transmet un elogi afectuós que, lluny d'ofendre'l, el fan molt content. Un enginyós joc de paraules que, sens dubte, farien la competència al verbívor Màrius Serra.

Les presoneres de Tabriz, una novel.la de gran dignitat

Maria Novell va inaugurar una sèrie l’any 1967, dins la col.lecció "Els Grumets de la Galera", sobre la novel.la amb la història com a teló de fons. Gran apassionada per la història de Catalunya i preocupada per la manca de lectures a les escoles, va escriure aquesta única novel.la, Les presoneres de Tabriz, que va guanyar l’any 1966 el premi Josep Maria Folch i Torres.

La història és ben senzilla: un noiet barceloní recorre la Mediterrània, com a polissó en una galera junt amb un jove mercader, en el moment de l’expedició dels almogàvers. No sols alliberen “les presoneres de Tabriz”, unes dones catalanes que havien estat venudes com a esclaves, sinó que retornen feliçment a casa després d’una sèrie d’aventures on el creixement personal dels protagonistes joves apareix com a l’objectiu principal de la novel.la. Tot plegat li permet també, a l’autora, donar a conèixer als nois i noies qui eren els almogàvers, i qui foren unes personalitats com Ramon Muntaner i Roger de Flor.

Maria Novell ha esdevingut, dissortadament, una escriptora molt efímera dins del llibre infantil ja que, tal com he comentat, va morir als cinquanta-cinc anys, poc després de veure publicada aquesta seva primera novel.la. La seva passió era la d’apropar la història (els fets, els personatges, els costums, les dates històriques...) als joves lectors i de passada transmetre’ls la cultura patriòtica derivada dels fets històrics. Per altra banda, i de forma semblant als altres autors de l’època (Vallverdú, Sorribas, Carbó, Teixidor...) pretenia també enviar uns missatges destinats a ressaltar una sèrie de valors i actituds enormement positius que ajudessin a créixer als lectors i a madurar com a persones.

Aquesta novel.la té ingredients suficients per poder ser encara llegida avui. Tot i així s’hi detecta una ingenuïtat que actualment els nostres lectors segurament trobaran un pèl desfasada, però la senzillesa dels personatges, la seva humanitat, les seves ganes de vèncer el destí advers i la seva necessitat de conèixer món i viure sensacions noves, fan que la novel.la es llegeixi molt bé, sigui amena i permeti viure i conèixer alguns fets de la nostra història que si no fos així passarien molt més desapercebuts per a la població jove.

Maria Novell ha tingut el mèrit, doncs, d’integrar la història d’una manera senzilla i divertida en les lectures infantils i sobretot en els seus contes a la revista Cavall Fort. Segons Joaquim Carbó, Maria Novell era feliç fent aquesta feina ben feta, modèlica, treballada a consciència. Una feina que cada dia serà més apreciada pels qui la vulguin estudiar, i que tant ens ha d’ajudar a tots a comprendre el camí que ha seguit el nostre poble. Un desig que Joaquim Carbó expressava a l’abril de 1969 i que segueix sent encara enormement necessari avui.

Josep Maria Aloy

Eulàlia Canal i Valentí Gubianas donen vida a una història plena de tendresa que és alhora un cant a la màgia de llegir, escriure i explicar contes. Canal-Gubianas, un tàndem perfecte que ha donat com a resultat una petita i saborosa perla literària

"La nena que només es va poder endur una cosa"(Animallibres, 2014) explica que quan el mestre, en Juli, demana a la classe com es resol el problema de matemàtiques que els proposa, la Lena li respon que ella sí que en té un de gros, de problema: un problema que m'ocupa tot el cervell i no m'hi caben els altres. El problema és quela seva àvia farà cent anys i no sap què li pot regalar... L'espiral d'idees que li aporten els companys de la classe és difícil d'aturar... és com si hagués destapat una ampolla de cava. Però la Lena vol una cosa que emocioni la meva àvia , que la faci feliç. Els seus companys de classe, i també en Juli, el mestre, estan disposats a oferir-li un bon grapat de propostes. Entre tots trobaran una solució molt original al seu neguit.

... i de sobte els interrogants dels seus cabells es van desfer

i van caure suaus com fulles de tardor damunt l'orella...

No desvetllaré més coses per no trencar la màgia d'una història presentada amb molta sensibilitat i que cal llegir d'una tirada. Vull destacar-ne alguns detalls que, com a lector, m'han captivat: d'una banda, els comentaris que els nens de la classe dirigeixen a la Lena ja que donen per escriure'n molts, de contes, i potser fins i tot algun text de filosofia... Algunes respostes són tan excepcionals com espontànies i naturals.

... em llegia contes abans d'acotxar-me. La seva veu era com un

núvol de sucre, s'escampava entre els llençols i el coixí, i es quedava amb mi.

Altres detalls destacables tenen com a protagonista el mestre, per exemple, el fet que, quan demana alguna cosa a un alumne, li mira els ulls... o bé la fórmula que utilitza per fer silenci a la classe, o l'habilitat d'intuir que la Lena té un problema només mirant-li com té els cabells... També és d'una sensibilitat extrema la seva actitud quan els diu que avui ja no resoldran el problema de matemàtiques primer perquè s'ha fet tard i, segon, perquè ... avui ens hem ocupat d'un problema molt més important.

Les il.lustracions són obra de Valentí Gubianas, un excel.lent creador d'imatges susceptibles totes de despertar emocions intenses al lector jove i al no tan jove. Il.lustracions vives i acolorides per ambientar la quotidianitat de la petita protagonista i unes altres de ben fosques i grisoses per dibuixar el trist passat de l'àvia de la protagonista.

I és que la Lena tornava a rumiar. Què rumiava ara?

Si Eulàlia Canal utilitza recursos literaris atractius, Valentí Gubianas mostra uns recursos plàstics molt eloqüents. Així, tant podem trobar-hi descripcions molt belles en textos molt originals, com il.lustracions molt significatives que hi aporten una mirada complementària de gran interès... Text i dibuix han sabut fusionar-se oferint un producte de qualitat que honora la literatura per a gent jove, sovint menystinguda i, més sovint encara, poc valorada.

No és fàcil una complicitat tan gran entre dos creadors -el del text i el de les il.lustracions. Un tàndem creatiu que ha treballat amb una gran professionalitat i que ha donat com a resultat de tot aquest esforç una perla literària tan completa i tan ben acabada com feia temps que jo no veia ni llegia. Un regal que valdria la pena fer arribar a la mainada tant sí com no. Una petita joia de la literatura per a nois i noies que mereix ser coneguda, assaborida i disfrutada plenament.

Josep Maria Aloy

Un petit poble rural, un funicular miner en desús, una bèstia salvatge en llibertat i uns personatges ben peculiars són els principals elements amb els quals l'autor ordirà un bon grapat d'intrigues que, explicades amb un ritme creixent, tens i sostingut, conduiran cap a un desenllaç frenètic i contundent.

La novel.la, publicada per Cruïlla, va guanyar el Premi Gran Angular l'any passat i, fa pocs dies, mentre estava enllestint aquest comentari, ha rebut també el Premi Crítica Serra d'Or 2013, dues mencions doncs que vénen a ratificar les bones impressions amb què el text ha sabut seduir lectors i crítics.

Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), expert escriptor, amb una obra notable, sap com ha de presentar els fets i com els ha de desenvolupar i això, en aquesta novel.la, és una de les principals virtuts a destacar. L'autor, un cop presentats els fets i els personatges, es disposa a anar-los recreant i desenvolupant pausadament i "de puntetes" com diu molt bé el crític Pep Molist en una seva ressenya.

I en aquest anar de puntetes, però sense perdre pistonada, és on el lector -i el lector jove encara més- s'ho passa bé ja que el misteri i la intriga generada des d'un principi no sols el va arrossegant i va estimulant la seva curiositat sinó que, a més, va enriquint la narració amb noves i contínues informacions i noves reaccions dels personatges -algunes volgudament estrambòtiques- però sense avançar conclusions fins ben bé al final, en un desenllaç controlat i impecable, que clou la història sense deixar cap porta oberta i donant per acabada i ben tancada l'obra.

Diversos són els aspectes a remarcar. En primer lloc, com ja he dit, uns personatges ben diversos i molt ben definits entre els quals la nova professora de matemàtiques, d'un passat gris i desconegut, crida l'atenció no sols per la seva discapacitat física sinó per la seva força a l'hora d'enfrontar-se al seu problema particular i als problemes dels seus alumnes i de la gent del petit poble on s'ha integrat des de l'inici de la novel.la. Però hi altres personatges ben estimulants, literàriament parlant, com la vella bruixa trementinaire, una excel.lent troballa, o la Mei, l'adolescent vestida i pentinada de manera molt peculiar, enamoradissa i enigmàtica. També el veterinari Isaïes, sempre actiu i ben disposat a treballar a favor dels animals... Tots ells tan diferents i alhora ben motivats a unir esforços per buscar les solucions necessàries a l'hora de resoldre els misteris que han sembrat la por al poble durant un bon espai de temps.

I pel que fa als temes, ja us ho podeu imaginar: des de la discapacitat física al valor d'afrontar una nova etapa de la vida; des del desconcert de dos joves enamorats a la seva reacció generosa i d'extrema complicitat; des del record cap a la gent que ho va tenir difícil treballant en una mina fins a la solidaritat davant el perill de ser atacat per una fera salvatge que destrueix tot el que pot... I sempre amb una vibrant descripció del paisatge, del bosc, de la gent, del poble... i amb l'omnipresència de determinats objectes entre els quals el funicular miner com a font de records inoblidables d'una memòria històrica col.lectiva que s'esmuny inexorablement al ritme d'una tendra balada.

Josep Maria Aloy

"Si puges al Sagarmatha..." , 25 anys i 30 edicions

Voleu rebre "Tots els petons del món"?

"Com el salmó dins l'aigua", un viatge per les aigües de la vida

Llegir i escriure. El desig d'aprendre

"Wonder", una narració escrita amb una naturalitat punyent

"Les verges del sol", del mallorquí Miquel Rayó

"El fill de la pluja d’or", de Josep Vallverdú, celebra els trenta anys

Carme Solé Vendrell, l'art de la il.lustració

Una nova mirada al conte de la Rateta

Ahir es va clausurar el V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana

El programa "Llegir per sentir", de Ràdio Vilafranca

Avui, Dia Internacional del Llibre Infantil

"En Miquelet i les formigues", una petita faula de Joaquim Carbó

"El petó de Lili Marleen", de Pep Molist, una bona dosi de sensibilitat

L'edició de la poesia lírica de la Joana Raspall clou els actes del seu centenari

Pere Martí i Bertran, tot un referent dins la LIJ

Sant Jordi, 2014

2014 és també el centenari de Maria Novell (1914-1969)

"La nena que només es va poder endur una cosa", d'Eulàlia Canal i Valentí Gubianas

"La Balada del funicular miner" una novel.la intensa de Pau Joan Hernàndez